Contes en òrbita


Contes en òrbita

Josep Vallverdú
La Magrana,  1991

Contes en òrbita és un recull de 23 contes de Josep Vallverdú, que Josep Maria Aloy ha preparat per se llegits i analitzats amb uns suggeriments de treball per aprofundir-ne les seves característiques i el coneixement de la trajectòria de l’autor.

Article de Joaquim Noguero publicat a la revista Dovella (octubre, 1991):

Contes en òrbita recull vint-i-un textos curts de Josep Vallverdú repartits entre els números 104 i 500 de Cavall Fort, i dos més trets del diari Avui i el Regió-7. La introducció de Josep Maria Aloy es concreta en un treball clar, entenedor. Pretén col.laborar sense imposar-se, ajudar a llegir i comprendre, suggerir per tant, demanar i recomanar, tot fugint del lloc comú i d’un discurs crític brillant i elaborat que l’allunyaria sense dubte de l’alumne de segona etapa a qui s’acull ara. Lluny d’això, hi treballa de tu a tu (“Qualsevol lector dels contes –tu mateix-“), procurant de barrejar-hi la veu, i de fer que s’hi reconegui, amb l’aplicació d’uns principis de pedagogia activa que impliquen llibertat, creativitat, esperit crític i formació en un to d’amable companyonia (“és la meva (opinió), i si ho proves tu podries fer la teva, també, i seria igualment vàlida”). La humilitat amb què ha pres aquest posicionament deixa obert el discurs (“breu anàlisi molt incompleta”), hi introdueix –com aquell qui diu- les beceroles i, farcint-lo de preguntes que accentuen voler continuar-lo, afavoreix un debat que, responsablement, es nega a tancar.

S’hi nota, doncs, l’experiència docent, el mestratge de qui hi té la mà trencada, sap el pa que s’hi dóna, i cerca per tant assolir de ple l’objectiu sense intermediaris de cap mena. No és un pròleg per al professor. Vol senzillament el més difícil: l’alumne. Tot just el noi que no entèn la “síntesi atabalada”, la “faixa classificatòria” o “el fet de rumorologia política…”, “… a l’escapça de…”, d’Isidor Cònsul, simplement perquè no el té en compte, perquè no és pas ell amb qui pensava quan l’escrivia. Altrament, i malgrat la nota editorial de darrera la tapa (“Ara (el subratllat és meu) Josep M. Aloy ha preparat (…) i Isidor Cònsul ha fet un pròleg” (id), li hauríem de conferir dots profètics, perquè el text és fil per randa el mateix el mateix article que havia publicat al número 18 de la revista Cultura (IIIª època, novembre del 1988, pàgs. 4-8). La qual cosa ho explica tot, si tenim en compte que l’escaiença del registre adoptat és un dels trencacolls de la professió crítica. Val a dir, doncs, que tot i que el text és ara per ara un dels treballs de síntesi sobre Vallverdú més reeixits, el context el condemna als mateixos efectes fulminants que “la razón de la sinrazón que a mi razón se hace” i altres subtileses tingueren sobre l’il.lustre manxec “de cuyo nombre no quiero acordarme”. I és que no podíem pas esperar que el públic d’aquella publicació d’estètica institucionalitzada i disseny (post)modernet tingués res a veure amb el mercat de l’ensenyament on s’arrengleren els títols d’aquesta col.lecció que ara mateix ell dirigeix.

Tot plegat revalora l’esforç de Josep M. Aloy, que s’ha pres seriosament la seva feina i l’ha assumida amb la responsabilitat i el compromís que la tasca exigia. N’és el resultat una exposició sistemètica, ordenada, fruit del savoir faire honest de qui s’informa bé, dóna les fonts i demostra estar perfectament capacitat per escollir i sintetitzar. Potser, a voltes, es repenja massa en l’autoritat d’altres i es limita llavors a juxtaposar-ne les veus respectives; o s’ofereix una visió dels contes massa lligada amb l’autor, gairebé identificant el narrador amb el jo real, que –sigui o no veritat- no és rendible literàriament, perquè no permet entendre què els converteix en literatura…

… es limita –i no és poc- a fer llegir: a conrear la imaginació –generalment eixorca, si no se’ls estimula- dels nostres escolars, identificant-se amb les paraules de l’autor a El gorg dels Alius, el primer conte: “observareu el món menut de la vostra vora, ple de vida, ple d’ecos” dels creadors. “Ho enteneu, oi?” (pàg. 33) –insisteix-, perquè si ho entenen, no perdran tal vegada “la llum de l’interès” (id) i es crearà –principal objectiu- l’hàbit de noves aventures lectores.

Ras i curt, Josep M. Aloy ha assolit ser el mestre que Josep Vallverdú demanava en un número d’Escola Catalana: el que –repetim-ho- fa llegir, el que prepara els seus alumnes abans de conèixer un escriptor, el que crea interès i educa en uns certs valors. I és que, ben lluny del professor deformat de tarima, reïx com a mestre amb vocació de formar en un pròleg de pedagog, molt més que de crític. Aquest és el fi d’una col.lecció que vol viure a (i de) les aules, i és des d’aquest punt de vista que n’acusem rebut. Punt.

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta