Pròleg de Josep Vallverdú a “Cartes d’Aristòtil al seu fill” de Carlos Goñi


(Pagès Editors, Lleida, 2006).

El vell Aristòtil és un referent del pensament occidental, i encara ho fou més en temps anteriors al nostre, pel que fa a la incorporació de molts dels seus postulats a l’ontologia, a la lògica, i fins i tot a l’ètica del pensament cristià medieval, arribat tanmateix al dia d’avui, si més no, com a inexcusable factor de dinàmica cultural.

Un dels molts tractats escrits per l’obstitnat sistematitzador cultural que pretenia ser l’Estagirita és l’Ètica, que una part de la tradició diu que ell dedicà a Nicòmac, el seu fill, coneguda conseqüentment també amb el títol més llarg d’ Ètica (alguns posen “Moral”) a Nicòmac.

Fàcilment, es pot inferir que aquesta circumstància atreuria l’atenció dels moralistes i dels tractadistes pedagògics. Fins i tot, pensant en l’adolescència, edat central de l’educació, algun autor podria aprofitar principis dels exposats per Aristòtil per compondre un breu manual de “consells” de bon regiment i correcta conducta envers un mateix i envers el proïsme.

Això ha fet el filòsof Carlos Goñi en aquest volum que el lector té a les mans. Una guia de posicions davant la vida, d’aconsellable mesótes, o terme mitjà, i d’equilibri en cerca tothora del bé. Exaltació de valors sempre sòlids, com l’amor o l’amistat.

El llibre, breu, s’articula en un seguit de cartes que figuren adreçades per Aristòtil al seu fill. Aquest punt de partida fa sospitar d’entrada que l’autor està pensant en termes didàctics, i molt aviat el lector descobreix que el volum, certament, està formulat com una guia: una guia per llegir i comentar, potser en rodona, en debat, en foc de camp, tal vegada com a llibre auxiliar d’algunes matèries dels estudis de finals de l’ESO i del batxillerat (almenys del que avui encara tenim vigent). La claredat del text és producte d’una prosa volgudament planera, elegant i càlida.

Ens parla dels hàbits, fonament i entrada a l’assimilació de coneixements i de conductes; de la responsabilitat en la tria de decisions, per a la qual ens caldrà una bona previsió. Discussió sobre el plaer i el bé (aquesta és un debat ben bé aristotèlic); el fet de sortir d’un mateix per viure en societat, situació que necessitem, i per arribar-hi amb garantia de no errar ens convenen tant la generositat com la prudència i la justícia. En aquest punt, es fa esment d’objectius alts i de l’obediència als superiors, fins i tot l’autor no evita la referència al despotisme i la seva de vegades aparent inevitabilitat; són punts que alguns podran titllar de massa “políticament correctes”, àdhuc conservadors en sentit extrem, però que Aristòtil judica necessaris perquè la vida del ciutadà tingui sentit i el seu dia a dia, operabilitat.

Si el ciutadà ha d’arribar a incidir en la governabilitat, ha de saber i voler implicar-se en la gestió pública i per a això és convenient la politeia o classe mitjana. Aquest ciutadà serà moderat, i fidel a les més estables coordenades, vistes, indiscutiblement, en un sentit tradicional, com per exemple la família. Condensa això en una frase, “la salut de la família és la salut de la ciutat”, màxima que, en essència, trobem en bona part de la filosofia no només cristiana medieval, sinó més enrera, en la que arrenca del sentit de l’equilibri en pobles antics del nostre entorn, que, com Roma des de la fundació fins a Ciceró, manté el sentit de la tradició i que, en els temps de canvis i d’escasses fidelitats que corren, sembla una de les fórmules per continuar a flotació.

En les primeres passes del segle XXI, l’ideari que motiva aquest llibre està exposat de manera que no deixa dubtes. El propòsit, doncs, també moral, de Cartes d’Aristòtil al seu fill entra, decidit, en la incògnita del seu periple, com tota aventura cultural oferta al món.

Josep Vallverdú

Cap comentari

Deixa una resposta