Pagès Editors publica un nou poemari de Josep Vallverdú

3 mai 2014

Argila

Just quan falten dos mesos perquè Josep Vallverdú compleixi 91 anys, Pagès Editors li acaba de publicar un nou poemari titulat “Argila” que recull 66 poemes escrits després de 2009, any de la publicació de l’anterior poemari “De Signe Cranc”.

       Com si moldegés una fina massa d’argila, Vallverdú ha donat cos a uns textos expressius i, a moments, molt emotius, perquè parlen sobretot d’ell, de la seva nissaga, del pas del temps, de la Isabel, de l’amor i de la mort.

L’autor divideix i reparteix aquests poemes en tres apartats: 1) Nissaga, 2) El pes de la vida i 3) Amors. En el primer apartat hi trobem 7 poemes referits als seus orígens i a la seva infantesa. El segon apartat, el més extens i el més divers, el conformen 33 poemes que descriuen l’home, el món, les creences, els mites, l’escepticisme, les sorpreses, la perplexitat, l’atzar… entre molts altres temes. Finalment, en el tercer apartat hi trobem 26 poemes més que canten l’amor: el primer amor, la pèrdua de la persona i l’aparició del segon amor.

Vallverdú aprofita alguns d’aquests poemes per dirigir una mirada al passat i recordar efemèrides familiars, algunes amb un deix de tristor i d’impotència com en el poema “De bocons” quan diu:

 La mare va morir als quaranta-quatre;

Jo en tenia divuit.

Ara sóc el doble de vell que no era ella.

Capgirells de la vida.

 El pas inexorable del temps i la trajectòria d’una llarga vida es deixen veure en diversos poemes. A vegades amb una clara ironia com en el poema “Calendari”:

 -Avui faig anys.

-Ingenu! No veus que els anys et fan a tu?

 A vegades amb resignació, com en el poema “Ho porto amb mi”:

 en un desert d’arenes movedisses

m’ensorro, lent, entre cançons d’antany.

 Fins i tot, quan tot s’ha acabat, i amb prou feines només resta una inevitable nostàlgia, com en el poema “Cendra”:

 M’endormisco amb la imatge d’una almosta

de cendra de la meva, quan tot ja sigui cendra,

portada pel dolç vent, muntanya amunt,

fins a besar el granit que la corona.

 Però és en el tercer bloc, el destinat als poemes d’amor, on Vallverdú mostra una gran capacitat d’estimació i una sensibilitat extrema davant, o al costat, sobretot de qui fou la seva companya i esposa durant molts anys, la mort de la qual va sotmetre el poeta a exercitar una mirada interior per tal de concentrar-se en tot allò que els va unir, com ho expressa en el poema “He mirat”:

 … he mirat dintre meu i per tot hi eres tu.

 Davant la mort de la Isabel, Vallverdú s’aferra allà on pot per no oblidar les alegries dels moments feliços. Així ho manifesta en el poema “En vetlla estic”:

 En vetlla estic al llarg dels dies

per no perdre’m les teves alegries.

Cada somriure teu m’empara,

en ell m’afermo, coratjós encara.

 Però és la força i la contundència del poema “Isabel” que esdevé un clam incomensurable i enèrgic:

 Vaig tancar-te els ulls

quan van dir “és morta”;

va fugir la llum

al cop de la porta.

Tu vas quedar dins,

jo vaig quedar fora.

Ja em diràs on vaig

sense tu a la vora.

 Però vull acabar amb els mots afectuosos del poema “Cançó de Solveig” que fa referència a la cançó de la Suite “Peer Gynt” d’Edvard Grieg, una cançó que agradava, i molt, a la parella i que d’alguna manera l’havien instituït com a himne de la seva vida conjunta. El poema, que presento sencer, és un dels més emotius del poemari:

 Quan la Cançó de Solveig sonava

sempre buscaves la meva mà.

No sé quan començà l’aliança

repetida anys i més anys,

del gest d’amor i aquella música.

No sé dir què més em commovia:

si el violí insistent, tremoladís,

o el vellut càlid de la teva pell.

Mantenies l’estreta llarga estona

mentre durava la cançó,

i el món era un immens somriure,

i tota criatura esdevenia vàlida.

Avui he escoltat altre cop la melodia

amb els ulls entelats, i la mà estesa,

a l’espera, debades, dels teus dits.

 Com molt bé diu Albert Turull al pròleg d’aquest llibre, aquests poemes de Josep Vallverdú tenen molt de despullament perquè són peces escrites des d’una actitud personal de confessió íntima.

 I tant se val ja que acabi amb les paraules del prologuista quan diu: Aquesta és doncs l’argila, la pasta de què està fet “Argila”, el poemari del Josep Vallverdú més actual, el dels noranta anys intensos. D’una vida exemplar, una obra exemplar. A fe de món que, per ser que és l’obra d’un prosista, el poeta s’hi ha empeltat amb la justa mesura que la paraula aconsella. Que vagi de gust, amic lector. No tinguis pressa.

L’escriptora Carme Vidal ha escrit aquest text al diari Segre

 

Cap comentari

Deixa una resposta