El fill de la pluja d’or


El fill de la pluja d’or

Josep Vallverdú

La Galera, 1984 (Llista d’Honor del Premi CCEI, 1985) (Finalista del Premi Guillem Cifré de Colonya)

Fa pocs mesos comentàvem, en aquestes mateixes planes, que la literatura infantil i juvenil catalana, a partir sobretot de l’últim terç del segle passat en què la lectura en català va deixar de ser una activitat sospitosa i es va convertir en una necessitat cultural i un hàbit normalitzat, ha generat una allau d’autors alguns llibres dels quals, amb la perspectiva que dóna el temps transcorregut, podem considerar ja clàssics. Uns clàssics moderns però clàssics en el sentit més ample: aquells llibres –deia Calvino- que amb el temps no perden i que cada vegada que els llegim ens aporten coses noves, que és igual que dir que ens diverteixen, ens il.lusionen i ens continuen enriquint com el primer dia.

En aquesta secció que obrim avui revisarem alguns dels títols susceptibles de ser anomenats clàssics tot i sabent que el terreny és llefiscós i que hi haurà raons i opinions per a tots els gustos. En uns moments en què la lectura no passa pel seu millor moment i sobretot en què moltes editorials descataloguen precisament alguns dels títols candidats a figurar en aquest apartat, no serà sobrer reconèixer i reivindicar aquelles obres que en el seu moment van fer forat i van suposar una aportació interessant en el camp de la literatura per a joves.

I tinc un interès especial a iniciar aquest apartat amb un títol del que avui considerem el degà de la literatura infantil i juvenil catalana: Josep Vallverdú, l’autor precisament d’un text –Rovelló– que gairebé tothom ha qualificat ja de clàssic. Però el títol que vull destacar no és Rovelló sinó El fill de la pluja d’or, una narració magistral que no em cansaré de recomanar ja que constitueix una font inesgotable de valors i de coneixements. El mite de Perseu, un personatge fascinant de la mitologia clàssica grega, és el centre de la novel.la que, a més de poder ser llegida per pur plaer, permet també de ser disfrutada àmpliament: des del punt de vista formal cal destacar, com en totes les obres d’aquest escriptor, el seu llenguatge acurat i elegant, la sàvia construcció de les frases, les descripcions carregades d’intensitat… En l’aspecte mitològic: la caracterització tan diversa dels nombrosos personatges, la inevitable força del destí -aquella força negra i decisiva que remou tot l’univers amb una bufada…-; des d’una vertent més humana: el valor de la noblesa, l’esforç, el foc de l’estimació, capaç de canviar el destí…

Una obra curulla de detalls on convergeix el bo i millor de la literatura d’en Vallverdú: escenes equilibradament patètiques en l’episodi de les terribles Gorgones o en el de la noia encadenada. La sòlida mescla d’ironia i ingenuïtat en les escenes del jove Faetó i la d’en Narcés… I la sensibilitat, ben palpable en l’entendridora escena dels vells Filemó i Baucis, però sobretot en l’episodi on s’explica com Zeus fa concebre un fill a Dánae. Són planes excel.lents i carregades de poesia i bellesa. Segons Andreu Sotorra, la novel.la té, a més, una arquitectura equilibrada i un element que la fa encara més atractiva: els esquitxos d’humor aplicats a l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació. I és que El fill de la pluja d’or és una obra perfecta, va dir en una ocasió Gabriel Janer Manila, perquè és l’obra d’un mestre.

Josep Maria Aloy

(Article publicat també a Escola Catalana el gener del 2005)

Cap comentari

Deixa una resposta