Marina Pujol
La Mañana (1998)
De vegades algú m’ha preguntat per què totes aquelles persones que el coneixem i que hi hem compartit alguna cosa –n’he estat alumna- el tenim en tanta alta estima. Deu fer prop de vuit anys, una vegada, en Vallverdú havia estat convidat a l’Institut d’Estudis Catalans a donar-hi una conferència amb motiu del seu nombrament com a Escriptor del Mes. Vaig voler anar a escoltar-lo –no me’n cansaré mai- tot i que la sala estava de gom a gom i això em va impedir saludar-lo prèviament. A més, altres personalitats de la literatura i els directius de l’IEC l’encerclaven. El mestre comença a parlar. Que si la literatura, que si el Rovelló, que si la manca o no d’un públic lector, que si aquesta o altra anècdota durant la seva etapa docent i va ser en aquest punt, quan de sobte, sento –perquè quasi no podia ni aguaitar-lo- que diu: “Una alumna meva que és avui aquí us ho podria confirmar, no Marina?”. Em va sorprendre i no sé per què. En Vallverdú és així. I ser-ne amiga és precisament això. Des d’aquesta distància i respecte que sempre manté, surt de sobte i amb un sol gest o una mirada saps que és allí. És un amic espontani, és agraït i molt generós. Qualitats que combina amb una aparença d’entrada una mica allunyada i amb una actitud diria que entre altiva però, alhora, no massa, deguda potser a aquesta elegància natural, i a aquest ús tan encisador que fa del llenguatge, sobre tot, en comunicar-se. No sé si m’he explicat. La música d’en Dylan des del Canal 33 envaeix la redacció i segresta la meva atenció. Amb tot només pretenc dir-li una cosa, mestre, per molts anys.