Lleida homenatja a Isabel Arqué

26 jun 2012

L’homenatge, organitzat per l’Ajuntament de Lleida,

va tenir lloc el dia 26 de juny de 2012

a l’Auditori Enric Granados de Lleida

En l’esmentat homenatge van prendre-hi part diverses persones properes a la Isabel (mestres de l’Escola Alba, alumnes, amics…), amb petits parlaments que glossaven la personalitat i l’activisme de la Isabel. L’alcalde de Lleida va tancar l’acte amb un breu però emotiu parlament.

Josep Vallverdú, marit de la Isabel, amb més de seixanta anys de convivència amb ella, va agrair el públic assistent les mostres d’afecte amb aquestes paraules: 

 

Benvolguts tots, Eloi, família , autoritats i amics.  La  mort ha posat en primer pla la figura de la Isabel i ha donat relleu a una personalitat no del tot visible en vida en raó de la modèstia , discreció i humilitat amb què es mostrava, sempre  seient a la segona fila, com si diguéssim. Finalment, ha esclatat, i de quina manera,  el reconeixement del seu poble.

Vaig conèixer la Isabel el primer curs de carrera, el 1941. Teníem divuit anys.  Un centenar d’alumnes al curs, alegria i gresca. Força més noies que xicots. I entre tantes, tantes noies  …

…jo vaig fixar-me en una xiqueta modesta, recollida, que tenia un somriure transparent i era més aviat callada. M’hi anava fixant cada vegada més, i comparades amb ella les altres em semblaven ben poca cosa. Vam ser condeixebles tota la carrera, però mai li vaig demostrar –i ella tampoc a mi-  cap preferència ni en privat ni en públic. Era una companya més, pero a mi em semblava especial. I tant!. Me’n vaig adonar en acabar el darrer curs, quan per fi va ser ineludible que li digués que n’estava enamorat  ……  Amb el seu somriure dolç i un xic tímid va fer que sí amb el cap. I vam estar hores passejant, i ella sense obrir boca. L’endemà continuava sense dir res. Jo em pensava que s’havia tornat muda i que, arribat el moment, no podria articular el “sí”. Però no era muda; era feliç.

Uns dies més tard va confessar-me que també ella s’havia fixat en mi des del primer dia. I jo li vaig dir: “Xiqueta, doncs hem perdut quatre anys,! A recuperar”. I hem estat recuperant i ben de gust, la rastellera de seixanta anys de matrimoni.

Vam tardar a casar-nos, a la postguerra tot era miserable, no hi havia cap facilitat econòmica; vaig anar a treballar  a la Costa Brava i allí vam establir-nos. Va néixer el fill, que presentava preocupants  símptomes de transtorns  neurològics, i abans del diagnòstic definitiu ella ja l’estava estimulant …i el va educar, ( era un cas difícil ) amb fermesa i voluntat, dura i tendra alhora, dia i nit, els primers anys;  amb instint pedagògic i intuïció sorprenent, va transformar aquell nen invàlid en un  ésser vàlid, aquell nen deficient en un ciutadà eficient. És la primera gran obra de la Isabel.

Després va venir la llarga convivència, que per a  mi ha estat una lliçó constant d’intel.ligent moderació, de seny, de rigor moral, de goig profund, de ritme segur. Els homes que semblen més capaços de defensar-se sols, són, -som-, els qui més necessitem de guiatge.

En la seva vida la Isabel ha fet encara una segona obra important: crear les escoles Alba, una gran i noble empresa que va dur a terme amb una determinació de ferro, indeturable, partint del no res, només amb la força de les seves idees molt clares, les seves conviccions inabatibles,  i superant durant anys moltes dificultats, reticències, -fins i tot meves- envestides  de tot ordre. El més difícil  a finals dels anys seixantes a Lleida no era fer una escola,  sinó fer-la en català.   Avui aquest complex escolar ha crescut , té bon nom, trasllada una formació excel.lent, basada en els principis de l’escola activa , la seva capacitat està sempre al ple, i la seva creadora, la Isabel, és i serà un  referent per a tot  Catalunya; així m’ho deia la Consellera d’Educació Irene Rigau quan va telefonar-me arran de la mort. Les seves paraules començaven així : “Vull felicitar-te…pels molts anys que has pogut viure al costat de la Isabel”.

El President Jordi Pujol, en la seva carta molt particular, diu : “Records del vostre treball a l’escola, del patriotisme que vàrem compartit, les vivències personals i familiars, el vostre fill…i de tu mateix , i especialment de la serenitat de la teva dona, del seu bon ànim, de la seva dolcesa”.

Han estat sis dècades plenes de tot el que la vida dóna, bo i no tan bo, però anys positius , perquè ella escampava un mantell de serenitat entorn.

Ens va deixar el l8 de maig, una tarda lluminosa. Jorge Manrique, el poeta, parlava de les tres vides dels humans :  la vida terrenal, que  acaba amb la mort; la vida de la glòria, el cel promès als fidels, …i la vida de la fama, o sigui el bon record que deixem entre els vivents. En el nostre cas, un boníssim record.

Confesso davant vostre que m’encaro a un esforç intens per encaixar la nova situació. Per sort mai no m’ha faltat la convicció que he viscut al costat d’un esperit lluminós que em seguirà fent visible el camí.

Si us plau,  acompanyeu-m’hi.

Josep Vallverdú

 

Una resposta a “Lleida homenatja a Isabel Arqué”

  1. Iria Espinosa 11 març 2015 a 21:28 #

    Aquest any he llegit el teu llibre El FILL DE LA PLUJA D’OR, m’ha agradat molt tot això d ela mitologia grega. Per cert tinc a una alumna teva de professora, és genial!
    T’acompanyo al sentiment, una mica tard u sento!

Deixa una resposta a &s