Josep Pont i Sans
(AVUI, 09.06.2000)
No vaig assistir al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè em trobava fora de Catalunya. Tot i això, l’allunyament físic no representa cap impediment ni cap obstacle a l’hora de celebrar una notícia d’aquesta naturalesa. Fins i tot, sempre he cregut que la distància dóna una mesura molt més precisa de les coses, i la seva perspectiva, diàfana i serena, ens ajuda a entendre-les millor. Els premis literaris (o el mateix Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) són, per damunt de tot, un reconeixement a la persona i, evidentment, a una obra (en aquest cas diversificada i prolífica). Per tant, jo crec –com el mateix Vallverdú i altra gent que m’ha precedit aquests dies- que aquesta distinció, tan merescuda d’altra banda, és indubtablement, i malgrat l’íntima vinculació de Vallverdú amb la seva terra, a la persona i no pas al territori.
Dit això, no em puc abstreure del fet que tots els que vivim a l’occident català ens hem sentit enormement satisfets. Enormement satisfets i orgullosos que Josep Vallverdú, el principal escriptor que tenim a casa nostra, hagi estat reconegut amb la màxima distinció de les lletres catalanes. Enormement satisfets, també, perquè tothom de casa nostra, poc o molt, coneix la persona i l’obra vallverduniana. Motiu pel qual, doncs, aquest Premi d’Honor de les Lletres Catalanes atorgat per Òmnium Cultural –si se’m permet l’atreviment- ens el sentim més pròxim que mai.
Josep Vallverdú és i ha estat una figura imprescindible per a aquestes terres i per a l’imaginari col.lectiu de la seva gent; em costa de creure una geografia ponentina sense la seva elegant figura i sàvia petja. Ja fa uns anys, molts anys, Vallverdú dibuixava un retrat introspectiu de la soietat lleidatana nítid i precís, conformat a partir de les vicissituds històriques i polítiques que ens ha tocat de viure. El que aleshores era la crua i injusta realitat d’una societat segrestada en pròpia terra, per sort avui només és un record vague, histriònic gairebé, que difiilment les noves generacions podran arribar a copsar.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany és l’estigma d’una societat evolucionada i orgullosa que va haver d’aprendre a deshora i d’amagatotis que era una part imprescindible, indestriable i irrenunciable d’una llengua, d’una cultura, d’un poble i d’un país.
I Josep Vallverdú ho ha sabut millor que ningú, per això que s’ha fet i que s’ha donat un reconeixement a l’home. D’una manera indiscutible.
Josep Pont i Sans.
President dela Diputacióde Lleida.