Pròleg al volum 10è de l’Obra Completa


 

 El vent dels animals

(Maria Barbal)

 Si una persona que ja ha passat l’adolescència comença la lectura d’alguna de les narracions d’aquest volum, s’adonarà que no pot deixar de llegir-la perquè hi ha quedat envescat. Potser s’estranyarà que això li esdevingui amb un llibre catalogat de juvenil. Després d’haver-les llegit totes, jo puc oferir-li el meu punt de vista. Les obres de Josep Vallverdú em semblen apassionants per a persones de qualsevol edat, perquè la seva és una literatura sense adjectius, aquella de bona llei, de la qual cap lector no quedarà defraudat i, segons com sigui de fina la seva sensibilitat i d’amatent la seva atenció, hi descobrirà matisos que un altre lector ha passat per alt. Són llibres dels quals es poden obtenir diverses lectures i, tinguem l’edat que tinguem, en traurem unes estones captivadores que ens empenyeran a retornar als llibres per pur plaer.

Vallverdú escriu de forma directa, hi ha saviesa i experiència en els seus arguments i en el dibuix dels personatges, tant si es tracta d’un noi com d’un animal, i no diguem dels escenaris, des de carrers asfaltats de la ciutat fins a tota la varietat dels paisatges naturals. Sap de què parla. Direm, per resumir, que l’autor s’expressa amb autoritat, aquella qualitat que no té res a veure amb la rigidesa. La seva prosa avança planera i majestuosa ensems. L’entenem perfectament, tot i la riquesa del seu llenguatge.

Des de sempre i arreu, els contes i les narracions d’animals han estat un atractiu per als escriptors. Josep Vallverdú va fer diana ambRovelló, títol que es correspon al nom del protagonista, un gos. El seu trajecte de creixença ens fa pensar en el nostre. No és pas de cotó fluix: hi ha ingenuïtats, encerts, uns quants ensurts i algunes alegries. Aquesta narració ha obtingut un èxit rotund. No té res d’estrany, ja que és una meravella de tendresa continguda. Sense apartar-nos dels mamífers, en La conquesta del barri trobem, en el paper principal, una gata. Aquí es pot llegir la història d’una emigració. La gata Xipus, encara que és decidida i té criteri, haurà d’esgarrapar el seu lloc al barri, en el nou indret que els seus amos han triat per viure. I començar de zero no acostuma a resultar fàcil, perquè molt sovint hi ha un pinxo, o més d’un, que domina els altres a base de fer por.

Un animal menys domèstic és el ximpanzé i aquest serà coprotagonista amb un noi de quinze anys en Un estrany a l’Arca. És una bonica història de relació entre éssers diferents, una narració que es mou entre l’aventura i la reflexió sobre el comerç d’animals. L’autor ha sabut reservar per al final el punt més emocionant i encara ens hi afegeix una propina: el descobriment de la vocació del noi, que incita els lectors a rumiar la continuació de l’argument.

En Aventura al terrat, els protagonistes són un ànec, el Merenga, i un noi, l’AgustÌ. Hi ha una idea entranyable en aquest conte que Josep Vallverdú ens regala: és la del premi sorpresa. Encara que també se’ns ofereix un panorama que us permetrà decidir, després de rumiar-hi, si hi ha bons i dolents i si tots naixem, realment, iguals.

He deixat per al final una narració excepcional, Saberut i Cua-Verd, com ho és també la primera que he comentat. Els animals són protagonistes absoluts de l’argument. Des de l’inici hi ha una oposició extrema entre tots dos. L’un és un rèptil vell, auster i ple d’experiència; l’altre és un colom jove, preciós i cregut. Aquesta parella tan desigual ens conduirà, a través dels seus diàlegs, per diversos episodis i, d’aquesta manera, ens farà pensar en el racisme, en la guerra, en la mentida, en el xantatge i en l’amistat, que és el tema de fons de la història. Tota ella constitueix un prodigi de bellesa que només un gran escriptor podia cisellar. I Josep Vallverdú ho fa amb les paraules, poso per exemple l’expressió «badar bec», que m’ha encantat; ho fa també amb una caracterització sòlida dels personatges, que delaten un coneixement del rèptil i del colom, i de la creació d’éssers de ficció.

Les narracions de Josep Vallverdú són morals. Però no tenen res a veure amb el sermó fàcil, aquella cançó de l’enfadós que els lectors detecten tot just sona la primera nota, com l’amenaça d’un adreçador. Són morals perquè, de la lectura d’aquestes narracions, en traiem que tot és bo al món, cosa que ja sabíem per la vida. Però que, per defectes que tinguin els altres i per estranys que puguin semblar-nos, la bellesa que es desprèn de l’amistat fa dels diferents indrets de la terra llocs, pel cap baix, habitables.

 

Cap comentari

Deixa una resposta