Un cavall contra Roma


Un cavall contra Roma

Josep Vallverdú

La Galera, 1975

(Llista d’Honor del Premi CCEI, 1975)

Article d’Aurora Diaz Plaja a Serra d’Or (juny, 1976):

… Hem deixat per a l’últim lloc la ressenya d’aquest nou llibre de Josep Vallverdú, capdavanter de la literatura catalana per a adolescents, perquè no és inclòs en els “Grumets dela Galera” que han aparegut com a conseqüència del Premi Folch i Torres 1975. Aquest altre “grumet” sortí per Nadal, però m’arribà tard per inscriure’l a la crònica anterior.

Em sap greu no poder dir, com dic gairebé sempre, que hi ha harmonia entre el text i la il.lustració. El dibuix de la coberta, posem per cas, no pot suggerir de cap manera la figura ferma del protagonista que l’autor del text descriu amb traça. “Fer d’esclau, potser sí –diu Aldi- , però esser-ne, mai no me n’he sentit”. I és que el xicot lleidatà que fou capturat pels romans es mostra en tot moment com un esperit indomable.

El llibre és una novel.la de fons històric inserit dins el marc del món dominat per l’Imperi Romà.

Article d’Agustí Alcoberro: «Un príncep íber o un esclau romà?», a URC, nº 8 (hivern de 1993):

De vegades, la veritable llibertat no prové de la naixença: cal conquerir-la a través del coratge, i, quan és posseïda, cal saber-la defensar, també de l’èxit fàcil i de la llagosteria del món. Aquesta és la lliçó d’Aldin, un jove príncep ilerget esclavitzat per l’exèrcit romà. Un cop a la capital de l’imperi, Aldín sabrà guanyar amb passes fermes la seva emancipació. Com a gladiador excel.lent tindrà la gran Roma als seus peus; el mateix Cèsar li proposarà d’esdevenir soldat de l’imperi. I, tanmateix, Aldín baratarà la fama i un esdevenidor brillant per un cavall que l’espera a la seva tribu: «Un cavall contra Roma».

Com cap altra, aquesta novel.la ens permet conèixer les característiques i els límits de l’anomenat «gènere juvenil». D’una banda, «Un cavall contra Roma», és sens dubte una novel.la juvenil. En té alguns dels trets centrals.. El seu protagonista és un adolescernt, a qui els esdeveniments forçaran a esdevenir adult ( i en aquest sentit podem parlar també de «novel.la d’iniciació»). A més, el relat ens farà conèixer de primera mà el valor de l’amistat en el perill… I sobretot, la força del primer amor, de l’amor adolescent, capaç de modelar les personalitats més rebeques…

Però d’altra banda, «Un cavall contra Roma» és també una novel.la històrica, i de primera magnitud. Una novel.la de “romans”, per buscar-ne un encasellament fàcil. Un subgènere, cal dir-ho, ben poc habitual en la literatura catalana, més donada a les exaltacions medievals o a la història contemporània. Com a tal, té al seu darrera una documentació ingent. I manifesta, a més, un eficaç sentit didàctic. Perquè a través de la seva lectura, hom pot conèixer aspectes tan diversos com el tracte donat per l’imperi a les poblacions sotmeses, la vida de la milícia, el treball dels esclaus, l’activitat febril d’una vil.la rural o l’esplendor i les lluites polítiques de Roma. En aquest sentit no hi manca res: l’acció silent d’una cristiandat condemnada a les catacumbes, la vida esforçada, -i, tanmateix, sempre provisional- dels gladiadors o l’ambició sense mida d’un jove centurió. I, com no podia ser menys, l’amfiteatre esdevindrà l’àmbit de l’escena decisiva –aquella en què l’heroi s’ho juga tot a cara o creu-.

Afegiu-hi encara alguns dels trets centrals de la prosa de Josep Vallverdú, que justifiquen sobradament l’èxit de les seves novel.les. D’una banda, un ritme trepidant, que aconsegueix que la història vagi sempre per davant del lector, o si voleu, que el lector no pugui deixar ni per un moment el llibre. D’altra banda, un diàleg directe i eficaç, que condueix a donar versemblança al relat, però també a acostar-lo al públic contemporani. Finalment, una economia descriptiva, posada sempre al servei de la narració…

¿Novel.la juvenil, històrica, moderna? «Un cavall contra Roma» mostra els límits i fins i tot l’absurditat de qualsevol encasellament fàcil. Perquè Vallverdú es manifesta com un hàbil cuiner, que sap utilitzar tots els ingredients en la seva dosi justa, per dur-los al punt de cocció més adequat. N’hi ha que creuen que tot plegat es redueix a un joc de pesos i mesures. Ofici, en diuen.D’ofici n’hi ha, això ningú no ho dubta. Però també intuició i nervi narratiu. I aquests, ni s’ensenyen ni s’aprenen. Josep Vallverdú els du escrits al seu DNA.

Cap comentari

Deixa una resposta