Josep Vallverdú presenta “El testament de John Silver”

2 gen 2007


 

 El testament de John Silver

La Galera, 2007

El llibre es presenta a Lleida el dia 22 de març de 2007.

És prou coneguda la fascinació de l’escriptor Josep Vallverdú per les novel.les d’aventures sobretot aquelles que inclouen una illa. Ell mateix ha estat un bon conreador d’aquestes novel.les i ha estat ell el creador d’una illa de ficció –Pyranos- on transcorren algunes de les seves històries.

La fascinació de Vallverdú per les illes es fa encara més notable quan ens referim a la gran novel.la d’Stevenson, L’illa del tresor. No sols ha estat un dels traductors al català d’aquesta narració sinó que, a més, al 1990 va publicar a Cruïlla El viatge del Dofí Rialler que és una recreació precisament de la novel.la d’Stevenson on explica quan el protagonista Jim Hawkins torna a l’Illa del Tresor, uns anys més tard, amb el seu veler i amb la seva dona.

Ara li toca el torn al veritable protagonista d’aquella novel.la, en John Silver, l’extravagant i excèntric mariner, cridaner i malparlat però alhora atractiu i admirat. El testament de John Silver, editat per La Galera, es va presentar a Lleida el dia 22 de març de 2007. A més de l’autor i l’editora, va fer un vibrant discurs el professor Joan Cornudella, que entre altres coses, va dir: … Més d’un lector s’haurà preguntat què havia passat amb en John Silver. És probable. Tot comença precisament a partir d’aquesta situació. Fins a la seva mort, i narrat des de l’òptica de dues persones diferents, John Silver fa un camí dramàtic, de perdedor, provant inútilment de fugir del seu passat. És curiós que Josep Vallverdú insisteixi en un dels seus “vicis” més aplaudits per la crítica: el fet d’agafar personatges literaris i buscar-los una segona vida o narrar-ne els imprevistos des d’una altra òptica… L’autor, amb ploma magistral, ens descriu un John Silver que sap fer tots els papers. Home d’orígens humils però que havia adquirit maneres. Ell no prenia te, només rom. Deia que s’havia acostumat temps enrere, amb el tracte amb els pirates. N’havia vist de tots els colors en la seva personal història de pirata. No tenia ni amics ni parents. Rude, traïdor, cínic, trampós, analfabet, gens de fiar, astut, sense moral i alhora fascinant i molt pràctic, estava obsedit per ascendir de categoria social. … Silver no ho volia admetre, però era un perdedor… 

 

Josep Vallverdú clogué l’acte dient:

Gabriel Garcia Márquez diu que la creació narrativa és un acte hipnòtic, és a dir,que l’ escriptor ha d’aconseguir que el lector no pensi més que en allò que llegeix. Que l’autor s’ho proposi sembla, doncs, desitjable; que el lector entri en aquell estat hipnòtic no és segur que sempre es produeixi; si de cas algunes vegades.

Un servidor desitjaria que amb aquesta novel.la es produís l’estat hipnòtic en els lectors, però no sé si el desig es traduirà en un efectiu imant que atregui devots incondicionals. Fins els més gloriables dels escriptors tan sols encerten de ple en la diana de l’adhesió total en unes poques de les seves obres. Rebaixant les pretensions, deixeu-me dir que si aconsegueixo aquella adhesió fragmentàriament, en alguns passatges de l’obra, ja m’estarà bé, per més que algunes persones coneixedores matineres del volum asseguren que el fervor del lector hi és  garantit.

La meva fascinació per L’ Illa del Tresor ve de molt jovenet, i arribà pel cinema, per l’excel.lent pel.lícula de 1934 protagonitzada per Jackie Cooper com a Jim i Wallace Beery com a John. Penso, però, que la impersonació millor, més pastadament humana del pirata, la féu Orson Welles en una producció espanyola de Luís Bermejo, amb fotografia de Cecilio Paniagua…

La novel.la El testament de John Silver l’he treballada i reelaborada, tant de peripècia externa com d’introspecció i, per descomptat, de llenguatge: crec haver-la revisada sis o set vegades; el personatge, a més, em creixia a mesura que anava escrivint, volia escapar-se’m enfora dels límits que d’antuvi li tenia previstos…però no he deixat que se me’n sortís. Quan passa això, quan et veus embolicat en un cos a cos amb el personatge t’adones que t’està sortint una narració rica.

Hi he tingut cura del ritme narratiu, element importantíssim en les narracions d’acció. El personatge és un perdedor . Vol desclassar-se, fer de senyor després d’haver estat un pirata. La seva dèria de diners i, sobretot de venjança, el portarà al seu tristíssim final. A aquests personatges els acabes oferint la caritat de no fer-los-ho perdre tot, els queda una certa dignitat. I aquest pirata engalipador, mentider i poca pena de John Silver conserva un fil de dramàtica dignitat enmig de la seva atzarosa i delictiva vida. Aixó és el que li sap veure Jim Hawkins.

Ningú, ni a la vida ni a la literatura, no és del tot bo ni del tot dolent. De vosaltres espero que sigueu bons… almenys bons lectors.

 

Cap comentari

Deixa una resposta