L’obra


Un escriptor «tot terreny»

Josep Vallverdú és un nom inexorablement lligat, per sempre més, a la literatura infantil i juvenil. Amb quaranta-cinc títols ha esdevingut no sols un clàssic sinó un dels escriptors més prolífics i més guardonats en aquest vessant literària.

Ara bé, la narrativa per a joves és, només, una de les branques -la més esponerosa sens dubte- d’un arbre literari que ha crescrut agraït i fruitós. Són paraules del crític Isidor Cònsul que transcric al peu de la lletra pel seu encert i precisió. «Lluny de l’esquematisme i dels criteris d’especialitazació del nostre temps, -diu Isidor Cònsul- Josep Vallverdú ha esdevingut un autor tot terreny que ha interpretat, com qui diu, tots els papers de l’auca: erudit incipient, divulgador literari, poeta a estones, dramaturg i guionista, autor de llibres de viatge, traductor, assagista i narrador fonamental. A més, a cavall dels mítics anys seixanta i setanta, esdevingué l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida. Això vol dir una enorme activitat de prologuista, conferenciant, pregoner de qualsevol acte cultural i la cua de tot el que hi vulgueu afegir».

I en aquesta cua encara hi podríem afegir la seva eloqüència, la facilitat de comunicació, el treball d’adaptador que ha fet d’algun clàssic, i el de crític, enèrgic, si cal, especialment en els seus articles sobre l’ensenyament i l’escola.

Per tant, als quaranta-cins títols de narrativa per a joves caldrà afegir-hi vuitanta contes breus, la majoria publicats a la revista «Cavall Fort». En el camp de la traducció, Vallverdú compta amb seixanta-nou volums, que abarquen tota classe de temes, traduïts la majoria de l’anglès. Entre ells tant hi podem trobar novel.les de la col.lecció «La cua de palla» com tractats d’antropologia social, llibre religiós, d’educació sexual, així com novel.les d’algun clàssic com Stevenson, Steinbeck i d’altres.

En la branca assagística, un llibre col.lectiu Lleida, problema i realitat (1967) i, a més, Proses de Ponent (1970) i Indíbil i la boira (1983). Directament relacionat amb les terres de Ponent, Vallverdú ha escrit pàgines i pàgines des de qualsevol vessant o activitat humana com els treballs que entren de ple  en la divulgació de la història literària: De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980), El Rector de Vallfogona i la llengua del barroc (1982) i Magí Morera i Galícia, traductor de Shakespeare (1982) o com els pregons, entre d’altres el de l’oli, el de la Festa Major de Lleida o el del Centre Comarcal Lleidatà, recollits tots tres en el volum titulat precisament Pregoner de Ponent (1982), i també el conjunt de pròlegs a Almacelles, visió d’un poble (1971), a Memòria de Riella (1974), a La Vall del Corb, imatge i poesia (1979), a Els ocells de Balaguer i la seva rodalia (1979), a Maldà, recull de treballs històrics (1982), a Els esquarterats (1982) així com tot un conjunt dispers d’altres treballs com Catalans pel món (1969), Lleida i l’esperit (1971), Quatre bisbats a terres de Lleida (1971), Valeri Serra i Boldú (1975), Llengua i fidelitat en Josep Maria Folch i Torres (1980), Revisió de la versió de Shakespeare per Morera i Galícia (1982), No haver-lo conegut (1983) (a Miscel.lània homenatge a Jaume Agelet i Garriga), De Morera i Galícia a les noves fornades (1992). La seva amplíssima activitat com a conferenciant es pot assaborir en un volum de molt recent publicació: Entrada lliure (1993).

El seu coneixement del país i la capacitat per enfilar un comentari sobre el paisatge, l’ambient rural, l’alè de la població van donar com a resultat una sèrie de llibres de viatges entre els quals vuit volums de Catalunya Visió (1968-1974) en formen el gruix més considerables. Hi trobem també, en aquest apartat, Catalunya continental (1968), La Catalunya aragonesa (1969), Viatge entorn de Lleida (1972), i Els rius de Lleida (1973).

L’actitud constant de servei -sobretot als joves- i el to didàctic amb què amaneix sempre la seva voluntat d’instruir han portat Josep Vallverdú a publicar un bon conjunt de llibres destinats a ser utilitzats en l’ensenyament. Des dels dos volums de Formación humanística (1975 i 1976), passant per la Història de la literatura catalana (1978) i la Història de Lleida explicada als joves (1979) i acabant amb Llengua catalana, 1er de BUP (1980), Llengua catalana, 2on de BUP (1981) i Nocions de literatura, 3er de BUP (1983).

Del conjunt de l’obra de Josep Vallverdú, la narrativa per a adults és probablement la menys afavorida tant pels lectors com per la crítica. L’estigmatització i l’etiquetament d’autor infantil i juvenil poden haver jugat una mala passada a una narrativa prou sòlida i ben estructurada com és la formada per títols com Primavera, no! (1952), Divertimento en cirugia menor (1960),Festa major (1961) -reeditat l’any 1987 amb el títol de La festa i la ganyota-, L’eixam (1970) (inèdit fins que es va publicar amb el títol Els genets de la tarda al 1992), Hola, Tom! (1973) i Ara mateix eren aquí (i altres relats) (1987).

Completen l’obra de Josep Vallverdú centenars d’articles que, sobretot a partir de la jubilació, han constituït una de les seves dedicacions més notables. Articles a «La Mañana» i «Segre» de Lleida, a la revista «Terral», de les Borges Blanques, a la revista «El Francolí», de l’Espluga, a la revista «Ancora» de Sant Feliu de Guíxols, a «Presència», de Girona, al «Diari de Tarragona», a la revista «Ressò» de l’Ateneu de Ponent de Lleida, a «Crònica d’Ensenyament»… El volum La lluna amb les dents (1989) recull alguns dels articles de premsa publicats entre els anys 1962 i 1988.

Qualsevol tema desvetlla en Josep Vallverdú un estímul per fer-ne un comentari o una opinió. Alguns d’aquests comentaris es troben també agrupats en el volum Les quatre estacions (1991) un dietari escrit al llarg de dos anys (1988-1989) que junt amb Entrada lliure (1993) són els darrers volums d’una sèrie que el mateix Vallverdú anomena «llibres personals» -com ho són Proses de Ponent, Indíbil i la boira i La lluna amb les dents- «on aboco memòries, opinions, confessions, anècdotes, crítiques i interrogants».

Fent un esforç d’exhaustivitat no podem deixar fora d’aquest inventari títols i obres singulars com La imatge (1958), un guió cinematogràfic; Poemes del gos (1977), l’única incursió en el món de la poesia; La perla de Sabir (1985) un guió per a cinema sobre una adaptació de La perla negra; una altra adaptació: Robinson Crusoe (1991). Sobre teatre: d’una banda, El teatro en la antigüedad (1948), de l’altra, Nerta (1959), La caputxeta i el llop (1972) una adaptació del clàssic conte i Sant Jordi mata l’aranya (1982).

He volgut deixar per al final aquelles primeres novel.les escrites en castellà -«perquè aleshores era l’única manera de publicar». Són: La flor del olvido (1954), Las cinco vidas del Nereo (1954) i Tambores en el río (1955). Molt abans encara Vallverdú havia ja escrit un recull d’articles que va agrupar sota el títol Pronaos (1947) i que es va enquadernar ell mateix. I més abans, al 1937, quan l’escriptor era encara joveníssim -13 anys-, havia escrit ja el que probablement fou la primera obra: Els Pastorets.

«Ras i curt -diu Isidor Cònsul- vol dir un feix de milers de pàgines que comença a fer respecte, un gruix de producció narrativa que no hagués estat pas possible sense algunes de les qualitats que orlen Josep Vallverdú i que detallo sense criteris de prioritat: una enorme capacitat de treball, una envejable força fabuladora, una intel.ligència subtil en un cap ben estructurat i el do d’escriure a raig, sense necessitat de gaires retocs posteriors. El maridatge ben avingut d’aquesta colla d’elements és l’unic secret d’una màquina que inventa i explica històries, com qui diu sense aturador» (Isidor Cònsul: Revista Cultura, 18, novembre de 1988).

 

Literatura majoritària

La dedicació de Josep Vallverdú a la literatura per a lectors infantils i pre-adolescents està explicada a bastament, des dels seus inicis, a Indíbil i la boira, en moltíssimes entrevistes i d’una manera molt especial en un article de la revista Pont, num. 96 titulat L’empenta inicial.

Vallverdú ha recordat sempre la sensació d’impotència que vivien, a finals dels anys quaranta i a començaments dels cinquanta, tots aquells que es sentien cridats a escriure i constataven que totes les portes eren tancades i barrades. «O escrivíem en castellà o no hi havia cap possibilitat».

Així, per aprendre la tècnica, Vallverdú i d’altres van confegir alguns llibres en castellà: «en el meu cas concret, també, imperiosament, per tal de veure en volum allò que escrivia, necessitat encara sentida avui i que em fa arraconar els intents d’escriure res que no pugui ser volum, que no pugui esdevenir llibre. Allò que feia en català ho havia de guardar en un calaix, però m’ho il.lustrava, ho escrivia en fulls petits i m’ho relligava: així em feia la il.lusió que editava en català».

A aquesta actitud atenta i tenaç de Vallverdú s’hi va afegir l’actitud decidida d’un editor, Miquel Arimany. «Una de les dèries que tenia -diu Vallverdú- era cobrir el camp de la literatura per a infants, camp que ben poques editorials pretenien de tocar, possiblement per un càlcul realista de les possibilitats factuals en aquell terreny».

D’aquesta manera, Arimany va crear el 1958 la col.lecció per a infants «Sant Jordi». «No vaig pas ser el primer autor que ell incorporà a la col.lecció, però sí que tinc la certesa que ell endevinà que jo continuaria. Una vegada va dir-me que aquest de la literatura per als més joves seria el meu camp. Ho va endevinar». Arimany va tenir doncs un paper determinant en els començaments de la professionalització de Vallverdú. «Si ell no hagués donat forma al meu primer text El venedor de peixos (1960), jo no hauria tingut senzillament aquell capital de constància, aquella inèrcia per a la qual Arimany em donà la primera empenta».

«El venedor de peixos»: un punt de referència

I El venedor de peixos es va convertir no sols en el primer text de Vallverdú sinó que, a més, va fer possible el retorn de la novel.la d’aventures en uns moments d’una gran sequera pel que feia al llibre juvenil. Encara més: El venedor de peixos ha esdevingut també un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, tots els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com Trampa sota les aigües (1965), L’illa groga (1986) o El viatge del Dofí Rialler (1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també, pel que fa a l’ambientació, en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els seus personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural en Els genets de la tarda (1992), el mític Oest en Punta de fletxa (1992), l’antiga Roma en Un cavall contra Roma (1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Pel que fa als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac  -El venedor de peixos (1960)-, fins al món de la mitologia grega -El fill de la pluja d’or (1984) o El vol del falcó (1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en Tres xacals a la ciutat (1976), fins a èpoques més modernes amb Els amics del vent (1979) o L’alcalde Ferrovell (1981). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva «sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura (El venedor…, p. 11), o «aquella tensió interior, aquella insatisfacció del secret a mitges, la urgència dels problemes de deducció i acció…» (El venedor…, pàg. 38). Uns personatges molt sovint joves que maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals es realitzarà  molt probablement una identificació tant o més intensa com més bé es capti l’interès del lector.

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’El venedor de peixos, doncs, fins a La presó de Lleida- l’última de les seves narracions, ara com ara- Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Com un escriptor de literatura majoritària, com a ell li agrada de dir, perquè és una literatura que pot interessar a un ampli sector de gent, malgrat que «els consumidors habituals de la qual, per afinitat amb els textos o amb els personatges que els poblen, són els nois i els pre-adolescents».

Cap comentari

Deixa una resposta