Vallverdú, abans de Vallverdú



Dolors Sistac

Urc, 132 (10.1995)

L’any 1940, un Josep Vallverdú de 17 anys arribava a Barcelona amb la seva família. Hi seguiria el darrer curs de batxillerat, el sisè encara l’havia passat a Lleida, i sembla que ben aviat s’hi adaptaria del tot. A la ciutat de Lleida hi havia deixat companys d’infància i d’estudi, amb els quals mantindrà, des d’ara, una bona relació epistolar.

No sé quan ni de quina manera s’havien conegut amb un altre noi lleidatà, exprimatxat i d’aspecte pobletà, que seria un dels seus interlocutors predilectes, l’Enric Farreny. De Barcelona estant, l’universitari que havia triat de fer clàssiques, s’escriurà assíduament amb el company de Lleida el qual a causa de la seva situació familiar, intentava seguir la mateixa carrera des de la capital de Ponent. Les cartes que s’adrecen són plenes de consells i recomanacions, de bibliografies i programes. D’una lectura actual, més atenta, se’n desprèn, però, que tant l’un com l’altre niuaven ja en el seu interior “fantasies” de recuperació patriòtica quan encara els Països Catalans sofrien de ple represàlies franquistes de tot tipus. Una altra circumstància, aparentment banal, els apropava: els sobres i els papers duien, ben ostensibles, capçaleres comercials “Sederías Victoria” per al noi de la ciutat gran, “Tocinería y Comestibles Enric Farreny” per al de Lleida. Com que els textos eren escrits en català, l’acte podia ser considerat subversiu des de la ideologia imperialista que dominava. A més de confessar-s’hi les dèries personals respectives, fins i tot les pors a encarar-se amb la vida de debò, més d’un paràgraf retrata fidelment el temperament, la tossuderia i la força que caracteritzaran, d’una banda, el grafòman incurable que hauria de ser, en una certa mesura ja era, Josep Vallverdú. De l’altra, el pedagog de cor entestat a fundar “acadèmies” modernes i escoles progressistes que seria ben aviat el mestre Farreny.

Però la nota més curiosa és que la correspondència a partir de 1956, es nua amb quaderns-butlletins casolans, ciclostilats i periòdics, que el futur narrador escrivia i componia personalment, i servia als més íntims. Els fulletons esgrogueïts duien ben visible, dibuixada a la ploma amb tintes diverses, la “marca” d’origen del publicista: Segre. A sota, l’altre motiu emblemàtic, testimoni de pedra que ha representat pel món la nostra ciutat, el “castell”.

Intent-recordatori, d’un gruix de tres a sis fulls escrits per ambdues bandes on, sense cap ordre preestablert, compareixien notícies  i esdeveniments, consignes que s’adiuen amb algun dels textos i apartats bibliogràfics aclaridors. El tot dins una funció expressament difusora i de responsabilitat històrica i cultural. Els papers, considerats en conjunt, revelen el noi compromès que hi carreja, a més, una idea fixa: contextualitzar Lleida dins l’àmbit sencer, tan desvirtuat, català. Així el preocupen especialment les qüestions de llengua i advoca per la unitat dins la diversitat. Al número 5 demana explicitament col.laboració lleidetana per a Segre. Els articles són encara un pretext per recordar als lectors el propi passat, això per tal d’encaminar el present i, si de cas, configurar el futur. Conté, nogensmenys, aquell mateix “pes de l’herència comuna” que entre 1944 i 1951 impulsarà, des de Barcelona, tot un seguit de revistes clandestines “tolerades” en part gràcies a certes circumstàncies interessades d’abast internacional.

Per certs indicis clars, la cronologia del període s’ajusta als anys 46-47 i en sortiren set números. L’afirmació recolza en el fet que el destinatari Farreny els numerà curiosament, a més que, al compendi del número 7, es fa avinent que aquest serà el darrer. Al text-editorial l’únic autor adverteix que “les seves activitats queden incorporades a la de la nova revista Temps i encara que la veu de Temps recordarà la veu de Lleida, tant com la de qualsevol racó de Catalunya, i serà satisfacció nostra rebre originals catalans de Lleida. Molts barcelonins saben i comprenen la importància de Lleida en la història de Catalunya, però nosaltres intuïm el paper destacadíssim que li escaurà en el futur”. El pronòstic volia ser esperençador a posta.

Pel nostre compte afegirem que Temps va ser només un intent de publicació, tota vegada que en sortí un sol número, del qual a causa de l’acció d’una censura que havia recruat, no se’n repartir ni l’edició sencera. Al costat d’Antologia, Occident i Ressò, la presenten com a “magazine de quiosc” (vegeu Serra d’Or, número 429, setembre de 1955). Segons Josep Vallverdú s’hi havien embolicat Miquel Arimany, Frederic Roda, Jordi Carbonell i ell mateix. Publicacions, totes les anomenades, “d’informació general, d’actualitat catalana I internacional, teòricament adreçades a un públic lector ampli”. Temps, pel fet de desaparèixer tan aviat, no arribà a assolir el caràcter integrador a què semblava destinat. Tal vegada, però, Segre n’hauria estat l’espurna-mare.

Cap comentari

Deixa una resposta