Els llibres personals


(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998)

S’ha parlat tothora del Vallverdú escriptor-per-a-nois-i-noies i en canvi no tant del Vallverdú autor de llibres d’assaig i de proses per a lectors adults perquè l’etiqueta d’escriptor per a nens ha rebaixat, sens cap mena de dubte, el reconeixement com a autor per a grans. Es un fet més aviat paradoxal i estrany que ha estat comentat en diverses ocasions per algunes veus més aviat crítiques. Ho comenta -i ho lamenta-, per exemple, Isidor Cònsul (Contes en òrbita, pàg. 11) quan diu: «Resulta, però, que sovint hi ha efectes secundaris, com en el cas dels medicaments, i podria ser que la narrativa per a adults hagués estat una víctima paradoxal -i potser inconscient- d’aquest conjunt de facilitats fabuladores…». Ho comenta també Andreu Loncà en un magnífic article titulat «Del País al Jo. Una aproximació als llibres biogràfics de Josep Vallverdú» (URC, nº 8, hivern 1993). Loncà es queixa que aquesta altra literatura de Vallverdú «no hagi merescut cap estudi consistent i compacte sobre el qual assentar-se» i amb una severa claredat manifesta que «el millor que hom pot fer amb els escriptors és llegir-los. I llegir-los críticament.»

També el mateix Vallverdú ha lamentat aquest poc cas que sovint se li fa a la seva obra no infantil. Al text «L’aventura d’escriure» (dins d’Entrada lliure, pàg. 142 i 151), Vallverdú comenta que en un moment de la seva carrera, va tenir la pensada de dedicar-se a escriure llibres adreçats a un públic juvenil, i aquesta circumstància va rellegar-lo a un estrat específic del qual normalment els mitjans de comunicació s’ocupen molt poc; i com a conseqüència, encara que es tracti d’un autor que ha fet molta i molt diversa obra, des de l’erudició a la crítica, fins el teatre o el llibre de text, l’assaig, la narrativa convencional i la traducció «ha quedat al calaix dels autors de llibres per a la quitxalla». I el llibre infantil ja sabem que no mereix la consideració que té la literatura en general, «o sigui que, haver-te especialitzat en llibres juvenils, és un desterro de la crítica i de l’atenció dels mitjans». En definitiva, doncs, els llibres per a grans de Josep Vallverdú, segons ell mateix confessa, «potser mantenen virtuts; el cert és, tanmateix, que no han obtingut sinó un eco curt, favorable al començament, per caure en l’oblit després».

Probablement molts dels qui hem parlat d’una forma continuada de la seva narrativa infantil i juvenil, en revistes i diaris, hem pogut contribuir a enfortir i a perpetuar aquesta etiqueta d’autor per a joves en perjudici d’altres reconeixements i valoracions.

Un dels objectius d’aquest capítol serà, doncs, donar una ullada a un conjunt de pàgines emocionants i vives la característica principal de les quals és el fet que, a través d’elles, l’autor parla d’ell mateix, de la seva vida, dels seus sentiments, dels seus records i del seu país. Són les pàgines -amb un fort component autobiogràfic- que ell mateix anomena personals i que amb un criteri selectiu molt ampli abraçaria per ordre cronològic: Proses de ponent (1970), Indíbil i la boira (1983), La lluna amb les dents (1989), Les vuit estacions (1991), Entrada lliure (1993), Convidat a parlar (1994), Vagó de tercera (1996) i Garbinada i ponent (en premsa).

Vull insistir que el criteri que m’obliga a agrupar aquests set títols és ampli i generós. Són llibres personals perquè parlen de l’autor. En uns, és el mateix autor que d’una forma directa, despullant-se més o menys, es dirigeix al lector i amb més o menys sinceritat i naturalitat li explica sentiments, vivències, records o anècdotes. El més genuí, en aquest sentit, probablement sigui Indíbil i la boira, el més emotiu, Vagó de tercera, el més sincer Bitllet de tornada i el més líric, i potser per això, el menys personal, Proses de ponent.

Els altres títols s’allunyen força d’aquest necessitat de parlar amb el lector cara a cara i amplien la veu a un públic més inconcret, més anònim i més heterogeni com pot ser el públic que acudiria a una de les seves conferències. Es el cas d’ Entrada lliure i Convidat a parlar o bé un públic ja més indefinit com pot ser el lector de premsa diària, La lluna en les dents. Entre el primer bloc, més personal, i el segon, existeix també un destinatari per a Les vuit estacions, un dietari a través del qual Vallverdú explica però també s’explica, comenta però també reflexiona, vol ser escoltat però també s’escolta a si mateix.

Malgrat les classificacions que pugui establir i malgrat les diferències que existeixen entre uns títols i uns altres, aquesta sèrie de llibres personals abans que qualsevol altra cosa constitueix un pretext perfecte per parlar i per escriure, dues activitats que a Vallverdú li vénen de gust a qualsevol moment. No pretenc fer una anàlisi d’aquests títols. Més aviat seran uns comentaris descriptius a partir de l’efecte que m’ha produït la seva lectura i tot allò que m’ha suggerit. Aquests comentaris, per tant, seran volgudament desiguals i probablement descompensats. Parlaré com a lector i no tant com a crític i amb l’ànim d’estimular la lectura de les esmentades obres.

Diu Xavier Macià que els llibres personals són aquells en què «talment com un pèndul, l’autor ens porta d’un món privat, en què la realitat és íntima, immediata, cap a un món públic, la realitat del qual és externa, objectiva. El primer món és construït, lògicament, amb tot de materials personals: petites anècdotes intrascendents que s’expandeixen com un acordió i produeixen notes impensades, un fil de pensament inesperat, sorpresiu. L’altre món, el públic, neix habitualment de la història més propera, la que llegim als diaris i en fem tema de conversa al bar, a la feina o a casa, però que de la mà del nostre interlocutor, com per art de màgia, pren una nova i insòlita dimensió, contemporitzadora, de vegades, generalitzadora, d’altres. En tots els casos, Vallverdú se serveix d’aquests dos mons per relacionar-se amb el lector: els seus pretextos literaris, privats o públics, són fonamentalment això, un pretetx idoni per parlar, per compartir amb el lector dubtes i certituds, experiències i opinions». (Xavier Macià: «Les estacions de Josep Vallverdú», inèdit).

Proses de Ponent i des de Ponent

Proses de ponent és un conjunt de textos publicat per Destino l’any 1970, després que l’obra quedés finalista del Premi Josep Pla. L’any 1986 es reedità, aquesta ocasió dins d’Edicions del Mall. Finalment, l’any 1994, Editorial Barcanova, amb molt d’encert, en treu una versió que, si bé incompleta, va destinada especialment als estudiants de Secundària i està dotada d’una introducció històrica i literària, de notes lèxiques i literàries, d’orientacions per al comentari de text i d’un apèndix (amb informacions complementàries i propostes d’activitats relacionades amb l’obra) a cura de Josep Borrell, catedràtic de Batxillerat. Amb aquesta darrera versió, Barcanova contribueix sens dubte a presentar als joves estudiants una faceta diferent del Vallverdú escriptor-per-a-nois-i-noies fet que permet un coneixement més global de l’autor.

Tal com diu el títol i tal com explica l’autor en una «endreça a la deriva» que li serveix de presentació, Proses de ponent és un llibre «compost d’això que en diuen proses d’assaig, però sense dogmatització ni tan sols profunditat». Un llibre de proses susceptible d’esdevenir «un missatge de nàufrag». Un naufragi terra endins, cap a Ponent. I és que els textos, tal com diu el títol, fan referència primordialment a aquestes comarques occidentals «tan poc presents en la nostra literatura». Unes proses que descriuen, valoren, ensumen, divulguen i discuteixen fragmentàriament unes terres ponentines i la seva gent. Proses de Ponent i alhora proses des de Ponent a través de les quals l’autor vol «donar testimoni del peculiar ritme de la vida en comarques occidentals, bàsicament agrícoles, ritme servit pel paisatge, la climatologia, per la incorporació de l’home als atuells generalitzadors, pel canvi generacional, per la presència de la dona, la incipient industrialització, el desvetllament cultural, tot inserit dins un marc històric i social que n’ha fet la Catalunya Nova. Però tot plegat, amb una aproximació literària feta d’associacions, d’assaboriment de flaires, ritmes visuals, cadències temporals, música dels dies». (Proses… pàg. 13).

L’autor, «expectador aquietat, tímid, individual, molt clavat a la terra, sensible al vent, saturat de les recòndites belleses que ha anat descobrint», reflexiona, es baralla, s’emociona i critica uns hàbits, una gent i unes circumstàncies que han fet que les terres occidentals, les terres lleidatanes «siguin com un altre país, en certa manera», un país empetitit al màxim en els anys immediats a la desfeta de la guerra civil. «Aquest llibre -diu Andreu Loncà- vol ser un revulsiu per a l’erm cultural de Ponent. Publicat en un moment en què la cultura literària (i la cultura tout court) era un ermot amb alguns arbres crescuts a la bona de Déu, cal entendre Proses de ponent com una reacció catalanista que cal relacionar amb llibres tan famosos com Notícia de Catalunya de Josep Vicens Vives (1957), o Nosaltres els valencians (1962) de Joan Fuster (i, guardades les distàncies, també amb L’esperit de Catalunya de Josep Trueta o Les formes de vida catalana de Ferrater i Mora), amb l’única diferència que J. Vallverdú s’hi inclou ell mateix en el paisatge. Alterna els capítols més descriptius sobre el seu territori i la seva gent amb la presència d’ell mateix com un passejant que descriu i explica aquest país». (URC, pàg. 22).

L’obra està estructurada en vint-i-dos capítols, encapçalats per l’«endreça a la deriva» i rematats per un «Soliloqui i largo finale». Si l’endreça li serveix de presentació i, en certa manera, de justificació de l’obra, el soliloqui i largo finale esdevé una confessió sincera i oberta -pessimista, fins i tot- sobre l’educació, el pas dels temps, el paper dels joves i el seu refús a estructures i valors tradicionals, al progrés i al seu ràpid avanç, tot i que «existeix paral.lelament al progrés de l’home una persistència en els mals antics que l’afligeixen»-. Un largo finale que tanca, amb una relativa resignació, tot descrivint els sentiments per una terra i una gent amb una gran atonia i amb poca predisposició cap a la cultura però que «per damunt d’aquesta terra ferma, de la indiscutida pàtria, hi ha milions de cors que viuen, bullen, es debaten i callen per sempre, ara l’un, ara l’altre. I hi ha milions d’anys per a fer més i més revolucions i per a esgargamellar-se en conflictes de generacions». (Proses… pàg. 245).

A Proses de ponent alternen els capítols més descriptius (de descripció física del paisatge, sobretot) amb d’altres més de to assagístic sobre l’entrellat econòmic i social del país. Encara més: «cal anotar -diu Loncà- que el llibre alterna els capítols on fa un assaig més impersonal sobre el país i els altres on ell mateix s’hi encabeix i produeix uns papers més personals».

D’entre els capítols més descriptius, geogràficament parlant, cal destacar l’extens i sucós «El riu més llarg de Catalunya» (pàgs.59-85), una completa i exhaustiva descripció del Segre a través del seu llarg recorregut, «un riu amb una gamma de paisatge immediat que encisa…(pàg. 60)…que a vegades s’escapa com un cadell enjogassat, saludant pobles i viles…(pàg. 67)…Riu de vocació ponentina, riu eminentment continental i obert a totes les aportacions, discret, manso i a les sagnadures, riu de romans i dels àrabs, i dels pagesos i dels llaguters i raiers de temps antics. Riu de les boires i dels sols d’or, riu dels tòrrids estius, obert a la volta del cel o estranyament misteriós, negre com el recordava Màrius Torres: “un riu profund que corre per una nit d’hivern” ». (pàg. 85).

Si un capítol descriu el Segre, un altre ho fa de l’Alt Urgell, «de tot ell, de la realitat múltiple d’aquesta contrada tan mal coneguda…». Lleida serà també la protagonista d’un altre capítol. Lleida, sempre Lleida, «ciutat cansada de tots els canvis físics que antany li imposà la història». Lleida, tantes vegades blasmada, tantes vegades enaltida!

D’altres capítols descriuen amb gran subtilitat aspectes ben diversos de la vida del pagès, els seus comportaments, les seves activitats… Atenció especial reben elements naturals com l’aigua… les boires…les olors del camp… els vents…

De mica en mica l’objectiu s’anirà centrant en les relacions humanes… el mercat… figures com el pregoner… el venedor ambulant… No hi manquen crítiques d’una certa duresa contra la civilització de la imatge… el desconeixement del país… el paper dels mestres… o «l’omissió acostumada» a què està sotmès, des de Barcelona, tot allò que fa referència a les terres de Ponent.

Des del punt de vista literari Proses de ponent constitueix un conjunt de textos d’alta qualitat. Josep Borrel, en l’apèndix de la seva versió comentada, analitza algunes de les característiques d’aquesta prosa basada en l’ús de la major part dels recursos del llenguatge, tant els literaris i cultes com els col.loquials. «La sàvia combinació de funcions del llenguatge, de registres i de recursos retòrics i expressius i l’encert en l’elecció de la paraula escaient i justa, donen com a resultat una prosa elegant, matisada, meticulosament precisa, i rica, propera a la confidencialitat, alhora que sapiencial i didàctica; vehement, lírica, però irònica, humorística; sempre contundent i impactant». (pàg. 286).

De fet, aquestes característiques les podem trobar disseminades en totes les obres vallverdunianes, fins i tot, òbviament, en les novel.les per a nois i noies. En Proses de ponent però la freqüència amb què hi són presents i l’acumulació de totes elles en un sol text n’accentua la riquesa de les seves pàgines.

Tal com s’esdevé en altres obres, aquests textos apel.len -o interpel.len- molt sovint el lector tot fent-lo partícep de moltes de les confidències -això es fa patent encara més en Indíbil i la boira o Les vuit estacions…- i implicant-lo fortament en les accions i reflexions del llibre.

Segons Josep Borrell, Vallverdú escriu les proses a partir de badar i escoltar i rellegir: «acumulació de visions i coneixences». Es tracta de textos que «expliquen» fets, idees, actituds, valors, on s’intercalen anècdotes, situacions reals o viscudes, sobre la base d’un discurs demostratiu i didàctic, amb un llenguatge molt expressiu, combinació del registre culte amb el col.loquial, el resultat del qual és una prosa amena, crítica, humorística, irònica, detallista… Les proses de Vallverdú participen del que periodísticament se’n diu “relat viscut, crònica, reportatge o article de costums”, on es combinen les dades objectives, les notes de color, l’apunt líric, la sèrie descriptiva, el diàleg viu, diverses perspectives narratives o l’abarrocament i la col.loquialitat en l’expressió de conceptes, amb una tendència a la concentració significativa sobre el verb, l’adjectiu o l’adverbi». (pàg. 305).

A Proses de ponent trobem sens dubte algunes de les constants de l’obra vallverduniana i no sols això, hi trobem també recollits tots els gèneres que l’autor ha practicat. Estic d’acord amb Borrell quan diu que a Proses… «trobem la imatge de l’escriptor empeltat d’horacià: mescla d’home de lletres i de pagès. Descobrim un Vallverdú pletòric amb el llenguatge: culturalista i col.loquial. Un Vallverdú que es mou a plaer amb el model realista, fet de gent, protagonistes, llocs, escenaris i accions absolutament identificables dellà de la trama narrativa. Un Vallverdú gran coneixedor, detallista, de la geografia física de Catalunya. El Vallverdú sorneguer, irònic, d’un humor elegant i d’un cert escepticisme senequista que ens modelen un senyor de grans adhesions, fidelitats i sensibilitats, però reservadament, íntimament, púdicament…». (pàg. 326).

Segons el mateix Vallverdú, Proses de Ponent «són un producte d’un impuls causat pel xoc d’un retrobament. Jo havia ensumat, tocat, aquelles terres quan era un nen i, més escadusserament d’adolescent. Les portava a dins. Però havia viscut setze anys fora de Lleida, en la macro-urbs barcelonina i a la llunyania de la costa dita Brava. A la primavera de 1956 tornava, per viure-hi, a les terres de Ponent, però era un perfecte adult, camí de la maduresa. I la constatació reflexiva de les essències d’aquella terra se superposava a la re-descoberta de les aromes, dels infinits colors que jo hi sabia trobar, o que em venien a l’encontre, com fantasmes diürns. I, al mateix temps, aquelles terres ja no eren del tot com jo les recordava, ja variaven les coordenades socio-econòmiques, ètiques. La desaparició, cada cop més accelerada, de la vida rural en els perfils que l’havien caracteritzada, era colpidora, tant com esgrescador el nou marc en què aquella societat vivia. Dos, tres anys després d’escriure, revulsivament i enamoradament, Proses de Ponent jo tenia entre els alumnes de la Facultat de Lletres de l’Estudi General de Lleida, els fills i filles d’uns pagesos que tot just acabaven de veure’s enduts pel canvi. Tot feia encara olor de palla i sacs d’arpillera que ja entràvem, a tota pressa, en un món tecnificat».

Proses de ponent ha esdevingut ja un clàssic i si bé la realitat que descriu ha pogut evolucionar, sobretot en una dimensió més econòmica i de modernització agrària, «el pas del temps -diu Isidor Cònsul (1986)- l’ha afavorit, com el bon vi envellit en bota de roure». I és que els temps canvien i la literatura roman. «I en aquest cas -continua dient Cònsul- ho ha fet per potenciar el component costumista que ja tenia el llibre quan es va escriure… un costumisme sense nostàlgies, resultat d’una observació alhora penetrant i perspicaç, que el transcurs dels anys ha accentuat».

Cap comentari

Deixa una resposta