Presentació de La llum dels herois. Retalls de Grècia, de Josep Vallverdú


per Miquel Pueyo

(Lleida, febrer de 2000)

Senyores i senyors, amigues i amics:

Presentar –encara que només sigui una mica- un llibre de Josep Vallverdú és un compromís, i no pas en un sentit retòric, sinó en el més ajustat de situació crítica i carregada d’exigències, sobretot amb un mateix. Josep Vallverdú és, per a mi, el mestre reconegut, l’escriptor admirat i l’amic benvolgut, i ja van tres vincles d’allò més intensos i importants. Tanmateix, exactament pels mateixos motius, també és una gran satisfacció que se m’hagi fet aquest encàrrec, que jo només puc assumir, amb modèstia, des del punt de vista del lector amatent, però sense passar per alt els vincles que acabo de citar i, lògicament, sense descomptar allò que sé –o intueixo, o, fins i tot, m’ha estat amablement confiat per l’autor- i allò que conec de la seua dilatada i valuosa obra.

D’entrada direm que La llum dels herois. Retalls de Grècia, en la forma que adopta finalment el llibre, editat per Pagès –dividit en sis capítols o contribucions, amb un pròleg de Foros Mesiti i dibuixos del professor Jaume Ros i Vallverdú- és la versió ampliada i retocada de quatre articles publicats, l’any 1993, a Ressò de Ponent, per Josep Vallverdú. Com es pot suposar, a partir del títol, és un llibre inspirat i escrit, amorosament, amb motiu i al voltant d’una sèrie de viatges a Grècia, realitzats per la Isabel i en Josep, en circumstàncies diverses: arribant-hi en un avió d’Alitàlia, a fi de realitzar un circuit turístic que comença amb una sèrie d’aventures aeroportuàries; aprofitant un creuer; portant a cap una visita personal, en resposta a la invitació de la família d’una amiga… però el llibre no és exactament allò que en podríem dir un llibre de viatges; ni tan sols és el dietari d’un escriptor que visita un país singular; ni l’ampliació erudita d’uns itineraris que, generalment, són assequibles per al turista o viatger modern. Per raons que intentaré d’explicar breument, opino que La llum dles herois participa, una mica, sens dubte, de totes aquestes categories, però és, sobretot, un producte literari inseparable del conjunt de l’obra de Vallverdú i, fins i tot, de la seua peripècia vital –i en gran mesura, també, de la peripècia vital de la Isabel Arqué, a qui el llibre està dedicat, amb un explícit “Per a la Isabel, sempre”-.

D’entrada, no hem de passar per alt que la primigènia vocació universitària i intel.lectual de Josep Vallverdú el va dur a la cleda de les llengües clàssiques, per bé que, després, les circumstàncies de la vida (o, més exactament, el Primum vivere) l’obliguessin, com ell mateix ha explicat (bo i afegint: “mai no em perdo en llargues lamentacions”), a guanyar-se la vida fent classes de moltes altres coses, però no pas de grec ni d’aquella civilització que el tenia enamorat, des de l’adolescència, i sobre la qual sempre havia continuat llegint i acumulant informació. Per imaginar-se quina mena de luxe podia arribar a ser tenir en Vallverdú com a professor, rellegiu l’experiència de Miquel Àngel Estradé, actual alcalde de les Borges Blanques, en la miscel.lània homenatge que l’IEI va publicar, amb motiu de la seua jubilació de la docència.

En la seua vida, a més, durant la significativa estada a Sant Feliu de Guíxols, aparegué un personatge que retrobarem en aquest llibre i que era el seu singular dispeser grec (exactament de Corfú): Mihail Papageorgiu o Miquel Papajorge, com es feia dir ell, que era una mena de “quixot de les illes gregues” i que representa, simbòlicament i de facto,la irrupció de la Grècia contemporània i dels seus homes i dones, en l’imaginari grec de Josep Vallverdú.

En la seua obra literària, a més, Vallverdú tampoc no va desaprofitar l’ocasió de situar ( i fer-ho d’una manera molt convincent) la famosa novel.la juvenil Trampa sota les aigües –guanyadora del Joaquim Ruyra de 1963 i un dels seus grans èxits, en aquest àmbit, val a dir- en uns escenaris grecs que ell encara no havia visitat físicament, però que sabé descriure vívidament i versemblant. Més endavant, hi ha tornat amb d’altres novel.les juvenils (darrerament, Eva Piquer, en El Periódico, el qualificava d’escriptor juvenil català més important, juntament amb Josep Maria Folch i Torres) d’ambientació grega: El fill de la pluja d’or, El vol del falcó, Mans de Bronze, La Creu dels quatre anells, etcètera.

Finalment, com descobrireu quan el llegiu, la Isabel i en Josep van poder viatjar finalment i físicament a Grècia, en les diverses ocasions que constitueixen el trellat de l’anècdota d’aquest llibre. Un llibre on el nostre escriptor no només es manifesta enamorat de la Grècia clàssica, dels seus mites, de la seua cultura… sinó també de la Grècia bizantina, cristiana i medieval –amb la seua innegable i duradora influència otomana- i de la Grècia contemporània, de vegades pintoresca, de vegades endormiscada, però sempre sentida des d’una proximitat intensament sensual i mediterrània.

Per tant, trobareu en aquest llibre testimonis del gust de Vallverdú per la llengua grega (aquests mots quotidians, com “sintagma”, “atomos”, “oktapodi”, “pélagos”, “kirios”…carregats d’un doble sentit per als qui encara vam estudiar, de veritat, grec al batxillerat, i declinàvem el “basileus, basileos” o ens dèiem de tu a tu amb l’aorist); per la cultura clàssica (Homer i els seus personatges; les illes de Delfos, Eubea, Delos, Míkonos, Creta; els magnífics Soló, Pericles, Praxítel.les; els mítics Ícar i Ariadna, els divins Apol.lo i Zeus…), però també una enorme quantitat de referències quoidianes (a l’oli, al peix, a les llimones, a la cuina, al caràcter dels grecs, a les contradiccions del turisme modern, als taxistes, a les circumstàncies en què es viatja actualment, als conreus, a les carretres, a la religió ortodoxa…) i, sobretot, una gran curiositat intel.lectual i humanista –de vegades displicent; de vegades distanciada i una mica crítica, per què no-, però que no deixa mai d’èsser terenciana, en el sentit aquell de “res que sigui humà m’és aliè” (Nihil humanum a me alienum puto).

Jugo –ho he de reconèixer, finalment- amb l’avantatge d’haver estat sota les ordres –com deien els vells soldats anglesos de l’Índia, quan es referien als seus oficials- del Vallverdú cap de colla experimentat, introductor d’un grupet heterogeni en la societat algueresa, ja fa un grapat d’anys. Conec de prop, doncs, algunes de les fílies i les fòbies del professor viatger, però també la seua cordialitat –gens xabacana ni escandalosa, com us podeu imaginar, a poc que intuiu el seu profund rebuig de l’estupidesa humana- i el plaer amical i intel.lectual, alhora, amb què li agrada descobrir-vos els indrets i posar-vos en contacte amb els homes i les dones de la societat visitada. Inevitablement, La llum dels herois me l’ha recordat intensament.

Finalment, he de deixar constància –i només constància, perquè no us he de convèncer pas d’allò que ja sabeu i que Vallverdú fa anys que ha acreditat, suficientment- del plaer estètic, sensitiu i intel.lectual amb què es llegeix aquest llibre. He dit, d’entrada, que no és del tot (o, millor dit, només) un llibre de viatges, però és innegable que us farà venir unes ganes intenses de tornar –o d’anar per primera vegada- a Grècia, però, al mateix temps, estic segur que us estimularà, si més no i simultàniament, a penetrar una mica més el magnífic escenari tel.lúric, històric, mític i intel.lectual de la civilització grega. Com va deixar escrit Konstandinos Kavafis: “poso atenció al meu treball i l’estimo”. És una divisa que estic segur que Josep Vallverdú subscriuria. Good Rockin Tonight

Cap comentari

Deixa una resposta