Pròleg a “Viatge al segle XX”, de Josep Vallverdú


Pròleg d’Albert Turull a Viatge al segle XX

De tant en tant, sense fer-ne un gra massa, Josep Vallverdú regira el calaix –o els arxius del disc dur– i en treu aquells textos que, si no, es quedarien certament al calaix. Discursos, conferències, pregons, presentacions… Llavors ell, que és un home de llibres, els aprofita (i amb bon criteri, perquè solen ser aprofitables) per fer-ne un nou llibre. Un  llibre, doncs, com aquest que teniu a les mans, format en aquest cas per dissertacions (així en diu el mateix autor a l’Entrada), que d’aquesta manera s’agermana amb volums com els que posen en fila un recull d’articles de premsa –alguns escriptors hi són molt afeccionats, però altres ho detesten– o els que, en l’àmbit acadèmic, apleguen estudis i ponències publicats en volums d’actes de congressos o revistes diverses… Llibres, en efecte, on la unitat és reclamada només fins a un cert punt, i on és la gràcia de l’autor –el seu esforç estilístic– el que, si de cas, hi posa un sentit de coherència (un mínim, sense el qual d’aquell producte gairebé ni se’n podria dir un llibre…). Llibres, d’altra banda, que al capdavall es poden considerar novetats només a mitges, en la mesura que en algun lloc o altre els seus textos ja han sigut fet públics anteriorment, és a dir –en sentit ampli– publicats (si bé cal afegir que, en el cas que ara ens ocupa, només de forma oral)…

En aquesta ocasió, Vallverdú aplega efectivament dissertacions; és a dir, conferències i xerrades amb un punt de formalitat no sempre igual (inauguracions de cursos escolars, commemoracions públiques, intervencions com a convidat en actes o cursos acadèmics) i, sobretot, com veurem, amb almenys tres eixos temàtics prou definits. Però no és el primer cop que s’hi lliura, a aquesta mena d’exercici, sinó com a mínim el tercer. Ell mateix ho deixà per escrit l’any 2007 en aquella obra impagable, de recompte i valoració crítica, que és Pelegrí dels mots. Viatge pels meus llibres: “he publicat en dues ocasions reculls de conferències, pregons, articles llargs, retrats literaris i proses d’encàrrec, com ara pròlegs” (pàg. 91). Doncs bé, sembla clar que així com els pregons foren reunits a Pregoner de Ponent (1982) i que un llibre bàsic d’articles és La lluna amb les dents (1989), els dos llibres anteriors “de conferències” són Entrada lliure (1993) i Convidat a parlar (1995). Però noteu –segur que ja ho heu fet– que aquests dos foren molt propers, molt seguit l’un de l’altre, mentre que aquest d’ara, aquest Viatge al segle XX, no solament ha esperat en efecte que el segle en qüestió ja fos clos, sinó que ha trigat tretze anys a arribar… Problemes per convèncer editors?, disminució del ritme d’intervencions públiques?, escrúpol o pruïja davant d’alguns textos?… Segurament una mica de tot això, i potser algunes circumstàncies més. Sigui com sigui, aquí el tenim, i és benvingut!

Benvingut? Sí, sense ambages. Deixem completament de banda, en el cas de Vallverdú, el dubte no sempre retòric sobre si cal publicar llibres d’aquesta naturalesa. Entre altres coses perquè, com tothom que hi ha assistit sap perfectament, Josep Vallverdú és un extraordinari conferenciant (tant, que de vegades els textos, publicats, no li fan justícia completa: hi manca la seva dicció elegant, el seu control de les pauses i dels gestos, l’autoritat de les seves inflexions…). I també, diguem-ho ja, perquè ell és entre nosaltres una veu necessària, un guiatge col·lectiu des de fa ben bé quaranta anys… És en altres textos que això es fa més evident (aquell fundacional Proses de Ponent, la part seua de Lleida, problema i realitat, els recents dietaris Hora nona i Quasi nou llunes…), i és també en altres textos, en altres llocs i moments, que jo mateix, com d’altres, ho he posat en relleu, però no crec que sigui balder de tornar-ho a recordar just ara que tenim a les mans un nou llibre de proses no literàries.

He comentat adés, avançant-ho, que en aquest volum hi ha tres eixos bàsics, i de fet em sembla que això no sols és notori en funció, efectivament, del tema de cadascuna de les conferències, sinó que esdevé pertinent a l’hora d’assajar-ne un comentari que les situï en relació amb la resta de l’obra vallverduniana. M’explicaré –o ho intentaré una mica.

Pel que fa als temes, diria que certament són tres els eixos fonamentals, si bé hi ha diferències dins d’ells, com és lògic, de manera que cada text té la seva pròpia personalitat. La manera més fàcil de veure’ls (allò que ara se’n diu visualitzar-los) és desglossar-ne un parell per cada extrem. Comencem pel final: resulta bastant evident –i de fet el mateix autor ho assenyala a l’esmentada Entrada– que les dues darreres dissertacions tenen en comú el fet de centrar-se en la gastronomia en tant que expressió de cultura, i també, com a derivació gairebé natural d’això, un to més distès, una proximitat a un públic popular que difícilment poden assolir altres textos. Doncs per raons fins a un cert punt paral·leles podem també discriminar les dues primeres conferències, que es refereixen, per dir-ho d’alguna manera, a la contemporaneïtat, començant per la que dóna títol al llibre; són xerrades no estrictament literàries, sinó que tracten fenòmens històrics universals, on sovintegen les referències a elements tècnics (o científics) i a conceptes filosòfics, encara que expressament explicats de forma clara i entenedora. Ens queda llavors un bloc central de mitja dotzena de textos que giren entorn d’aspectes culturals més clarament relacionats amb l’activitat de l’autor, ja sigui en la seua vessant literària, ja sigui en l’educativa: el fet d’escriure, l’origen i el valor de les paraules, el devenir històric i social de les llengües, la mitologia clàssica (una conferència la presenta com a tal, i una altra en relació directa amb la producció del Vallverdú narrador) o, en fi, i val a dir que amb una sensibilitat especial, el tractament socioeducatiu de la minusvalidesa psíquica…

Ja es veu que, en realitat, tampoc aquest darrer bloc no presenta una gran unitat temàtica, dins de l’eix cultural que he proposat… Ocorre, però, que el fil que en relliga les peces pot ser més subtil. És el que mirava d’assenyalar abans: no són només els temes tractats –on cadascun és cadascun–, sinó que és en particular la perspectiva, el punt de vista adoptat o deixat d’adoptar, el que hi dóna coherència. Per exemple, en les dues primeres xerrades, que com he dit abans poden configurar un bloc autònom inicial, Vallverdú és més distant, més professoral potser, en tot cas força més enciclopèdic (sempre dins d’una ben assolida intenció d’aportar al públic una visió particular del tema) que no, per exemple, en les dues de l’altre extrem, sobre menjars i menjades (i vi, i oli…), on tot pren un aire més d’assaig literari i, naturalment, més personal… Aquí, per dir-ho mitjançant una comparació dins de l’obra de l’autor, som més a prop de les esmentadesProses de Ponent, o d’Indíbil i la boira, o dels llibres de viatges… En canvi, en el bloc central, en aquelles conferències sobre literatura o sobre llengua, o sobre mitologia, o sobre educació –els camps propis del Josep, insistim-hi–, inevitablement apareix més sovint el jo de l’autor, la seva pròpia creació literària, els seus referents personals… Som a prop, ara, dels dietaris –també esmentats abans–, o de la fonamental trilogia de memòries (Vagó de terceraGarbinada i ponentDesmudat i a les golfes), o del també ja al·ludit Pelegrí dels mots.

Fet i fet, aquests textos es van situant a mig camí, o uns aquí i uns enllà, entre els diferents nivells d’implicació de l’autor en els seus mateixos textos. És clar que un nivell de màxima implicació (és allò que se n’ha dit literatura del jo) és el de dietaris, memòries, epistolaris, autobiografies i gèneres afins. En un segon intermedi es podria situar la prosa literària i també la literatura de creació (de ficció, vull dir), sobretot en aquells casos en què, malgrat tot, l’autor es projecta en determinats personatges i situacions. I un tercer nivell, de màxim allunyament, fóra el descriptiu i analític, propi de la prosa acadèmica. Doncs a Viatge al segle XX i altres proses trobem textos a cavall entre el segon i el tercer nivells, però sobretot d’altres que, en canvi, caldria situar entre el primer i el segon, si no ben bé dins d’un d’ells. Vist així, em sembla, els blocs es dibuixen amb una mica més de precisió –dins de la connatural, inevitable i perfectament assumible diversitat d’un volum com aquest.

No som, en definitiva, davant de textos representatius del millor Vallverdú narrador de ficció, ni tampoc del més íntim –ací tenim dietaris i memòries–, però sí que ho són del Vallverdú públic, del mestre cívic, del savi que acut plenament conscient del seu deure al ritual exquisit de la cultura expressada en veu alta. La qual cosa, tenint en compte com ha estat de transcendent el paper públic –de veu col·lectiva, d’impulsor, de seny il·luminador– de Josep Vallverdú, doncs no és pas poca cosa…! I per a mi un honor d’haver-vos-ho pogut recordar a l’entrada d’un llibre seu. Que vagi de gust!

 

Cap comentari

Deixa una resposta