Joaquim Carbó
(dins Miscel.lània. Homenatge a J. Vallverdú
Lleida. Edicions de l’I.E.I., 1987)
El mes de setembre de 1960 apareixia a la nova col.lecció “Lletres” (Alberti editor) un llibre de narracions que es deia Festa Major, l’autor del qual era pràcticament desconegut: Josep Vallverdú. Hom ens explicava a la introducció que l’autor era “un dels valors més positius de les noves promocions que avui s’incorporen a les nostres lletres” i que havia publicat el seu primer conte a la col.lecció “El Pont”, a part d’haver obtingut un accèssit al Premi Joan Santamaria l’any 1958.
És precisament a partir d’aquest llibre de narracions que vaig entrar en contacte amb l’obra de Josep Vallverdú. Tant pel fet de ser subscriptor d’aquella col.lecció que es va cloure, casualment, al cap de dos anys, amb La sortida i l’entrada, que era el meu primer llibre, com per ser àvid lector en aquell moment de qualsevol paper imprès en la nostra llengua. Una avidesa que no suposava, cal aclarir-ho, una exagerada atenció de temps, atès el poc joc editorial de l’època, quan ja havien passat més de vint anys del final, amb derrota, de la nostra guerra civil.
El contacte, tant des de la postura de lector, com del tracte personal, creixeria a partir d’aquell moment en intensitat, freqüència, admiració i cordialitat. Aquell mateix 1960 Josep Vallverdú publicaria a la col.lecció “Sant Jordi”, de l’editorial Arimany, El venedor de peixos, obra recentment reeditada a “La Xarxa”, de les P.A.M., dedicada als infants. I a partir del 1961 tots dos passaríem a signar sovint les pàgines del conte central de la revista “Cavall Fort”, així com a participar, com a concursants –sovint en una competència que sempre s’ha decantat a favor seu- o com a jurats, en els premis Folch i Torres i Joaquim Ruyra. Finalment, vam ser distingits tots dos, costat per costat, amb els primers premis de creació que va atorgarla Generalitat en instituir aquests guardons, l’any 1981.
Però no em correspon ara de fer la història, ni que sigui tan emotiva ni tan entranyable com ho acostuma a ser sempre el record d’un passat en el transcurs del qual s’ha jugat un paper, bé que modest, però prou intens de tan ple d’esdeveniments i evolucions. No. No em referiré, perquè sé que d’altres ho faran, i molt millor que ho podria fer jo, a l’extensa i valuosa obra que Josep Vallverdú ens ha aportat en diversos camps al llarg d’aquests vint-i-cinc anys.
Em referiré només, en concret, a la primera de les obres que em va iniciar, com he dit abans, en el coneixement de la seva narrativa. En ser gentilment invitat a participar en aquest volum, se’m va fer, de cop, molt viu el record de la impressió que em va produir aquella lectura.
Festa Major és un llibre dividit en dues parts. La primera, titulada exactament com el llibre, és a dir, Festa Major, i la segona, Els al.lucinats.Tot el recull era innovador. Algú que filés molt prim potser diria que tot ho era, d’innovador, en aquell no tan llunyà 1960. I potser li hauríem de donar la raó. Ho era d’innovador, senzillament, que algú amb autèntic talent de narrador iniciés una carrera literària per la via de la dificultat i la incertesa que li garantia fer-ho en català. L’obligava a ser-ho, també, quan superat aquest escull, feta la tria a plena consciència, no trobava tradició on arrapar-se o, encara pitjor, models per destruir. En tot cas, tradició i models eren molt, massa, llunyans. Era una època molt difícil: els pares i els avis havien mort sota les bales o malvivien a l’exili. I no era lícit enterrar ningú quan el que calia era recuperar-ho tot. Era el moment en què en una mateixa col.lecció convivien amb passa cada cop més segura Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campmany, Josep Maria Espinàs, Ramon Folch i Camarassa, al costat d’altres caminadors que no havien abandonat i que treien forces de flaquesa com Rafael Tasis, Aurora Bertrana, Xavier Benguerel o Pere Calders.
El recull de Josep Vallverdú, malgrat estar dividit en dues parts, era força unitari i compacte. El pas del temps era, volgudament o no, el fil conductor de les narracions de la primera part, fins a esdevenir gairebé protagonista en el conte de mister Grazz, el pirotècnic que sap que serà substituït i que, en resistir-se a acceptar-ho, fa una cabriola tràgica. O com pel que fa al vell vigilant del circ que voldria retrobar el lloc d’on procedeix per fer-hi arrels, i que somia/viu, davant les gàbies dels lleons, una situació límit. O com en el cas del venedor ambulant, vell xarlatà de fires, el garlaire professional que reviu les vies que l’han menat a una professió que, si atengués els consells mèdics, hauria de deixar perquè s’hi juga la pell, feble com té el cor. O el temps que plana a l’entorn de la cerimònia de l’enterrament que segueix amb els ulls molt oberts el protagonista infantil de El crit i el silenci.
Una primera part de contes calents, vius, emotius, realistes, presentats amb una redacció impecable, sense cap mena de concessió ni estovament: les coses són com són i no hi ha res a fer. I una segona part on el paper de la fatalitat i la bogeria prenen carta de naturalesa en la primera i en la tercera de les narracions, un pèl més distanciades o fredes que les de la primera part, però tocades amb el magnetisme d’això que, per etiquetar, en diem l’absurd literari. Una mena de realisme màgic avant la lettre.
De tots això me n’he adonat ara, en efectuar una atenta relectura que no m’ha aportat sorpreses, ja que si bé havia oblidat els detalls, en mantenia un record general prou precís.
No era així, però, en el cas de L’experiment, el conte que m’ha acompanyat durant aquests vint-i-cinc anys com a leit-motiv del primer contacte literari amb Josep Vallverdú i que, en rellegir-lo, ha demostrat mantenir-se tan fresc i original, amb tots els ingredients intactes: ironia, violència, sorpresa i una decisió final implacablement lúcida i terrible. Un conte rodó, al meu parer, sobre el qual no ha passat el temps si no és per poder pair molt millor ara que en el moment de la publicació, llavors, quan, si bé la violència l’havíem patida en la pròpia persona, no se’ns havia ofert d’una manera tan clara i gratuïta a través d’uns mitjans de comunicació que ens volien mantenir en el banymaria de l’autocomplaença, contents i enganyats, hàbilment encarrilats a desconèixer allò que ens corresponia i del que se’ns privava.
En aquell 1960 la literatura obria tot de camins davant Josep Vallverdú. En aquell moment el nostre autor compaginava la creació amb les traduccions. Del 1966 i el 1967 són les compromeses versions de dos clàssics del gènere: The big sleep, de Raymond Chandler, o la Miss Blandish, de James H. Chase, on també calia innovar. Simultàniament, inicia la creació per a nois i noies, en un camp on ha efectuar nombroses i distingides aportacions que l’han posat en contacte amb milers i milers de joves lectors. A part el goig que els ha proporcionat amb els seus temes, Josep Vallverdú els ha facilitat el camí per a la gran literatura en general, que cada dia és més possible de trobar en català. Ells i el nostre autor, i tots plegats, em penso, en podem estar ben satisfets.
Personalment, però, com a lector, no puc deixar de sentir certa recança pel fet que la seva dedicació, gairebé de caràcter exclusiu en els darrers temps, als llibres de gènere juvenil hagi apartat en Josep Vallverdú del camí que iniciava amb tanta empenta i precisió amb aquesta Festa Major, de 1960, llibre que ara m’ha estat tan grat de recordar