Destino publica “Proses de Ponent”

2 oct 1970

Proses de Ponent

Destino, 1970

Llibres del Mall, 1986 

 

Proses de Ponent, finalista del Premi Josep Pla 1969, és un testimoni viu i actual, apassionat, del peculiar ritme de vida de les comarques occidentals de Catalunya, la “terra ferma” del cronista Muntaner, tan poc present en la nostra literatura. Ens descriu i valora aquestes terres i la seva gent, amb un predomini d’ambientació camperola; però alhora es refereix al conjunt del país, tal com el veu un home de terra endins, de la Catalunya Nova.

 

L’autor en una “Endreça a la deriva” expressa que … Els textos, doncs, fan primordialment homenatge a aquestes comarques occidentals, tan poc presents en la nostra literatura… però l’autor deixa clar que … introdueix altres proses referides al conjunt total del país… Per consegüent, aquest volum descriu, valora, ensuma, divulga i discuteix fragmentàriament unes terres ponentines i la seva gent… Tant se val, doncs, proses de ponent com proses des de ponent… 

Francament declaro, endemés, -continua dient l’autor- que allò que els llibres no m’han ensenyat, o sigui el que he après de veritat i directament, ha estat producte de les meves llargues residències a pagès des que era menut i de la irreprimible tendència a viure-hi, quan he estat gran… voldria donar un testimoni del peculiar ritme de la vida en comarques occidentals, bàsicament agrícoles, ritme servit pel paisatge, la climatologia, per la incorporació de l‘home als atuells generalitzadors, pel canvi generacional, per la presència de la dona, la incipient insdustrialització, el desvetllament cultural, tot inserit dins un marc històric i social que n’ha fet la Catalunya Nova. Però tot plegat, amb una aproximació literària, feta d’associacions, d’assaboriment de flaires, ritmes visuals, cadències temporals, música dels dies…

Ell mateix es defineix com un …espectador aquietat, tímid, individual, molt clavat a la terra, sensible al vent, saturat de les recòndites belleses que he anat descobrint… Sap que rebrà crítiques i segurament de totes bandes… però, tinc perfecte dret a llançar una ampolla a la deriva. Bé prou que en el text traspuaran els meus defectes personals, d’estil, de formació. Jo m’exposo, tu em critiques. Estem en paus.

 Uns quants fragments agafats al vol:

…No volen gaires tractes amb el sol, els pagesos; tota la fúria absorbent dels turistes, la insolació perpètua a què se sotmeten, ells no l’entenen. (25). 

Les terres cal haver-les ensumades a totes hores per a poder-les descriure. (47)… Les olors del camp són diferents de dia que de nit. A la nit les sentors arriben a glopades sensuals i insidioses, conviden a assaborir-les, a rabejar-hi els narius. Ara és la frescor d’una terra tot just llaurada, ara el marge on peten les herbes en la sobtada escomesa d’un insecte, ara la blana, carregosa ferum d’una tolla morta o d’un hort tibant i cendrós a la lletosa llum que cau del cel. (48) … encara avui tinc plaer a ensumar les olors del camp. Ho he fet a totes hores: hi ha dos moments sublims, quant a efervescència odorífera: la matinada, quan tot es desvetlla i es produeix el relleu de la guàrdia, de lluna a sol, i la migdiada, quan el camp reverbera, quan l’evaporació és més forta… Perdre la immediatesa del contacte amb la terra és una de les calamitats que s’han abatut damunt l’home del nostre segle. No postulo un ruralisme ultrancer, naturalment. Només una identificació serena i sentida entre home i terra, entre la realitat dels lentíssims cicles del camp i la realitat d’una possible vida humana més reposada que la que ens toca menar…. (49)

La cosa esdevé molesta de debò quan aquest home de ciutat, que de moment no pot identificar una pedra, una planta –és farigola, és espígol?, com se’n diu?-, té al costat un infant… (51)

Una ciutat travessada per un riu de bon cabal sembla vivificada doblement. (59)  … riu de vocació ponentina, riu eminentment continental i obert a totes les aportacions, discret, manso i a les sagnadures, riu dels romans i dels àrabs, i dels pagesos i dels llaguters i raiers de temps antics. Riu de les boires i dels sols d’or, rius dels tòrrids estius, obert a la volta del cel o estranyament misteriós, negre com el recordava Màrius Torres: “un riu profund que corre per una nit d’hivern”. (85)

És molt poc globalitzada, la nostra coneixença de les terres que s’acumulen sota una mateixa parla. Anem als llocs, però pocs dels qui hi anem ens proposem de fer el tomb i alhora llaurar. I de tornar-hi, que és el més important. (89). … L’home distret de ciutat… no travessa l’epidermis psíquica de l’home del camp… Vaig aprendre a manegar-me entre aquella gent que malden entre la desconfiança i el desig de connectar. Crec que vaig fer, simplement, allò que cal fer: acostar-me a la gent tenint ben present que són com un altre jo, que hi ha un comú denominador que ens obliga a la cordialitat i a la franquesa més delicada… (91). Hi ha una veritat com un temple… la gent, tan bon punt veu que aneu a donar més que no a prendre, a donar cordialment ni que el do no es tradueixi en res físic, afluixa la tensió inicial, es cordialitza i col.labora. Els teniu guanyats. Així, doncs, córrer el país consistirà a allargar una hipotètica mà espiritual i fer una bona encaixada, simplement… (92)

A “La ciutat llunyana”, de Marius Torres, més enllà de la forta declaració cívica que hi flameja, hi veiem la torre del campanar de Lleida, “una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins” (122)

La boira té el seu encís, tanmateix. Sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres…. (158)

A la nostra literatura són abundoses les referències descriptives al ventijol, a la brisa, al terral, a la marinada, a la tramuntana, a la ventada i a l’oratge… La sensibilitat estètica, sensualitzada, de la nostra gent els fa aptes per als embadaliments davant la potència o la insidiosa carícia del vent… (199).

Abans d’entrar, vaig fins a la punta del tossal i contemplo, vermell i moradenc, el Pla d’Urgell als meus peus. La terra ferma. Potser el rovell de l’ou de la terra ferma. Un fumet blavós jeu vora una espona, com un glop minso de boira. Enlaire, dintre de poc, Cassiopea, Andròmeda i altres punts de llum foradaran la negror. Per damunt d’aquesta terra ferma, de la indiscutida pàtria, hi ha milions de cors que viuen, bullen, es debaten i callen per sempre, ara l’un, ara l’altre. I hi ha milions d’anys per a fer més i més revolucions i per a esgargamellar-se en conflictes de generacions.Qui dia passa, any empeny. Em sembla que és això.

Dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy, hi podem llegir:

S’ha parlat tothora del Vallverdú escriptor-per-a-nois-i-noies i en canvi no tant del Vallverdú autor de llibres d’assaig i de proses per a lectors adults perquè l’etiqueta d’escriptor per a nens ha rebaixat, sens cap mena de dubte, el reconeixement com a autor per a grans. Es un fet més aviat paradoxal i estrany que ha estat comentat en diverses ocasions per algunes veus més aviat crítiques. Ho comenta -i ho lamenta-, per exemple, Isidor Cònsul (Contes en òrbita, pàg. 11) quan diu: «Resulta, però, que sovint hi ha efectes secundaris, com en el cas dels medicaments, i podria ser que la narrativa per a adults hagués estat una víctima paradoxal -i potser inconscient- d’aquest conjunt de facilitats fabuladores…». Ho comenta també Andreu Loncà en un magnífic article titulat «Del País al Jo. Una aproximació als llibres biogràfics de Josep Vallverdú» (URC, nº 8, hivern 1993). Loncà es queixa que aquesta altra literatura de Vallverdú «no hagi merescut cap estudi consistent i compacte sobre el qual assentar-se» i amb una severa claredat manifesta que «el millor que hom pot fer amb els escriptors és llegir-los. I llegir-los críticament.»

Probablement molts dels qui hem parlat d’una forma continuada de la seva narrativa infantil i juvenil, en revistes i diaris, hem pogut contribuir a enfortir i a perpetuar aquesta etiqueta d’autor per a joves en perjudici d’altres reconeixements i valoracions.

         Proses de ponent és un conjunt de textos publicat per Destino l’any 1970, després que l’obra quedés finalista del Premi Josep Pla. L’any 1986 es reedità, aquesta ocasió dins d’Edicions del Mall. Finalment, l’any 1994, Editorial Barcanova, amb molt d’encert, en treu una versió que, si bé incompleta, va destinada especialment als estudiants de Secundària i està dotada d’una introducció històrica i literària, de notes lèxiques i literàries, d’orientacions per al comentari de text i d’un apèndix (amb informacions complementàries i propostes d’activitats relacionades amb l’obra) a cura de Josep Borrell, catedràtic de Batxillerat. Amb aquesta darrera versió, Barcanova contribueix sens dubte a presentar als joves estudiants una faceta diferent del Vallverdú escriptor-per-a-nois-i-noies fet que permet un coneixement més global de l’autor.

L’obra està estructurada en vint-i-dos capítols, encapçalats per l’«endreça a la deriva» i rematats per un «Soliloqui i largo finale». Si l’endreça li serveix de presentació i, en certa manera, de justificació de l’obra, el soliloqui i largo finale esdevé una confessió sincera i oberta -pessimista, fins i tot- sobre l’educació, el pas dels temps, el paper dels joves i el seu refús a estructures i valors tradicionals, al progrés i al seu ràpid avanç, tot i que «existeix paral.lelament al progrés de l’home una persistència en els mals antics que l’afligeixen»-. Un largo finale que tanca, amb una relativa resignació, tot descrivint els sentiments per una terra i una gent amb una gran atonia i amb poca predisposició cap a la cultura però que «per damunt d’aquesta terra ferma, de la indiscutida pàtria, hi ha milions de cors que viuen, bullen, es debaten i callen per sempre, ara l’un, ara l’altre. I hi ha milions d’anys per a fer més i més revolucions i per a esgargamellar-se en conflictes de generacions».

A Proses de ponent alternen els capítols més descriptius (de descripció física del paisatge, sobretot) amb d’altres més de to assagístic sobre l’entrellat econòmic i social del país. Encara més: «cal anotar -diu Loncà- que el llibre alterna els capítols on fa un assaig més impersonal sobre el país i els altres on ell mateix s’hi encabeix i produeix uns papers més personals».

Des del punt de vista literari Proses de ponent constitueix un conjunt de textos d’alta qualitat. Josep Borrell, en l’apèndix de la seva versió comentada, analitza algunes de les característiques d’aquesta prosa basada en l’ús de la major part dels recursos del llenguatge, tant els literaris i cultes com els col.loquials. «La sàvia combinació de funcions del llenguatge, de registres i de recursos retòrics i expressius i l’encert en l’elecció de la paraula escaient i justa, donen com a resultat una prosa elegant, matisada, meticulosament precisa, i rica, propera a la confidencialitat, alhora que sapiencial i didàctica; vehement, lírica, però irònica, humorística; sempre contundent i impactant». (pàg. 286).

Segons Josep Borrell, Vallverdú escriu les proses a partir de badar i escoltar i rellegir: «acumulació de visions i coneixences». Es tracta de textos que «expliquen» fets, idees, actituds, valors, on s’intercalen anècdotes, situacions reals o viscudes, sobre la base d’un discurs demostratiu i didàctic, amb un llenguatge molt expressiu, combinació del registre culte amb el col.loquial, el resultat del qual és una prosa amena, crítica, humorística, irònica, detallista… Les proses de Vallverdú participen del que periodísticament se’n diu “relat viscut, crònica, reportatge o article de costums”, on es combinen les dades objectives, les notes de color, l’apunt líric, la sèrie descriptiva, el diàleg viu, diverses perspectives narratives o l’abarrocament i la col.loquialitat en l’expressió de conceptes, amb una tendència a la concentració significativa sobre el verb, l’adjectiu o l’adverbi». (pàg. 305).

Proses de ponent ha esdevingut ja un clàssic i si bé la realitat que descriu ha pogut evolucionar, sobretot en una dimensió més econòmica i de modernització agrària, «el pas del temps -diu Isidor Cònsul (1986)- l’ha afavorit, com el bon vi envellit en bota de roure». I és que els temps canvien i la literatura roman. «I en aquest cas -continua dient Cònsul- ho ha fet per potenciar el component costumista que ja tenia el llibre quan es va escriure… un costumisme sense nostàlgies, resultat d’una observació alhora penetrant i perspicaç, que el transcurs dels anys ha accentuat».

En un article a “El Heraldo de Aragón” del 20.07.1974, Jordi Pàmias diu: ... obra molt distinta, doncs, d’aquelles delicioses joies narratives –Rovelló, En Roc drapaire i moltes altres- que en el camp de la literatura de tema infantil, l’han situat al primer rengle dels escriptors catalans. Obra que és el fruit assaonat d’un profund amor a la terra i d’un finíssim esperit d’observació: uns ulls molt oberts i un gran sentit de la ironia al costat, naturalment, d’un perfecte domini tècnic del llenguatge. Obra que ens fa pensar, més aviat, en els volums de Catalunya Visió o en Viatge entorn de Lleida, encara que amb una major varietat temàtica i amb un estil potser més ric i suggestiu…

Jordi Pàmias acaba el seu article dient que Proses de Ponent és, en la meva opinió, un llibre admirable, la lectura del qual hauríem d’aconsellar a tothom i, molt especialment, als fills de la Catalunya Nova, als hereus d’aquesta “terra ferma”, tan ben descrita en sucoses pàgines i que ja va merèixer , al segle XIV, un elogi del cronista Ramon Muntaner.

 

 

 

 

Isidor Cònsul escriu al diari AVUI un comentari sobre aquest llibre.

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta