Pròleg de Teresa Duran al volum setè de la Biblioteca Vallverdú


 

Heus aquí que heu triat aquest títol que teniu entre les mans i que sembla tan suggeridor: «El vent de l’aventura»… Potser és el joc d’al.literació de les lletres vent que hi ha a la portada els que us ha seduït. Dues vegades vent ja vol dir bellugadissa de la bona, i potser sou amants de l’acció. El títol, doncs, promet ser mogudet.

Però potser és l’autor el que us agrada. Ja el coneixeu, de ben segur, perquè ara per ara és gairebé impossible ser lector a Catalunya i no conèixer-lo. Alguna cosa seva bé la deveu haver llegit! I, justament, explica sempre unes aventures molt… Ep!, acabo de fer servir la paraula «aventura». És que potser no es tractava d’aventures, les novel.les que abans havíeu llegit d’en Josep Vallverdú? Doncs, per què aquelles no es titulaven així i aquestes que hi ha aquí sí? Eh? Per què?

Doncs és perquè sí. Bé, entenguem-nos, no tota l’obra d’aquest senyor que veieu a la portada és sempre i tothora novel.las juvenil. Aquest senyor del bigoti –quan era xic no en duia, encara- ha escrit contes, peces teatrals, memòries, llibres de viatges, narracions breus, traduccions, assaigs, articles… ( i també les notes que corresponien al nivell d’estudi dels seus alumnes, cartetes afectuoses, declaracions d’hisenda, sol.licituds per al passaport i tota aquella mena de notes que escriu la gent normal i corrent, però aquesta mena d’escriure –i ho és, una escriptura- no compta, diuen, di8ns l’obra d’un escriptor, ves com és el món!). Doncs aquest senyor, un senyor normal i corrent, ha escrit també molta novel.la per a nois i noies, que ell prefereix anomenar «literatura majoritària», i aquesta mena de literatura se la coneix genèricament com a «aventura». I se suposa que als nois i a les noies els agrada molt, aquesta mena de literatura.

És clar que d’«aventures» n’hi ha de moltes menes! Per a segons qui, anar a comprar aspirines pot ser tota una aventura; per a d’altres, d’aventures només ho són les peripècies en terres llunyanes d’en Tintin, i per a uns altres, encara, les «aventures» passen a casa, ben repapats veient la televisió, mentre mengen pizzes i veuen cola fresca a tot drap. Cadascú per on l’enfila!

I en Josep Vallverdú l’ha enfilat moltes vegades, el camí de l’aventura. Però també moltes vegades ha maldat per demostrar com n’és de variat i pluridisciplinari el territori de l’aventura. Una aventura que pot passar en temps remots o presents, a les muntanyes més altes o a la mar més llisa, en terres tan concretes com les de Ponent o en espais siderals. N’és un gran amant, en Vallverdú, de practicar la novel.la d’aventura. Tot i que en la seva vida personal hagi estat de tarannà més aviat ordenat i metòdic, precís en el llenguatge i en els fets com un rellotge suís, sense confondre massa l’atzar amb l’imprevist, l’anar a la babalà amb l’anar a pams.

Tanmateix, heu de saber i entendre que això de l’aventura, com a novel.la, té unes arrels antigues, la soca de la qual, sobtadament, ara fa poc més de cent anys, pren una esponerosa embranzida, i les seves branques es decanten fent una ombra frondosa i refrescant damunt el paradís dels lectors de finals del XIX i del XX, per obra i gràcia d’una colla d’escocesos al capdamunt dels quals jo hi posaria eñl senyor Stevenson. Aquesta senyor, Robert L. Setevenson en va escriure moltes, de novel.les d’aventures –i també en va viure alguna. Seves són les obres La fletxa negra o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, però, sobretot, sobretot, L’illa del tresor (que el mateix Vallverdú ha traduït al català), la novel.la més d’aventures de totes les que es fan i es desfan, i fent-la va aconseguir que l’aventura ja mai més tornés a ser el que era, perquè havia estrenat vestit nou, i aquest vestit va agradar tant, però tant, que segons el seu patró es va mesurar i es mesura, d’aleshores ençà, el que és, pròpiament, aquest gènere. Voleu que n’expliquem el patró? O, si més no, que ho provem?

Mireu: la novel.la d’aventures acostuma a ser protagonitzada per un noi o una noia –fins fa poc hi havia més xicots que mosses, en el rol de protagonista- que, allunyat del seu entorn habitual, en passa de verdes i de madures per fer tornar les coses pel recte camí, empaitant uns ideals que el fan estar en contra de tots els mals i els malvats d’aquets món de mones, on hi ha més bèsties que persones.

Per escriure una cosa així, els novel.listes d’aventures acostumen a utilitzar la tercera persona del singular (ell o ella) per referir-se a l’heroi protagonista; a utilitzar més verbs d’acció (saltar, córrer, hissar…) que de reflexió (meditar, embadalir-se, somiar…); a estructurar la novel.la en capítols que gairebé sempre acaben en un punt àlgid (mentre el nou capítol s’enceta tres canes lluny); a fer fer servir un punt de vista lineal i aparentment objectiu, etc.

El protagonista d’aquestes històries és un heroi o una heroïna jove, però d’edat indefinida (gairebé mai sabem si en té quinze o vint-i-tres, d’anys), en tot cas prou jove per mantenir de manera pràcticament il.limitada la seva capacitat d’acció i de reacció; el mòbil que impulsa l’heroi voreja la utopia, que comparteix amb un nombre reduït d’amics capaços, com ell, d’entregar-se, sense límits, per una bona causa. L’heroi experimenta sempre un allunyament o estranyament del medi que li és propi o familiar (no hi ha ni un bri de quotidianitat reconfortant en l’entorn on passa l’acció), però això no motiva pas el rebuig o el temor, davant seu, ans el contrari; malgrat tot, ell o ella es comprometen, tant si com no, totalment, en allò que emprenen. I, un cop culminada l’acció, l’heroi aconsegueix rebre una resposta plena i gratificant de la societat que l’envolta.

Dit així, ja percebeu que l’heroi o l’heroïna de les novel.les d’aventures té un cert `parentiu amb els herois o les heroïnes de les rondalles meravelloses. D’alguna manera, la novel.la d’aventures fa de pont, de transició lectora entre el reialme de la rondalla i l’imperi de la narració.

Tot això s’ha explicat –i que quedi ben clar, d’una manera tan genèrica com succinta- només per aclarir de què anava el títol d’aquest llibre. I ara ja només ens cal escatir si les tres novel.les que hi ha en aquest volum ho són o no ho són, de novel.les d’aventures.

Fem-ne cinc cèntims, d’aquestes tres novel.les? Au, vinga! Però això no us estalviarà pas de llegir-les senceres, que consti!

Mirem-nos-en els protagonistes: en Nisos de Trampa sota les aigües, l’Abel de L’illa groga i en Martí de La caravana invisible ho són, de joves (els uns més que els altres, és clar!). I demostren una bona capacitat per a l’acció. I resulten ben capaços de comprometre’s en una causa justa, per utòpica i impossible que sembli. I esdevenen els més lleials amics dels seus amics. Prou que ho veureu.

I, on passen les seves peripècies? A llocs ben estranys, a fe: sota les aigües, enmig del desert o en una illa salvatge. Voleu un entorn més allunyat del còmode sofà de casa vostra, on probablement llegireu les seves aventures?

Quixotescament, en Martí, en Nisos i l’Abel restituiran més d’un tort, seran perseguits fins a la mort pels pitjors malvats de la terra, empaitaran la utopia de la llibertat i la bondat, saltaran, botaran, nedaran, caminaran dormint poc i suant molt d’’sforç, i, quan acabin, el món serà lleugerament millor de com el van trobar. Ni que sigui per un breu, sublim, anhelant instant. Pel qual mereixia la pena viure i lluitar.

En Vallverdú, que manega els fills de les accions dels seus tres protagonistes i de tots els seus amics i enemics, ens ho explica fent servir la tercera persona del singular, d’una manera almenys aparentment objectiva, versemblant, i el lector es pot refiar que allò que explica va passar, indubtablement, tal com ho explica. És bo, per pactar-hi, en Vallverdú. Mai no hi posa més pa que formatge, i mai no fa anar el carro pel pedregar. Al contrari, fa servir un ritme lleugeret, lleugeret, amb diàlegs i verbs concisos i clars, que enganxen el lector des del primer capítol i li fan seguir el relat fins a l’últim punt i a part, el darrer, el definitiu.

Perquè n’és un mestre, el senyor Vallverdú, en això de dividir la narració en capítols: vegeu, si més no, el pont, el el.líptic entre el capítol 1 i 2 de La caravana invisible. Els darrers paràgrafs del primer capítol diuen;

-És absolutament necessari que vegi el doctor ara mateix. Estigui bo o estigui malalt, estigui viu o estigui…
No va acabar la frase. L’espetec dels dos trets que ressonaren dins la casa els féu córrer, a ell i a la infermera, cap a l’interior. Ella ho feia lleugera, com una daina. Gregori, pres d’un pressentiment, hauria desitjat que allò no hagués succeit mai.
Hagué de repenjar-se amb tot el seu pes per a fer cedir la porta del despatx del doctor, que la infermera no podia obrir. Finalment, la porta cedí, ballant sobre les xarneres.

I llavors va i s’acaba el capítol, i cal passar a la pàgina següent i encetar el capítol 2, que comença així:

Exactament dos mesos abans que sonessin els dos trets dintre la casa del doctor Beyel, i a cinc-cents quilòmetres en direcció nord-est, el campament d’Augusto Tavares dormisquejava vora un riu insignificant…

Heu vist quin salt més brusc? En el temps i en l’espai, deixant-nos a nosaltres amb l’ai al cor que no sabem com ho pairem. Doncs això, justament això, aquesta mena de maltempsades, és el que s’anomena «el vent de l’aventura».

Un vent que també bufa a L’illa groga, on se subratllen les diferències, l’estranyament, entre els protagonistes i l’entorn, un estranyament del qual només una decidida voluntat de superació podrà ultrapassar-ne els límits. El primer tast que us en puc dar és aquest:

Si els havien seguit i observat per la selva, havien pogut adonar-se de com estaven, ells dos, de cansats, de rebentats. O no ho havien entès o consideraven que no calia tenir-los miraments, perquè els feien caminar a una passa viva, marejadora. Ells, els indígenes, semblaven posseir energia per donar i vendre, caminaven amb l’aire d’un ball, i els tenien a ells dos, enmig, encerclats, de manera que calia que marxessin al pas dels altres, si no volien topar-se amb els peus, els genolls o els colzes d’aquells esplèndids caminadors, lleugeres com llebres.

Hi heu observat, en aquest breu fragment, la importància que es dóna a l’acció? Però tornem allí on érem. Us heu adonat, també en aquest breu tast, de com una situació, de les moltes que hi ha a la novel.la, aparentment dicotonòmica (aquesta parauleta tan difícil vol dir que la situació sembla tenir dos extrems oposats), reclamarà que algú, transgredint totes les normes de consuetud, atorgui unitat a allò que és dual o desigual? I és que de transgressions n’és plena, la novel.la d’aventures. Però no només hi prevalen les que uneixen, no pas les que divideixen.

I ara, anem a observar un altre punt. Faré una de les pitjors trampes que es pot fer a un lector, però com que la novel.la es titula precisament Trampa sota les aigües, ja m’ho permetreu, de fer trampes. Us deixaré llegir el final, tot i saber, com sé, que mai no s’ha d’incitar a llegir una novel.la començant per la darrera pàgina. És clar que tal vegada tindré la ventura que, aquest pròleg, sigui, judstament, la darrera cosa que llegiu del llibre, i aleshores tot tornarà a ser com cal. Doncs aquest final que us prometia diu:

El nou dímarc de Pyranos és el Calafat. Nissos i Katina viuen a la casa nova. La Societat de Pesca ha estat dissolta, i l’antic gremi de pescadors, dirigit per Nissos, refet.

Encara que no sapigueu qui són tots aquests personatges, llocs i societats, el text ja us deixa entendre que tot ha retornat a un nou ordre; que, un cop feta la proesa que exigia l’aventura, el futur ha virat cap a un nou horitzó, impensable al començament, i que les respostes rebudes per l’acció acomplerta són plenes i satisfactòries. Això no només tranquil.litza molt qui ho llegeix i fa una bona estona que pateix per si se’n sortiran o no se’n sortiran, els herois, d’aquell tripijoc on estan ficats, sinó que, a més, permet al lector, jove o adult –ens permet, hauria de dir-, creure que al món encara hi ha justícia, que és possible, necessari i important anhelar un món millor. Que només amb esforç i lleialtat s’aconsegueix, perquè no n’hi ha prou de dir «no hi ha dret», sinó que cal arromangar-se les mànigues perquè el dret hi sigui.

Amb aquesta tossuda esperança, doncs, s’escriuen les millors novel.les d’aventures, i això és el que conté aquest llibre: tres excel.lents novel.les d’aventures de Josep Vallverdú. Perquè sí, perquè aquets món, si no ho és, ho pot ser, una gran aventura. Un xic ventosa, i a vegades huracanada i tot. Perquè de bufats per la tramuntana n’ha ha a totes bandes. I, com més n’hi hagi, millor. Que «el vent de l’aventura» us permeti una travessia lectora aventurosa, amén.

 

Cap comentari

Deixa una resposta