Pagès editors reedita “Indíbil i la boira”, una obra emblemàtica de Josep Vallverdú

28 oct 2013

 

Indíbil i la boira, publicat per Destino l’any 1983, fou finalista del Premi Josep Pla, 1982. Es pot considerar el primer de tots els llibres anomenats personals o “del jo” on Josep Vallverdú obre les portes de la seva intimitat i parla, entre moltes altres qüestions, d’aquelles que l’afecten d’una manera directa i que per tant proporcionen al lector un coneixement, més que de l’escriptor, de l’home que s’amaga darrera l’escriptor.

 L’any 1983, Josep Vallverdú s’estrenà doncs en aquest àmbit tan personal i aprofitant la possible entrevista d’una estudiant es preparar per parlar de la seva infantesa, de la seva família, de la Guerra Civil, dels seus gustos i, és clar, d’alguns dels seus sentiments. Amb moderació, però. Més endavant, en posteriors llibres i, sobretot, en els seus dietaris, ja anirà despullant-se més i més, cada vegada, tot mostrant les seves idees, pensabemnts i cabòries amb més contundència i, si cal, amb més mal humor o energia.

Molts temes aniran sorgint en aquesta entrevista -que finalment no serà- com ara el per què de la seva dedicació a la literatura per a joves, i quines són les característiques més importants de la seva extensa narrativa així com la sensació agradable, després dels anys, de sentir-se envoltat d’un bon coixí de lectors. També parlarà dels seus anys dedicats a la docència i també de la seva preferència pels animals.

Tot i així, Vallverdú era conscient que això de mostrar els sentiments no és fàcil:      Tinc la sensació que tanta confessió desordenada no traurà cap a res i que els estudiants no ho aprofitaran o, sense voler, desvirtuaran molta cosa… Tot i així, l’escriptor encara tindrà uns mots per aquells personatges que ha conegut a la seva vida i que l’han pogut marcar o influir, per exemple Jordi Rubió que li va ensenyar la diferència entre un professor i un mestre: … el mestre et trasbalsa l’ésser, mentre que el professor t’ofereix coneixements. El mestre sembla treballar dintre teu, i el professor actua de fora estant. Josep Pla serà un altre dels homenots esmentats. Però un personatge molt especial serà Ton Sirera, per qui l’autor tindrà un record entranyable i inesborrable. Sirera fou el fotògraf amb qui va compondre la sèrie de llibres gràfics. Fou un excel.lent company de viatge i un estrany amic: eren molt mínimes les parcel.les en què coincidíem, però un corrent de simpatia indeturable, una lleialtat neta, tot això en reciprocitat constantment contrastada, ens feia anar a l’uníson, en una satisfactòria coordinació.

Des de les primeres planes d’ Indíbil i la boira, el lector intueix fàcilment que l’entrevistadora faltarà a la seva cita i que tot plegat no haurà estat res més que un pretext perquè Vallverdú, tot girant la mirada cap endins i cap al passat, ens presenti aquest text, rosari d’anècdotes, records, opinions i fins i tot confessions. S’ha dit que Indíbil i la boira és un llibre que pot llegir-se com si es tractés d’una novel.la però també com si fos un assaig. Algú podria dir també que es tracta d’un llibre de memòries o d’una biografia -Joan Triadú el qualifica d’”assaig autobiogràfic”. Amb aquesta obra Vallverdú passa, per primera vegada, revista a la seva vida amb un to molt personal i crític i facilita al lector unes dades essencials de la seva biografia amb algun retrat a vegades dramàtic.

Aquesta obra pertany a l’espècie de les obres que Joan Triadú anomena “esponjoses” perquè són obres que no s’assequen amb facilitat… de manera que cada vegada que hi poseu mà en podeu treure suc. Andreu Loncà comenta també que mentre a Proses de ponent assaja d’explicar el país, a Indíbil i la boira intenta d’explicar-se ell mateix: lacònic d’expressió, equilibrat, d’una pulcritud lèxica i sintàctica que frega la perfecció, Vallverdú té en l’acidesa del seu escepticisme i la refinada ironia del seu humor el contrapunt crític ideal d’una confessió, la seva, que vol ser el testimoni d’una aventura personal i col.lectiva.

Nota de l’autor en aquesta reedició de Pagès editors

Vallverdú no s’està de remarcar, en aquesta actual reedició, que considera Indíbil i la boira un punt d’inflexió en la seva carrera. I prega a l’amable lector o lectora que tingui en compte el llarg temps transcorregut fins ara: … de l’obra, alguns elements de base objectiva -descripcions- haurien necessàriament canviat avui, i també d’altres de més subjectius -opinions, judicis- jo els estamparia amb més miraments o més contundència. Cal llegir el llibre com el testimoni d’una època però també com una confessió, molta substàcia de la qual, tanmateix, perviu.

Una reedició amb pròleg de Joan Martí i Castells

En el pròleg d’aquesta obra, Joan Martí i Castells parla de l’humanisme de l’obra i de la persona de Josep Vallverdú i repassa algunes de les qualitats de l’autor de Ponent. Per exemple, l’amistat i la seva lleialtat, la seva sinceritat, la seva intel.ligència, el seu bon humor i la seva ironia… i acaba definint-lo com un patriota insubornable, un servidor de la seva terra i dels seus conciutadans.

Benvinguda aquesta reedició d’un llibre que ja té trenta anys, però que sembla que vol imitar la capacitat de persistència en el temps que mostra el seu autor: un jove de 90 anys, com el qualifica Joan Martí. I que duri!

Primera edició d’ “Indíbil i la boira”, ara fa trenta anys

 

Cap comentari

Deixa una resposta