Pròleg de Pep Coll al volum vuitè «El vent de l’aventura» (2) de la Biblioteca Vallverdú


 

El lector trobarà en aquest volum un lot de quatre viatges literaris per les terres i mars de tres continents, quatre novel•les d’aventures imaginades per Josep Vallverdú, un dels escriptors catalans actuals dotats de més capacitat fabuladora.

La primera novel•la, El venedor de peixos, fou escrita l’any 1959 a Sant Martí de Maldà i publicada l’any següent per l’editorial Arimany dins la nova col•lecció juvenil Sant Jordi. El llibret suposa per a Josep Vallverdú un doble debut: l’inici de la seua doble carrera literària en el camp del llibre per a infants i joves, i també, l’estrena com a escriptor català en uns anys difícils de debò per a la nostra llengua, com el mateix autor ens recorda a L’espill del prestatge (Cartell bibliogràfic de la seva obra).

La història de trama detectivesca, s’inicia amb el descobriment per part de dos amics d’una barca abandonada a la platja, prop de la urbanització on ells estiuegen. De la nit al dia, la barca i el seu ocupant trenquen la monotonia diària, substitueixen els jocs dels joves protagonistes en una aventura de debò. El desllorigador de la intriga sembla raure en un altre personatge misteriós, del qual només sabem que és venedor de peixos. Ni pescador, ni peixater, sinó el suggerent ofici de venedor ambulant de peixets de coloraines. El viatge aventurer es desplega entre dos ambtients contraposats: els paisatges calmats i lluminosos de la costa catalana i els carrers de la gran ciutat, Barcelona, foscos i laberíntics. Val la pena destacar ells diàlegs i les pinzellades descriptives, així com també la concentració de la intriga a mesura que s’atansa el desenllaç. Tot i tractant-se doncs, de la primera novel•la en català de l’autor, no sembla de cap manera una obra d’aprenentatge.

Amb la història següent, el lector dóna un salt considerable, tant en el temps en què fou escrita (23 anys més tard), com en l’indret on té lloc l’acció (un poblat d’un centenar d’habitants situat en un punt indeterminat de la sabana). Es tracta de Gasan i el lleopard, una novel•la datada a Puiggròs el 1982, (finalista del Premi Enric Valor el mateix any) i publicada el 1984 per la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. Aquí l’estil adopta elements de la llegenda tradicional: poca complexitat d’acció i de personatges, moralitat final i un narrador omniscient que ho controla tot, fins al punt que gairebé elimina els diàlegs. “Gasan i el lleopard” és la llegenda del xiquet que no supera la prova que se li exigeix per accedir al món dels adults i com a càstig, és expulsat del poble i per tant, obligat a sobreviure tot sol enmig dels perills de la selva. Així, doncs, ens trobem davant d’una novel•la iniciàtica per excel•lència, amb un protagonista que a voltes ens recorda el bon salvatge roussonià, a voltes Robinson Crusoe, a voltes el pacifisme, el jove actual acusat d’insubmissió per negar-se a empunyar les armes. Personalment, sens dubte per la meua feina d’educador, hi veig també una magnífica al•legoria de l’anomenat fracàs escolar, la famosa paràlisi que bloqueja molts dels nostres estudiants. Ben mirat, moltes vegades el suposat fracàs prové, més que no pas de la incapacitat del jove, de la natura de la prova, sovint absurda o bé desmesurada, a què se’l sotmet.

I dels paisatges exòtics del centre de l’Àfrica passem a l’oceà Atlàntic a bord de la goleta Taurus. Silenci, capità!, editada el 1993, és una història ambientada a finals del XVIII, just quan els Estats Units acaben d’aconseguir la independència de la corona britànica. A diferència de les anteriors, el protagonista no és un adolescent, sinó un home fet i dret, el tinent Laurent, que és també el narrador. Empresonat en un castell, no pas per malfactor sinó per haver-se batut en duel amb un altre oficial a qui deixà malferit, hom li ofereix l’oportunitat de recuperar la llibertat a canvi d’una missió especial: rescatar un parell de nàufrags d’una illa perduda de l’Atlàntic on fa anys van anar a petar després d’un naufragi i conduir.los sans i estalvis fins a Anglaterra. Les dificultats que el tinent Laurent haurà de vèncer no són precisament, com més d’un lector espera, els contratemps del mar ni els indígenes de l’illa. Els principals entrebancs són dins del vaixell que comanda. I també dins d’ell mateix, atès que el protagonista es debat entre l’obediència que deu als superiors com a militar, i el seu profund sentit de la llibertat. De la seua, però sobretot, de la dels altres. Silenci, capità! és, al meu entendre, una gran novel•la, sens dubte la més profunda i ambiciosa de les quatre d’aquest volum. Pel gruix dels personatges, per les qüestions de fons que s’hi debaten, pel final, sorprenent i magnífic.

I ja que som a Baltimore (hi hem arribat amb el cavaller Laurent), endindem-nos oest enllà amb la darrera història del volum, Germana veritat, publicada el 1994. L’autor recupera la tercera persona, necessita un narrador omniscient perquè vol mostrar-nos una bigarrada galeria de personatges, arrencats del western però amb vida pròpia: el xèrif Garret, el milhomes Lou Rizo, la periodista Amy Morton, l’atracador Joe Pardos, el jutge Palmer… en fi, el mateix protagonista Robby Litton, el rodamón que quan finalment decideix posar arrels, es veu obligat a viure la més gran aventura de la seua vida. Just en el moment que anava a dipositar al banc un saquet ple de pols d’or, es veu implicat en un atracament. En surt molt mal parat, ja que de moment hi perd tota la fortuna dels seus estalvis, l’honradesa, i després potser fins tot hi perdrà la vida. La veritat és tan difícil de demostrar quan no hi ha hagut testimonis! Igual que l’ex-tinent Laurent, l’ex-buscador d’or Litton podrà començar una nova vida gràcies a haver superat la darrera prova. Novel•la, doncs, també iniciàtica.

La qualificació de Vallverdú com a escriptor tot terreny que un dia el crític Isidor Cònsul li aplicà, sembla haver fer fortuna entre els estudiosos de l’autor ponentí. Escriptor tot terreny, per la diversitat de gèneres literaris de la seua extensa obra, però també, hi podem afegir ara, per la capacitat de fer viatjar el lector pels més variats paisatges del planeta. Amb tot, i tenint en compte les quatre novel•les d’aquest volum en què l’autor ens fa visitar geografies tant diferents, com la gran ciutat, la selva, el mar i el desert, sens dubte el carruatge que mena Vallverdú s’assembla més que no pas a un tot terreny, a un vehicle amfibi capaç de travessar terres i mars. Dins d’aquest vehicle, el lector realment viatja, no només es trasllada, com ho podria fer dins d’un avió supersònic o d’un tren d’alta velocitat. Vull dir que l’autor ens fa conèixer amb tota mena de detalls el medi en què ens movem, de manera que ens tornem més rics que abans d’obrir el llibre. Viatge doncs, d’alguna manera iniciàtic, també per al lector, no només per als protagonistes.

Pel que fa al ritme, el xofer controla en tot moment la conducció, de manera que el lector avança còmodament sense sotracs ni frenades brusques. Cosa que no vol dir monotonia, ja que en pocs segons es pot passar del punt mort descriptiu a la quarta trepidant. Tot això gràcies a una frase àgil i directa, que malda per trobar la paraula justa i exacta. En una llengua com la catalana que pateix encara avui les conseqüències de la marginació cultural de dècades anteriors, exactitud no sempre és sinònim de senzillesa. En aquest volum Vallverdú no fa concessions a la comoditat i opta pel mot exacte, encara que a més d’un lector li pugui semblar rebuscat. Per exemple, l’ús del verb garfir, en comptes d’altres de semblants com agafar o agarrar, ens pot sobtar d’entrada, per bé que de seguida ens hi avesem. Doncs bé, si l’autor el tria no és per fer-nos la punyeta, sinò perquè tan sols aquesta paraula expressa justament el que ell vol dir: agafar fortament amb les mans clavant les ungles o les urpes.

Quan a l’estructura de la narració, (allò que continuant amb el símil del viatge, en podríem dir les etapes del viatge), cal remarcar que Vallverdú divideix les històries en capítols, més o menys regulars en extensió, i encapçalats amb un subtítol. Un encapçalament que, a part de dotar d’unitat al capítol (com a text unitari i a la vegada fragment de la història) serveix per anunciar la presentació d’ambients, de personatges o de situacions, o bé, en el cas únic de El venedor de peixos, la frase sintética dóna un aire medievalitzant, a la vegada que desperta l’interès del lector.

Finalment, i pel que fa al missatge, totes quatre novel•les despleguen, per bé que sota aspectes diferents, dos dels grans temes de l’obra narrativa de Josep Vallverdú. Em refereixo a l’amistat i a la llibertat. Les relacions amistoses, per exemple, adopten una forma diferent en cada història: amics d’infantesa (el Tomàs i el Patrick a El venedor de peixos), amistat home-bèstia (Gasan i el lleopard), amistat generosa i madura fruit de compartir uns ideals (Laurent i Gerbrate, Silenci, Capità!), amistat home-dona (Litton i Amis, Germana veritat). L’altre tema recurrent, la llibertat, el trobem com a motiu dominant dels protagonistes principals com són Eugeni Llonch i el lleopard, respectivament. No és gens estrany que un escriptor que ha patit en carn pròpia durant la dictadura franquista la privació de llibertat, la consideri com un dels valors suprems. De manera que la més gran aventura que pot viure un personatge sigui recuperar la llibertat perduda. En fi, no us entretinc més, benvinguts a aquests quatre viatges d’aventura.

Cap comentari

Deixa una resposta