El corrent d’escriure novel.la d’aventures, novel.la majoritària, que interessés a tothom, de fer que els infants llegissin i llegissin en català començava a dibuixar-se clarament dins la ment de l’escriptor. Això coincidia a més amb la creació l’any 1961 de la revista «Cavall Fort». «Vaig començar-hi a publicar coses a partir de 1961 i durant molts anys vaig ser-ne un constant col.laborador. Ara sóc un col.laborador més esporàdic d’aquesta revista».
A partir de 1961 deixa l’Institut i se’n va al col.legi Sant Jordi i comença aleshores una etapa de traducció molt intensa. «Ha estat l’etapa de traducció més intensa de la meva vida, la que va de l’any 62 fins al 75, aproximadament».
L’any 62 és emblemàtic perquè neix Edicions 62 i l’editorial li dóna feina immediatament com a traductor de novel.les policíaques. Al mateix temps, una altra editorial, Herder, li encarrega traduccions de llibre religiós. «Les dues coses es complementen molt bé perquè quan deixava els renecs dels gansters d’una novel.la traduïa la mística d’un altre llibre».
Cap al 63 es decideix a escriure una altra novel.la juvenil, que va titular «L’abisme de Pyranos» i que va enviar al Premi Ruyra i el va guanyar. «Va ser el primer premi una mica sorollós, en català, que jo tenia. Això em va animar molt perquè era un premi de novel.la juvenil i a més va guanyar, em sembla, per unanimitat». Ramon Fuster i Rabés li va canviar el títol i li va posar «Trampa sota les aigües» i ha estat la novel.la més reeditada de totes les novel.les de Vallverdú.
El 68 és un any emblemàtic, també, perquè no sols van acabar la casa de Puiggròs i hi van anar a viure sinó que és l’any també que l’Eloi va poder deixar l’escola primària especial i traslladar-se a Sudanell que era el nou centre, acabat de construir, la nova ciutat laboral on començaria ja a treballar en tallers i on, a la llarga, ja s’hi quedaria internat.
L’any 70, amb una decidida vocació d’escriptor professional, Vallverdú decideix que deixarà les classes de Lleida, del col.legi sant Jordi per anar-se’n a fer classes a les Borges Blanques, a quatre quilòmetres de Puiggròs.
Es una etapa aquesta dels anys setanta als anys vuitanta, en què l’escriptor augmenta les col.laboracions a la premsa. Havia col.laborat a Tele Estel, a Serra d’Or, a Cavall Fort. Comença a escriure en català a la premsa de Lleida i a l’hora d’escriure pura creació literària es decanta decididament per la literatura juvenil. «Em trobo sol.licitat, afalagat pels editors de llibres juvenils». Tot amb tot es manté fidel a la Galera i a l’any setanta torna a guanyar el premi Folch i Torres per «En Roc drapaire». Més tard publica «L’home dels gats». Mentrestant continua traduint.
«Els 10 anys que vaig treballar a les Borges Blanques, al col.legi dels Caputxins, van ser excel.lents. Era només a un pas de casa, de Puiggròs a Les Borges Blanques. Tenia una gran llibertat de moviments. Era molt estimat a dins. Hi havia una cordialitat de tracte molt gran. Un claustre reduït i portàvem una vida de comunitat excel.lent».
A partir de 1979 ve una època d’estabilitat. Vallverdú ha publicat una colla de novel.les, bàsicament a la Galera. Després de «Rovelló», «L’home dels gats», «La caputxeta i el llop»… les sèries de «Catalunya Visió».. Després de «Els rius de Lleida», que varen fer per Destino… després d’haver traduït moltes coses, d’haver publicat «Bernat i els bandolers»… en fi, d’haver fet pròlegs, estudis… i d’haver-se donat a conèixer més o menys aixó, com un intel.lectual i d’haver escrit «Un cavall contra Roma»…no deixava de tenir un fil connectat amb la literatura per a grans. «En aquest sentit jo em decantava no per la narrativa sinó per l’assaig. I així, l’any 1970, vaig quedar finalista del premi Josep Pla amb «Proses de Ponent», condició de finalista que es repetiria l’any 1982 amb «Indíbil i la boira». Dic això perquè l’etiqueta d’escriptor únicament juvenil no m’escau i la rebutjo tot i que majoritàriament sóc un escriptor de literatura juvenil. Les novel.les se n’anaven succeint una a l’any. Perquè jo havia promès a la Galera que els faria un llibre a l’any. I això ho vaig mantenir i ho he mantingut, encara».
«L’any 80 vaig passar a l’Institut que s’acabava d’inaugurar. L’any 1981, ja a l’Institut, vaig fer les oposicions a professor i el 82 el concurs de mèrits per accedir a la càtedra. Des de l’any 1982 jo era catedràtic de l’Institut de Les Borges Blanques, o sigui que jo em vaig fer funcionari molt tard».
L’any 1983 es publica «Indíbil i la boira» que és un dels llibres més personals, i a Lleida se celebren les festes de cultura Pompeu Fabra. «L’ajuntament de Lleida té la pensada de posar-me com a personalitat a la qual es dedica el premi». Durant aquest mateix any es va crear el premi d’assaig Josep Vallverdú. També és l’any que el trien dins l’Omnium Cultural com a jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. «Però curiosament som al 83 i nosaltres comencem a pensar que al 88 ens jubilarem».