Pròleg al volum 13è de l’Obra Completa


Pròleg d’Isidor Cònsul a Ventada de relats

VALLVERDÚ PER A  ADULTS

La primavera de 1988 vaig acompanyar un fotògraf a l’Espluga del Francolí perquè il·luminés, per encàrrec de la revista “Cultura”, un paper que jo escrivia sobre el corpus literari de Josep Vallverdú. Fotos i text es van publicar el novembre d’aquell any i el títol, Un escriptor tot terreny, ha tingut la fortuna de ser recordat de manera recurrent per l’il·lustre ponentí fins hi tot en moments tan significats com l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el maig de l’any 2000. Aquell 1988, Josep Vallverdú repicava els seixanta-cinc, plegava de fer classes a l’institut de les Borges Blanques, estrenava casa a l’Espluga del Francolí i es jubilava de la de Puiggròs on havien nascut alguns dels personatges més reconeguts de la seva narrativa. Al jardí de Puiggròs recordo haver-hi vist la caseta de Rovelló, el gosset rodamón que coneix tota la jovenalla per sota dels vint-i-cinc anys i que ha fet de protagonista televisiu en la sèrie de dibuixos animats sorgida de la novel·la.

Tretze o catorze anys enrere, l’expressió tot terreny abastava consideracions diverses, la més ampla de les quals incidia en les capacitats d’un escriptor i una literatura que s’adaptava a l’orografia dels gèneres més diversos: un home de lletres que conduïa amb facilitat per la narrativa i l’assaig, les memòries i els llibres de viatge, l’article periodístic i la divulgació literària, i encara li quedava lleure d’aterrar en el teatre i la poesia. Ha estat un gran treballador, Josep Vallverdú, i encara en manté l’urc, tot i que assegura que el temps l’ha emmandrit i ja no pot dur el mateix ritme d’abans. Com a novel·lista, ha fet lliscar a tot drap la narrativa per a nens i joves com qui circula per la llisa blanor d’una autovia, mentre, més caut i assossegat, ha fet rodar l’assaig, el teatre i la poesia amb l’atenció de qui mena el cotxe per la boteruda sinuositat de corbes de les carreteres de les Garrigues.

Cal afegir encara, ni que sigui com una activitat en funcions de torna, que Vallverdú s’ha fet un tip de traduir. A l’estudi de Puiggròs tenia una taula i una màquina d’escriure diferents per a la feina de creador i per a l’exercici de torsimany. Dos àmbits sempre a punt de solfa i amb el paper obedient al carro de les màquines perquè canviar de feina només suposés anar a escalfar el cul de l’altra cadira. Traduir li ha estat important i l’escriptor mai n’ha negat l’eficàcia per a aprendre les trampes de l’ofici i els secrets de primers espases com Raymond Chandler, Dashiell Hammet, Graham Greene, Gianni Rodari, Oscar Wilde o R.L. Stevenson. I arribo on volia anar: al bocí del pastís que pertany a la narrativa per a adults, aquest desplegament de rebosteria selecta que són la vintena escassa de relats i contes que Josep Vallverdú ha escrit pensant amb el lector granat. Un plat que encara que es presenti a taula curt de títols, el material cuinat és prou bo com per desfer-se saborós als ulls del lector. D’altra banda, m’agradaria apuntar que aquest àmbit de conreu de narrativa per a adults li ha quedat com un pòsit residual, amb la mena de recança d’un interrogant que no s’ha acabat de tancar, o l’espina que es porta discretament penjada de l’ànima i es remou de tant en tant amb fiblades de nostàlgia i la filosofia dels vells del meu poble quan seuen al banc del si no fos.

La meva hipòtesi d’aquest particular si no fos diu que Josep Vallverdú, en el temps de resurrecció que foren els darrers anys cinquanta i els primers seixanta, va veure que se li obrien dues possibilitats com a narrador, encara que una de les portes semblés mig tancada perquè els contes que després va publicar amb el títol de Festa Major (1961) només van quedar finalistes del premi Víctor Català de l’any 1959. En canvi, la novel·la juvenil Trampa sota les aigües va passar amb les portes de bat a bat a endur-se el Joaquim Ruyra de 1963. Atès, d’altra banda, que entre les virtuts que l’abillen hi ha la de ser un home assenyadament pràctic, intueixo que el guardó va decantar-lo sense embuts cap al camí ample i obert de la narrativa infantil i juvenil on, ben aviat a més, li va arribar la certesa que no l’havia vessada quan començar a apuntar-se èxits tan rodons com el de Rovelló, premi Folch i Torres de l’any 1968 i longseller per excel·lència de la literatura catalana infantil.

Tot i això, i malgrat haver passat quaranta anys des de la publicació de Festa Major, el recull continua definint-se com un esplèndid recull de contes. Qui vulgui transitar-lo s’adonarà fins a quin punt testimonia el geni d’unes possibilitats abandonades: com el pagès que ha tingut un cop de sort i ha deixat en guaret finques grasses a l’Urgell on la terra, a més de generosa, rep el beneït benefici de l’aigua del canal. Si mai em fan dir la llista dels millors contes que he llegit, no m’hi miro gaire a esmentar M. Grasz Pyrothecnic com un dels meus predilectes. El trobo excepcional, crec que és el més rodó del volum i em sembla tan bo que l’hauria pogut signar sense escarafalls Pere Calders i altres atots majors de l’univers del conte. En síntesi, Josep Vallverdú va encetar, fa un grapat d’anys, un camí de trajecte curt però de llistó alt que va haver de bandejar a causa dels destrets i giravolts de la vida. En el marc d’aquells primers seixanta, l’avinentesa d’un guardó en comptes d’un altre i el fet d’ensopegar un editor que apostava per la literatura dels menuts van ajudar, sens dubte, a donar el cop de volant en el sentit que s’han produït les coses, a la creació d’uns hàbits de treball on l’autor s’ha sentit còmode i a una literatura que li ha permès sirgar a lloure per l’autovia de la narrativa jove on ha aconseguit un prestigi i un reconeixement sense pal·liatius.

Torno, però, als contes de Festa Major i a un altre de més primerenc, Primavera, no, de l’any 1952, perquè demostren la bondat, els encerts i la flexibilitat de la bona literatura a través dels anys. Són contes que es construeixen amb cops de costumisme truculent (penso en El mentider i El crit del silenci, a més de M.Grasz Pyrothecnic), que poden fer pensar en alguna mena de parentiu amb el Camilo José Cela dels Apuntes carpetovetónicos, sobretot El gallego y su cuadrilla. Històries en cru, sense comentaris marginals, situacions narratives intrigants i insòlites que dibuixen les paradoxes i contradiccions de la condició humana. Relats de drames íntims i de dobles miralls de la realitat com la del xerraire de fira –El mentider- o la fastuosa apoteosi del pirotècnic. Sense oblidar la força que nia en la curiosa barreja de tendresa i crueltat de Primavera, no, un conte que fou publicat a la revista “El Pont” que fundà i dirigí Miquel Arimany.

L’any 1987, Edicions del Mall va tornar a publicar Festa Major  amb l’afegit de tres narracions noves (Tres pastiches) i el títol genèric de La festa i la ganyota. Els pastitxs hi afegien un curiós exercici de dits, tres lliçons de piano amb la voluntat d’imitar els temes, l’estil i els tòpics de tres tradicions narratives: l’americana (Com un ca fidel), la russa (La crossa) i l’anglesa (Supervivència). Poden semblar unes peces més artificioses, paradoxals i lúdiques, i potser perden càrrega exemplar i didàctica, però la seva excel·lència és difícil de rebatre. Aquell mateix 1987, la lleidatana editorial Dilagro va festivar els cent primers números del seu catàleg amb un altre llibre de contes Josep Vallverdú, Ara mateix eren aquí, on el narrador tornava a reblar el clau per demostrar que viu ben instal·lat a la confluència entre el do de saber escriure i el guany d’una enorme capacitat fabuladora.

Uns anys abans, el 1973, dins del volum col·lectiu dels Premis Joan Santamaria, es va publicar el relat Hola, Tom, una esplèndida novel·la curta que, si calgués continuar amb el mateix joc del pastitx, s’hauria d’inscriure en la tradició de la narrativa americana, sobretot pel tema que s’hi tracta. La novel·la ens porta a uns escenaris de guerra que són segurament els del Vietnam i Tom és un soldat amb el ventre ple de metralla. Vora seu hi ha un amic que li dóna ànims perquè resisteixi els embats de la ferida, mentre esperen l’helicòpter que, com un àngel baixat del cel, vindrà a recollir-los. L’ocellot, però, triga a arribar i la veu de l’amic repassa i recorda en veu alta la vida de Tom. El teixit de la història és eficaç i el relat, a més de passejar-se per la sordidesa de la guerra, esbocina els miralls del somni americà.

Aquest és el breu itinerari pels camins de la narrativa per a adults d’un escriptor que hem començat definint com a tot terreny. Ara, abans de tancar, m’agradaria posar un darrer repunt a l’expressió. A pagès, els primers tot terreny van ser els tractors i, anys enrere, quan encara no s’havia posat de moda trinxar els vells camins amb els moderns quatre per quatre, l’expressió servava una clara connotació pagesa. A Josep Vallverdú l’he vist sempre com un pagès amb tirada de gentelman, un hereu il·lustrat, un tipus diluït en la saba de la terra i una personalitat amb l’encant peculiar de la síntesi. Vull dir que es troba en la mena de cruïlla on podrien coincidir l’Enciclopèdia Britànica i la gràcia efímera del bolet de xop, el gest distingit d’un elegant professor de Cambridge i l’essència adusta de l’oliva arbequina. En aquesta mateixa cruïlla es construeix la bondat de la seva literatura, una escriptura que, si us abelleix de cuinar-la, caldrà que salpebreu amb pessics de boira, posar-hi l’alè viu de la marinada en un capvespre d’estiu i sobretot que no falti la flaire de la farigola de les terres de secà. Ella sola representa la tenaç persistència d’una fidelitat cultural i lingüística que encara ha de continuar brostant en circumstàncies adverses.

Cap comentari

Deixa una resposta