Melani d’Urgell
(La Mañana, 1.06.2000)
La concessió, al professor Josep Vallverdú i Aixalà, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, omple el buit d’un reconeixement cultural en la dimensió màxima del guardó d’aquesta categoria.
Encara que nascut a Lleida, la vida d’aquest prolífic escritor ponentí ha tingut com a segon bressol humà i educador les Garrigues. Les seues arrels familiars van trobar terra tova en el turó urbà de Puiggròs, fet com torre de guaita a la seva mida i des d’on, tot cultivant l’hort casolà amb vocació de pagès, vessava la plenitud del seu bagatge cultural com cascada irrigant de valors educacionals i pedagògics. Puiggròs fou, durant anys i anys, el seu niu literari. Refugiat en la intimitat encisadora d’aquella llar encerclada de vegetació i de cantúries d’ocells que traspuava cultura per les quatre parets, tot atalaiant paisatges i horitzons, Vallverdú donava ales a la seva imaginació creadora d’imatges i arguments literaris fins el dia que, la trucada de la jubilació el va despertar dels bells somnis garriguencs per emprendre el vol versla Concade Barberà, atret per la forta imantació de Poblet. L’Espluga de Francolí fou el nou recer domèstic, obrint casa al carrer de “les Garrigues”, qui sap si per mantenir viu el record de la comarca on sembrà a mans plenes el seu mestratge de forjador d’intel.ligències juvenils o per seguir de prop amb la perspectiva d’un discret allunyament, l’institut de les Borges que duu el seu nom.
Si hom visita la galeria d’art mural dela MasiaSalat, de les Borges Blanques, s’adonarà que en un dels menjadors reservats hi ha un esgrafiat a tres relleus, amb un grup de prohoms de les Garrigues que fan cort d’honor el rei Pere III el “Cerimoniós”. Un d’ells és el rofessor Vallverdú, el “Mister” com carinyosament i respectuosa l’adjectivaven les fornades de batxillers que passaven per la seva càtedra de Llengua i Literatura Catalana a l’IES de la capital de les Garrigues. I és que en Vallverdú, amb el seu posat que reflecteix serietat i simpatia, elegància i tracte social, a més de ser una personalitat polifacètica en l’art d’ensenyar i educar, era, per essència i potència, un garriguenc enamorat de la terra, immers per vocació pròpia en la glòria i sofriment de l’oli i l’olivera.
Arran de la seva jubilació ensenyant a l’Institut de les Borges, Vallverdú fou objecte d’un carinyós i emotiu homenatge d’exaltació de la seva personalitat i dels valors culturals i pedagògics del veterà mestre. Rafel Santapau va glossar la trajectòria humana, cultural i pedagògica del filòleg, amb una composició poètica a mena de Goigs a llaor de l’ínclit Josep Vallverdú. Una de les estrofes goigistes deia: “Pel mestratge i pel record / de vostra filosofia / de treball sereny, madur / sereu nostre exemple i guia / ínclit Josep Vallverdú”.
És per aquests i molts altres motius de vinculació a les Garrigues que el professor Vallverdú “és un dels nostres”. Expert en el difícil art d’eduar i ensenyar, Vallverdú s’ha caracteritzat per la seva capacitat i estil pedagògic amb un elevat grau d’influència persuasiva sobre l’alumnat tot irradiant cultura i humanitat amb la seva amenitat característica.
En deixar la càtedra ensenyant dela Borges, Vallverdú continuà el cultiu literari en els diversos camps, des del guió visual a l’assaig, del teatre a la narrativa juvenil, alternant amb el missatge oral de les seves experiències i coneixements culturals, amb fluïdesa captivadora.
Si bé la seva trajectòria d’escriptor no té fronteres, Vallverdú segueix essent un personatge caracteritzat per la seva imatge, com diu Correal, de pagès i gentleman, d’home forjat a les Garrigues, amb les seves boires d’hivern i sol torrador a l’estiu, calcat a l’estil de la seva gent però també amb aquella elegància d’esperit, que el fa avançar, amb posat de dignitat, per camins tapissats d’honor, més quan el traçat és pel vessant de les lletres, en aquest cas de les Lletres Catalanes, màxim guardó de reconeixement al seu esforçat treball de promoció i difusió de la llengua i la cultura.