Marta i Miquel


Marta i Miquel

Josep Vallverdú
Argos Vergara, 1982

 

 

Marta i Miquel és una narració curta, un conte d’aquells que arriba als infants gràcies a l’ajut d’algun adult que ha tingut la sensibilitat de pensar que, com a primer pas per acceptar-los, respectar-los i estimar-los, els petits han de saber que «hi ha nens que sempre seran nens», segons definia Josep M. Espinàs a Cavall Fort (núm. 53 – Octubre 1965). La Marta, que és una nena que sempre serà nena, sent una joia infinita quan pot ajudar en Miquel, un noiet que «belluga molt el cap i les mans, i jo diria que tot el cos. I encara més: qui el veiés per primera vegada tindria por que en Miquel no caigués a terra, perquè sempre sembla que no se sostindrà dret». La Marta, que no entén ni entendrà tantes coses que semblen elementals als infants de la seva edat, «ha descobert que pot sortir d’ella mateixa» i ajuda en Miquel a posar-se la bata, li dóna la mà quan el camí es fa més difícil i l’estimula a barrejar colors a l’hora de pintar. I quan per raons familiars el pares d’en Miquel canvien de domicili i els dos amics s’han de separar, la nena no recuperarà la seva estabilitat fins que a la parada de l’autobús no aparegui un altre nen que la necessiti per a pujar l’escaleta, buscar un seient o fer qualsevol activitat escolar.

Joaquim Carbó (dins el Pròleg a “El vent del realisme”)

Cap comentari

Deixa una resposta