Maria Pujol i Valls (IEI, 15 de setembre de 2010)

1. Evolució de Vallverdú: entre l’èxit personal i el desencís expressat en els dietaris més recents

Els llibres personals de Josep Vallverdú no apareixen fins a la segona meitat de la seva carrera creativa perquè destina els primers títols al públic general. Durant els anys setanta i vuitanta, reserva les històries de ficció a l’audiència més jove i, en canvi, escriu sovint no-ficció sobre geografia, llengua i literatura catalanes. Després, quan es jubila de l’ensenyament el 1988, atès que té més temps a la seva disposició, explora nous camins dins de la literatura i comença a dedicar-se regularment a la prosa assagística i autobiogràfica –el que ell anomena llibres personals.

En la nostra anàlisi d’aquest material, abordem principalment les mostres de desencís expressades en els dietaris Les vuit estacions (1991), Hora nona. Llibre de capvespres (2005) i Quasi nou llunes (2007) per analitzar si la frustració es deu a la visió que s’ha creat de la pròpia trajectòria o si està causada per la impossibilitat de normalitzar la cultura catalana. Un cop haguem exposat les opinions de Vallverdú al llarg dels textos personals, les valorarem tenint en compte la situació personal i professional de l’autor i el context cultural que l’envolta quan escriu, amb l’objectiu d’esbrinar si el desencís expressat en les darreres obres es deu al fracàs de la normalització de la cultura catalana com l’entén Vallverdú.

La insatisfacció de Vallverdú, un fenomen clarament perceptible en els dietaris, serveix per entendre assajos, articles de premsa i altres llibres memorialístics de l’autor que, tot i adoptar una forma diferent, ofereixen continguts amb molts paral·lelismes amb els dietaris. Aquests representen l’essència dels llibres personals perquè abracen les dues dècades de més producció de no-ficció i perquè és el gènere que deixa veure més bé la seva opinió sobre la societat i l’autor mateix. Així doncs, una de les característiques que sorprèn el lector en el segon i tercer dietari consisteix en el to pessimista, en oposició al primer, un text escrit amb una mentalitat més optimista. Per exemple, en bastants de les nou cartes al seu amic Niço que comprèn Hora nona, declara insatisfacció i mostra ressentiment com a escriptor i com a català. En la primera epístola, que adopta el paper de pròleg, ja posa en relleu els seus sentiments.

Són moltes les matèries sobre les quals opino en aquest llibre, i em reconec potser agosarat i imprudent algun cop, però t’asseguro que ho he escrit tot des del plantejament més constructiu i alhora des de la lucidesa de qui, per l’edat i per l’amargor massa sovint sentida, espera poc de la vida. (Vallverdú 2005, 10)

Un aspecte interessant és el fet que Vallverdú no exposi aquesta aflicció fins que sobrepassa els vuitanta anys i sent la necessitat de valorar els fruits del seu treball i l’evolució de la cultura catalana. Com que planteja aquests dos àmbits, cal aclarir en quin grau la desil·lusió exterioritzada a Hora nona i Quasi nou llunes està motivada per raons individuals o col·lectives. És a dir, si Vallverdú se sent frustrat arran de la seva obra o com a activista cultural.

Per tant, per esbrinar si Vallverdú es troba decebut per l’abast de l’èxit de la seva carrera literària, que s’ha desplegat en diversos camps durant més de sis dècades, cal tenir en compte que, a grans trets, la seva producció es pot dividir segons si és obra de creació o traducció, i també depenent dels lectors als quals va dirigida. Per valorar la importància que ha assolit en el camp de l’obra infantil i juvenil, la destinada a un públic general i les traduccions, podem observar el nombre i l’envergadura dels premis que se li han atorgat, a més de la quantitat d’edicions i de llibres venuts, les editorials que els han publicat, les traduccions que se n’han portat a terme i la crítica que ha rebut. També és necessari comparar l’abast i l’impacte de la seva trajectòria amb la tasca inicial que, pel que diu l’autor, s’havia plantejat quan va començar a escriure, juntament amb la visió, de vegades entusiasta i de vegades desenganyada, que el mateix Vallverdú expressa sobre l’evolució dels seus propòsits.

Tot i el desencís que expressa en els darrers anys, Vallverdú s’ha convertit en un autor famós gràcies a la literatura per a la mainada. La publicació d’El venedor de peixos l’any 1960, la seva primera novel·la en català per als lectors més joves, marca el tret de sortida del mig centenar de títols que oferirà a aquest públic. Tant les institucions com els lectors han demostrat el seu reconeixement a bastament ja que els premis més significatius per a narrativa infantil i juvenil en català figuren en la seva biografia, a part d’altres guardons internacionals. Se li ha atorgat el Premi Joaquim Ruyra, dos Premis Folch i Torres, el Premi Serra d’Or, el Premi Generalitat i diversos premis estatals i estrangers; i cal destacar la candidatura al Premi Andersen (aproximadament, l’equivalent al Nobel de literatura infantil i juvenil). També forma part dela Llista d’Honor de l’IBBY, el Consell Internacional de Llibres per a Joves, i ha ocupat el càrrec de President d’Honor del Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana.

Naturalment, la rellevància d’un autor no es pot mesurar només segons els guardons obtinguts; també cal tenir en compte l’atenció que li han dedicat els crítics i els estudiosos. Si bé els premis i honors el posicionen al capdamunt del podi, la recerca encara té molt de camp per recórrer i la crítica normalment es restringeix a aparèixer en publicacions especialitzades o locals. A desgrat de tot, la literatura infantil i juvenil ha trobat molt més ressò que no pas la resta de la seva obra. I aquest fet es deu a diverses raons, d’entre les quals es destaquen els efectes que han provocat certs prejudicis vers un gènere encara considerat de segona categoria.

Si s’observen les xifres de vendes dels llibres per a infants i joves en català, Vallverdú ha mantingut un ritme espectacular. Alguns dels seus títols han superat les vint-i-cinc edicions i també se n’han fet edicions especials en l’aniversari de la seva primera publicació.[1] Aquestes xifres satisfan un escriptor que ha tingut com a premissa principal veure’s publicat, venut i llegit; per això mateix, admet que escriure per al jovent «és llaminer també per la difusió: els llibres juvenils, ajudant la promoció impensada que moltes escoles en fan, s’estenen com una taca d’oli: […] no estic pas malcontent dels resultats quant a difusió. Et descobreixes, doncs, afalagadorament consumit» (1993, 150–151).

Un altre paràmetre que generalment indica l’èxit comercial d’un autor es basa en les editorials que li publiquen els llibres; en el cas dels volums de Vallverdú per als lectors joves, corresponen a les més sòlides i amb col·leccions infantils i juvenils amb més tradició. Una d’elles ésLa Galera, que va iniciar el 1995 la «Biblioteca Vallverdú» amb les obres completes per a joves en catorze volums, tot i que la col·lecció no s’ha actualitzat i, per tant, ha quedat incompleta.

El nombre d’obres seves traduïdes tampoc no fa cap mal paper. Una trentena llarga de narracions per a nens i joves s’han traduït al castellà, i en molt menys nombre al basc, italià, gallec i rus. Aquestes dades es converteixen en una arma de doble tall: demostren, d’una banda, que la major part de la seva producció infantil i juvenil es tradueix i, de l’altra, que aquestes traduccions no passen, si no és de manera dificultosa, del mercat espanyol. Aquesta paradoxa es deu també a la qualitat i al prestigi que Vallverdú ha adquirit com a autor per als més joves, i alhora s’explica gràcies a la peculiaritat que la indústria editorial en llengua castellana peninsular es trobi situada en gran mesura a Barcelona, cosa que facilita que les obres originalment en català també es publiquin en castellà.

Pel que fa al ressò entre els lectors, la major part de joves catalans no té cap dubte a l’hora d’identificar qui és el Rovelló, el gos protagonista de la novel·la més famosa de Vallverdú. Aquí cal especificar que el personatge també és conegut gràcies als dibuixos animats basats en la novel·la, però aquest fet no treu cap mèrit a la feina de l’autor: ben pocs escriptors catalans han pogut veure les seves creacions fer el salt a la televisió. Aquest animaló fins i tot ha aconseguit una dimensió simbòlica tan clara que va donar nom al premi d’assaig sobre literatura infantil i juvenil que atorga l’Ajuntament de Mollerussa.

La importància de l’autor també s’ha de valorar tenint en compte el paper que ha desenvolupat en les diferents etapes de la història de la cultura catalana. Quant a aquest aspecte, la seva rellevància és suprema perquè va ser un dels primers escriptors que va revifar la literatura per a la canalla en català. És tant així que, al cap dels anys, ell i tres autors més han aconseguit la denominació de «pòquer d’asos» en un intent de retre’ls homenatge i consolidar unes figures i unes obres com a referents catalans.[2] Una altra faceta de Vallverdú que ha esdevingut clau per a la història de la cultura catalana fa referència al camp de la traducció. A la dècada dels seixanta, al cap de quinze anys de traduir de l’anglès al castellà, és una de les primeres persones que rep encàrrecs de traduccions al català des de l’inici del franquisme, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa. Més d’una dotzena d’editorials li confien les versions en català d’autors i gèneres ben dispars, en molts casos, clàssics moderns universals que havien estat vetats durant l’època més rígida del franquisme. Encarar la varietat d’estils d’aquests originals té el repte afegit d’haver de maniobrar amb una llengua que ha estat fora de circulació pública des del final dela Guerra Civil i que també ha patit altres sotracs poques dècades enrere. Per tant, per realitzar aquestes traduccions al català, els torsimanys de la represa han de solucionar el dilema entre emmirallar-se en els traductors noucentistes o crear un nou model de llengua més planer i proper al carrer (Sellent 1998, 28–29). Vallverdú beu dels seus precedents noucentistes, però aconsegueix desmarcar-se de la tibantor i floritura de manera que col·labora en l’establiment d’un català escrit modern i apte per a diferents registres.

Com que la feina dels traductors acostuma a rebre reconeixement diferent del de les obres pròpiament de creació, aquesta tasca de Vallverdú no ha pres tant protagonisme com la ficció sobretot infantil i juvenil. De la mateixa manera, encara que ha escrit molts llibres no específicament per a joves, la seva recepció és desigual respecte a la de les obres per als joves; cap títol no s’ha traduït i molt pocs s’han reeditat, tot i que un premi d’assaig porta el seu nom, el llibre personal Proses de Ponent (Vallverdú 1970b) ha estat de lectura obligatòria a centres de secundària, i dues editorials l’han reimprès (1986, 1994). També existeix un altre factor que diferencia clarament dels altres els llibres per als lectors més joves: quan Vallverdú va començar a escriure novel·les d’aventures, que principalment llegien nens i adolescents, segons ell la seva intenció era oferir ficció majoritària per a tota mena de públic per arribar al major nombre possible de lectors. En canvi, l’objectiu per publicar assajos no és la difusió d’un gran nombre de còpies dels volums. De fet el mateix autor ha acceptat que no són fàcils de vendre i que la qüestió més important en la seva difusió és proporcionar els seus escrits a un petit cercle de persones interessades i a biblioteques que els conservaran per a la posteritat.

Tot i que els llibres personals no han gaudit de gaire difusió en els mitjans de comunicació, sí que han rebut crítiques o esment per part d’estudiosos reconeguts, com ara Pere Gimferrer, Joan Triadú, Enric Bou, Josep Murgades, Enric Vila i Ramon Pla i Arxé. A més a més, altres estudiosos i literats han prologat títols de Vallverdú o n’han escrit crítiques a la premsa especialitzada i comarcal com ara Estanislau Torres, Teresa Pàmies, Xavier Macià, Isidor Cònsul, Oriol Vergés i Albert Turull. La biografia de Josep Maria Aloy (1998) també ressenya aquestes obres.

Aquí el balanç dels premis aconseguits no és gaire encoratjador perquè només Proses de Ponent i Indíbil i la boira han quedat finalistes d’un premi, el Josep Pla. A banda de l’atenció de la crítica i de la projecció exterior, un altre element que contrasta la seva producció per a joves i per al públic en general recau en les editorials amb les quals publica. Si bé les dues cases fidels al camp infantil i juvenil són La Galera i Cruïlla, diverses editorials i institucions públiques, amb diferent grau de tradició, s’encarreguen de convertir en llibres impresos els manuscrits per al públic general que l’autor els proposa. Les obres publicades en firmes més consolidades i d’ampli ressò són Proses de Ponent (Vallverdú 1994) a Barcanova, Indíbil i la boira a Teide i la seva trilogia autobiogràfica (1996, 1998, 2000) a Proa, a més d’un encàrrec de Destino (Vallverdú, Sirera 1973).

Per acabar l’exploració sobre els resultats de la seva trajectòria literària, cal precisar que la carrera de Vallverdú ha estat mereixedora d’una Creu de Sant Jordi, un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un Premi Trajectòria de la Setmanadel Llibre en Català i un títol de Doctor Honoris Causa per la Universitatde Lleida. Per tant, si mirem la multitud de premis, la quantitat de llibres publicats i traduïts, i la seva recepció i impacte –especialment dels llibres infantils i juvenils– es pot afirmar que no tindria per què sentir-se desil·lusionat pels resultats de la seva obra, atès que el projecte personal d’esdevenir un escriptor que ha posat a l’abast de molts lectors obres en català es pot considerar reeixit. Això vol dir que està satisfet amb la realització de la seva primera ambició d’esdevenir un autor, de veure l’obra publicada, un procés que va començar quan era jove i encara està en curs. És per això que a Quasi nou llunes encara expressa entusiasme per escriure: «Deurà ser molt pitjor que un dia perdi, a més de les ganes de llegir, les ganes d’escriure. Però sospito que això es produirà molt més tard, perquè és una activitat que engego a punta de dia i em renova l’energia» (Vallverdú 2007, 147). També hi és inclosa la gratificació:

No fa gaire em van demanar: estàs content de la tasca feta? Vaig respondre que en general sí, força. Però no tant pels resultats com pel goig d’anar treballant, perquè el camí en ell mateix és gratificant. Poques coses satisfan més, a parer meu, que anar enllestint un relat, una historieta gràfica, una peça escènica per a la gent menuda i els joves tot just encetats. (2010, 67–68)

 

2. El desencís per l’èxit col·lectiu: una normalització no aconseguida

Si l’èxit de Vallverdú com a escriptor, sobretot per a gent jove, ha estat brillant, han d’existir altres fets que l’indueixin a afirmar categòricament que està desil·lusionat quan ja ha entrat a la vellesa. Quan va començar la carrera literària, un dels seus objectius principals era escriure i que molts el llegissin; també es va proposar recuperar el català com a llengua apta per a tots els registres per normalitzar la cultura catalana. Si bé ja hem demostrat que ha aconseguit el primer propòsit, cal comprovar en quin grau la seva intervenció va influir en el restabliment de la cultura i si el resultat que ell i els altres activistes desitjaven correspon a la realitat. Precisament, als dietaris publicats el 2005 i el 2007, Hora nona i Quasi nou llunes, diverses intervencions ens porten a pensar que Vallverdú se sent frustrat perquè la realitat dels Països Catalans del començament del segle xxi no coincideix amb el que molts catalans s’havien imaginat durant la dictadura, la transició i el començament de la democràcia. S’adona que la tasca titànica duta a terme per ell i altres homes de lletres de la seva generació no ha provocat els efectes que esperaven. Considerant que no adopta l’actitud de desencís al dietari de 1991, Les vuit estacions, podem argumentar que el canvi es deu als esdeveniments que tenen lloc durant el període de temps entre el primer i  el tercer dietari; és a dir, Vallverdú ofereix una visió més pessimista perquè l’avaluació de determinats assumptes socials, polítics i culturals reflecteix un home desencisat que analitza amb decepció, dolor i tristesa el fet de passar per aquest món.

Però a què aspiraven els activistes culturals com Vallverdú que vetllaven per la recuperació de la cultura catalana? A l’inici de la postguerra, els intel·lectuals que no es van exiliar, que no van passar al bàndol dels vencedors o que no van substituir el català pel castellà van haver de renunciar a la carrera que la majoria havia començat com a autors i van canalitzar la reivindicació de la cultura catalana concentrant-se en l’element més identificador: la llengua. El petit cop de timó que va suposar «l’escletxa»,[3] el canvi de 1945, va facilitar que el català comencés a guanyar prestigi i aparició pública i va permetre que els grups culturals que s’havien anat formant fins llavors esdevinguessin la base social per a la futura cultura catalana.

Quan nombrosos catalans s’adonen de la persistència del franquisme a l’inici de la dècada dels seixanta, se senten amenaçats i molts opten per distanciar-se del règim i acullen la idea de desitjar la democràcia i conservar la identitat catalana. Vertebren aquesta aspiració al voltant de la resistència cultural i de tàctiques no violentes; es plantegen l’ideal d’aconseguir una cultura independent de l’espanyola, comparable a les europees que estaven sòlidament establertes i que podien expressar-se en el propi idioma en tots els contextos –les manifestacions literàries en català aparegudes fins als anys seixanta, ja fossin clandestines, aprovades per la censura o a l’exili, sovint sols formaven part d’una cultura elitista. Per primera vegada valoren la possibilitat d’oferir petites dosis de cultura catalana i en català al gran públic, les quals incloïen un dels grups més desatesos fins a aquell moment: els nens i joves, que no disposaven de cap alternativa a les lectures en castellà. Alguns homes de lletres van detectar les conseqüències devastadores que comportaria aquesta situació i van anunciar la necessitat urgent d’escriure i editar literatura poc exclusiva. Una de les primeres mostres d’aquesta reclamació va aparèixer gràcies a Josep Vallverdú a l’article «Necessitat d’una literatura majoritària» publicat el 1961 a Serra d’Or (1961), on explicava que en totes les literatures amb una producció normal conviuen llibres refinats, basats en una intenció estricta, destinats a unes minories de nivell cultural molt alt, però que alhora també es produeixen altres classes d’obres destinades a un públic més ampli, sense preocupacions transcendentals i amb menys consciència crítica. Quan la segona mena de literatura no és present en una cultura, no hi ha expressió popular com ara llibres infantils, novel·les amb una prosa senzilla i volums per distreure i informar. La inexistència d’aquests gèneres no degrada la literatura elevada ni n’afecta el públic, però el lector comú es desil·lusiona i és més difícil que se senti atret pels llibres; fins i tot, els lectors amb nivells literaris baixos es mantenen allunyats de la literatura. Les generacions d’aquell moment havien trobat una poesia tan depurada i una narrativa moderna tan exaltada que només els que estaven interessats en la llengua com a expressió espiritual de comunitat havien estat capaços d’identificar-se amb la literatura catalana. En aquestes circumstàncies, Vallverdú es pregunta: «I dels altres, què en fem?». Acaba l’article demanant als dirigents culturals que ofereixin llibres de lectura assequible a la gent que no pot llegir els llibres en català disponibles en aquell moment.

Amb els nous senyals d’esperança i les oportunitats que oferia l’«escletxa» plenes d’entrebancs, interrogants i crítiques dels exiliats, diversos escriptors que s’havien quedat al país van reemprendre la tasca literària en català i, així, es van establir col·leccions fins que la recuperació que s’havia iniciat entre 1941 i 1946 d’una manera tan feixuga es va anar consolidant durant la dècada següent (Massot 1979, 95–100). L’aparició de les primeres publicacions legals en català va anar de bracet amb l’entusiasme per actuar col·lectivament i les ganes dels joves per llegir en català malgrat els impediments (Albertí 1956, 35–36). És en aquest ambient de lluita pel reviscolament de la cultura catalana que Vallverdú, a Lleida, se sent envaït per «una boirosa embriaguesa d’acció cultural» (Vallverdú 1998, 211) i opta per ocupar el lloc «d’actiu recluta disposat a la feina que calgués» (1998, 211).

I, veritablement, els indicis de supervivència de la cultura catalana des dels anys quaranta podien esperançar –i cada vegada més– les ments més lluitadores. El punt de partida se situa en un context en què la sensació general era que el català escrit ja no existia, el govern només tolerava algunes manifestacions tradicionals populars i les escasses lectures en català provenien de llibreries de vell o d’editors que se saltaven les normes, de llibres publicats clandestinament o de primeres edicions autoritzades però exclusivament literàries i en normativa prefabriana (Samsó 1994–1995, 54–55). A principi del segle xxi, la cultura ja compta amb una llengua oficial i suficientment normativitzada, traduccions força regulars de clàssics i d’autors contemporanis, escriptors professionalitzats, mitjans de comunicació i un sistema educatiu en català, institucions públiques i privades per a la defensa i la promoció de la llengua i la literatura i, com a cirereta del pastís, la implantació popular i comercial del dia de Sant Jordi (Subirana 2008, 24–25). Malgrat aquests avenços, el resultat aconseguit no és tan brillant com confiaven els activistes de la represa i han perdut les esperances que mai es faci realitat l’hegemonia tan somniada (2008, 30). I no ha arribat perquè la cultura catalana és plena de paradoxes que demostren que s’han eliminat algunes conseqüències del franquisme, però que aquesta cultura tampoc no adquirirà mai la solidesa d’altres cultures europees.

Vallverdú, en els escrits més recents, segueix obervant en quin grau la cultura catalana ha assolit els nivells que desitjava i se sent frustrat perquè veu que mai no es compliran les expectatives i cada vegada se n’allunyen més, sense adonar-se que la normalitat que havien imaginat a l’inici de la represa era una utopia. Demostren aquesta tendència fets com la reducció progressiva del nombre d’usuaris de la llengua i de lectors, la pèrdua de prestigi dels escriptors i la situació actual on cap d’ells no ha esdevingut figura insígnia de la literatura catalana. En canvi, a l’inici de la represa, confia que, per exemple, quan l’escola ensenyi el català s’haurà aconseguit la normalització (Vallverdú 1970c, 7); i més endavant, quan s’aprova el decret d’implantació de la llengua catalana en l’ensenyament a Catalunya l’any 1978, accepta que ja pot retirar la queixa sobre la imposició del castellà en els centres de secundària (1989, 60). Per això, l’any 1989, es veu amb ànims d’arriscar-se a augurar un futur promotedor al català:

El català s’estendrà molt més que no ho estava dins Catalunya. Serà la llengua més generalitzada àdhuc en zones de forta densitat immigratòria: endemés, la immigració està decreixent, i els catalanoparlants han rebut amb el decret una injecció de futur. […] Serà un fet que la llengua ambiental, anirà essent de cada dia més la llengua catalana. (1989, 61–62)

En aquells anys, els seus textos estan escrits des d’una actitud engrescada i esperançada; té ganes de canviar el país de manera col·lectiva i anima a provocar una contraofensiva pacífica, educada, ferma i hàbil (1989, 81). Un article seu comença amb l’explicació següent: «Però, com podeu ser optimista pel que fa a la llengua? –em demanaven. Iresponia: ‘Perquè els símptomes són que s’ha avançat. És positiu el guany en el marc del carrer, dels establiments, de la comunicació migrada que ens permet la ràdio i la televisió, i fins a cert punt la premsa’» (1989, 83). En aquest article, titulat «Llengua pobra, pobra llengua», acaba dient: «Si sentiu algú que es plany i diu: pobra llengua!, contesteu-li que només és de plànyer com a desgraciada la llengua que no té possibilitats de sortir de la pobresa, que s’ha depauperat. Però no és pas aquest el nostre cas» (1989, 84).

De la mateixa manera, pel que fa a la recuperació de la literatura infantil i juvenil, quan la censura es va començar a relaxar a principi dels seixanta, també creia que l’aparició de lectors nous i la publicació de materials en català provocarien un fenomen com el d’un peix que es mossega la cua (1993, 149). Per aquesta raó, trobem articles com «Novel·les per a adolescents» de 1970 on demana que més escriptors es dediquin a publicar novel·les per a joves perquè n’hi ha molt poques (1970a).

A la seva vellesa, no es pot avenir que alguns aspectes de la cultura no hagin prosperat prou si n’hi ha tants d’altres que han millorat o s’han normalitzat, tal com ell reconeix el 1993: institucions culturals de qualitat estable, una llengua apta per a tots els registres, la tradició literària, els mitjans de comunicació, una escola dignificada i catalana, l’administració autonòmica i les manifestacions de cultura popular (1995, 21–22). Però durant els anys vuitanta i noranta ja pot intuir que la voluntat de molts catalans no és tan enèrgica com abans i les expectatives no es preveuen tan prometedores, i ja comença a desconfiar de poder consolidar la cultura catalana. L’any 1984 es queixa de la diferència entre la inèrcia en què viu la societat en aquell moment i les dificultats que havien de superar quan fomentaven la cultura d’amagat i amb bona voluntat (1989, 94). Davant d’aquest contrast, també es pregunta si val la pena intentar entusiasmar els joves per treballar per la llengua d’una manera generosa, dedicada i enèrgica; o bé si aquesta intenció s’acabarà reduint a una il·lusió perquè el camí ja està traçat cap a la defallença i el rebaixament (1989, 94). En obres escrites als anys noranta, podem copsar l’evolució gradual de la seva opinió entre l’optimisme de Les vuit estacions i el pessimisme d’Hora nona i Quasi nou llunes perquè demostra que s’ha adonat que encara no s’ha assolit la normalitat, però encara hi ha esperances d’aconseguir-la.

La premsa catalana ha aconseguit un bon esplet de publicacions locals, comarcals i una minsa collita de publicacions nacionals. […] El que de debò dibuixa un panorama gens satisfactori és el cens de […] rotatius quotidians […] de què disposem al cap de deu anys d’Estatut i d’ensenyament oficial del català. […] Que durant els anys anomenats de resistència cultural els fidels fossin pocs i s’apuntessin a tot, servia per mantenir el caliu: convenia que després, obertes les finestres, més fidels incrementessin la parròquia, i aquests fidels han vingut, sí, però no en prou quantitat. […] Llavors, el futur de la cultura catalana no pot acotar-se perquè avui tot és canviant. (1995, 24–25).

Per això actualment disposem d’un panorama paradoxal: d’una banda l’oferta de textos de tota mena en català ha crescut […] però l’ús social de la llengua esdevé afeblit en àrees preocupants. […] Som una cultura a la defensiva: tot el que sigui fer-nos la il·lusió que caminem amb normalitat és excessiu. Caminem endavant però a risc sempre de sots, ensulsiades i aturades. (1995, 20)[4]

En canvi, ja dins del segle xxi, no confia més en el futur. Ho demostren fragments d’Hora nona en què detecta la divisió terminològica actual entre el català i el valencià, fruit d’una actitud tan diferent de la posició comuna entre parlants de diferents dialectes, pròpia del seu període més combatiu a final dels anys seixanta i durant els setanta (2005, 173); i en d’altres passatges on també indica el retrocés en l’ús de la llengua.

La llengua s’ha mantingut. Fins quan? La més gran decepció actual ha estat que l’extensió en el coneixement ha estat paral·lela i simultània al mateix temps amb la minva en l’ús social. […] Jo no gosaria temptejar un pronòstic. Però no sóc optimista. Han de canviar encara molts plantejaments, regirar-se moltes actituds. I, com tots els de la meva generació, estic cansat d’esperar: porto dècades i dècades de vida caminant amb una sabata vella i una espardenya foradada. (2005, 100–101)

El fet que aquest sentiment no s’hagi desvetllat en el primer dietari es pot explicar perquè el 1991 Vallverdú encara té temps per continuar la lluita d’establir la cultura catalana a un nivell similar al de les grans cultures europees. No obstant això, al segle xxi, l’autor veu que aquest somni és lluny de convertir-se en realitat. Un dels fets que ha produït aquesta modificació en la seva opinió és que el context polític a Catalunya podria ser més descoratjador que el de la dècada de 1990 perquè el canvi el 2003 dels partits polítics en el poder del Govern de la Generalitatno ha implicat la reorientació de la cultura catalana que havia previst; a més, s’adona que les persones que han treballat per aconseguir aquest objectiu estan desapareixent sense que les generacions més joves hagin heretat l’esperit de lluita i es queden indiferents respecte al passat i el present (2007, 157). I encara més, la seva posició és tan pessimista que arriba a una visió fatalista; la desesperació de Vallverdú fins i tot el porta a dir que és impossible controlar el destí –«amb la nostra presència no hem canviat ni canviarem el ritme de les coses, ni l’ordre de l’univers, com en la nostra joventut ens pensàvem que s’esdevindria» (2005, 177)– i que la seva professió no és imprescindible –«tant li farà, comptat i debatut escriure és una activitat innecessària. Innecessària perquè el món continuï caminant, no es tracta de cap combustible» (2005, 218). En conseqüència, amb aquestes afirmacions, subratlla l’absurditat d’un projecte col·lectiu, d’una lluita portada a terme per ell i altres personalitats de la cultura de la seva generació començada als anys cinquanta.[5]

Ja que els programes culturals depenen estretament de la política, el seu nou punt de vista també implica transformacions en el compromís amb els partits polítics i, encara que Vallverdú no ha estat una figura política activa, a Hora nona i Quasi nou llunes exposa obertament la simpatia per Esquerra Republicana de Catalunya. Si bé a Les vuit estacions assegura un refús vers l’activisme i les afiliacions públiques (1991, 19) –«sóc profundament reaci a l’acció política. Opino que el joc polític canvia, destenyeix i desfigura la gent» (1991, 3)–, després recorre a la política com a darrera oportunitat per a la realització dels ideals. Tot i l’esperança que amb el govern català de 2003 es relaxin les relacions amb Madrid, constata que això no passa, tal com expressa a Quasi nou llunes, quan José Montilla lidera el PSC: «observem que es parla molt de política social, de programes socials, fins de catalanisme social […]. A mi em sembla que quan es parla massa de catalanisme social, s’aspira a dissoldre o senzillament a no reconèixer el catalanisme català» (2007, 104). Malgrat l’adhesió a ERC, també adopta una posició crítica i afirma que la ideologia d’aquest partit s’ha afeblit. Ell afirma aquest punt de vista a Quasi nou llunes més d’una vegada: «Esquerra Republicana […] –i això que ara escric és molt gros– fa l’efecte que s’ha aigualit» (2007, 75). I es dol de les renúncies a les quals cedeix un partit que, quan no era al poder, defensava una posició molt més clara (2007, 115).

També critica les actuacions dels altres partits. En els dos últims dietaris dóna el seu punt de vista sobre les diferents etapes del govern català i espanyol, i les polítiques de la Unió Europea, i els retreu algunes accions que han obstaculitzat la normalització de la cultura catalana. Per exemple, es queixa de l’autoritat de Madrid a Catalunya, la manca de persistència dels catalans en la lluita contra l’Espanya unificada i també es plany del tractament injust que estableix la UEamb territoris com Catalunya. A Quasi nou llunes manifesta: «estic admirat de la mansuetud amb què, si bé ho mirem, el govern de la Generalitat accepta les dilacions, trepitjades i evanescents promeses del govern de Madrid» (2007, 113), mentre que a Hora nona es queixa que «viure tothora amb la impressió que [els governants espanyols] fan amb tu el que volen, que és ben poc el marge de maniobra que pots usar, resulta fatigós i enervant, i et deixa l’esperit adolorit» (2005, 96). I també declara: «Europa només reconeix estats […]. I si pot ser, amb una sola llengua […]. A l’Europa nova, o ets un estat o no ets res o quasi res, aquesta és la pura realitat. Així ha acabat aquell somni, aquella bella utopia de l’Europa dels pobles, l’Europa de les nacions» (2005, 87). En repetides ocasions subratlla el poder asfixiant de Madrid a Catalunya; dues de les mostres es poden trobar en l’escapçada que el Congrés de Diputats va fer al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya el 2006 (2007, 106) i les restriccions que el govern espanyol ha impulsat per als vols intercontinentals des de l’aeroport de Barcelona (2007, 114).

A més de presentar la seva insatisfacció amb la situació de la política, cultural i lingüística, l’autor opina sobre literatura. Es queixa de la debilitat de la tradició literària perquè aquest fet demostra que la tradició que ell havia intentat recuperar i enfortir continua xacrosa.

A partir de la dècada dels setanta, unes generacions joves, obertes a tendències innovadores, com era lògic, van ocupar llocs de la crítica, del periodisme, de la càtedra; però en comptes de vincular-se a les generacions anteriors, vull dir immediatament precedents, van trencar amarres, i ni tan sols van voler salvar allò que podia salvar-se de les lliçons anteriors. (2005, 223)

D’altra part, els dietaris transmeten la queixa per l’acceptació d’algunes traduccions de baixa qualitat perquè no valoren i fins i tot desacrediten la feina dels traductors que van obrir camí als anys seixanta: «volta pel món una plèiade de traductors a mig fer, que esguerren el panorama dels traductors conscients i amb expertesa» (2005, 92). De fet, aquest fenomen està principalment causat pels canvis en el món editorial: molts editors s’han convertit en homes de negocis i tracten el llibre com a simple objecte comercial. Aquesta pèrdua de respecte pel llibre, el tractament d’aquest element com a producte mercantil i la seva substitució per altres formes de cultura o entreteniment més despersonalitzades demostren a Vallverdú el desconeixement actual sobre la importància que va suposar la presència de les publicacions en català. Ell mateix recorda les pèssimes condicions dels anys cinquanta:

Fou una etapa fatigosa, pesada, entortolligada de gestions, promeses a mitges, inseguretats i, sobretot, dilacions i retards. Només una ferma disposició a entomar galtades i a resistir per guanyar pam a pam un espai de més llibertat, perdent diners, forces i molt de temps, garantia alguna estona de respir i petitíssimes victòries. Penso de vegades amb un tast d’amargor en l’insolent deseiximent d’alguns gestors i treballadors del món cultural d’avui, que actuen com si mai no haguessin existit aquelles barreres ofegoses. (2007, 148).

A més, en aquests dietaris també es té molt present que la reaparició del llibre en català –i sobretot la literatura per a nens– va simbolitzar la restauració de la cultura catalana malgrat la censura i els entrebancs de l’època. La presència física d’una publicació en aquesta llengua tenia un valor que anava més enllà de la qualitat literària, havia esdevingut un símbol, atès que la llengua és l’element distintiu i més important de la identitat catalana (Guibernau 2002, 111).[6] Ara, però, part de la societat ignora aquest fet i no es planteja que alguna vegada no hagi estat possible publicar en català.

 

3. Conclusions

Després de reflexionar sobre la trajectòria literària de Vallverdú, observem que l’autor es complau amb l’èxit de la seva obra, s’ha convertit en un referent de la literatura per a lectors joves en català i la seva tasca ha esdevingut valuosíssima en la recuperació cultural; molts dels seus títols d’aquest gènere s’han traduït al castellà –i només uns pocs a d’altres idiomes–, les pel·lícules i sèries d’animació basades en un dels seus personatges s’han exhibit fora del país i ell també ha rebut molts premis prestigiosos. Ara bé, Vallverdú se sent frustrat perquè s’adona que els Països Catalans pateixen moltes deficiències que ell i altres homes de lletres contemporanis van intentar superar. A principi del segle xxi, viu en una situació en què diversos elements essencials segueixen coixejant, on és difícil constituir referents literaris per enfortir una tradició que s’introdueixi a l’estranger i que s’estableixi al mateix nivell que les cultures d’estat. Encara que algunes millores en la realitat actual es materialitzin, no és gaire probable que la cultura catalana arribi a la condició que Vallverdú i molts altres, potser erròniament, havien imaginat. I no només això; l’autor també té la sensació que les generacions posteriors no han volgut prendre el relleu per continuar la tasca que havien iniciat i, per tant, aquest retrocés obstaculitza la normalització de la cultura catalana encara més.

Consegüentment, els motius per tenir una visió desil·lusionada de la vida no rauen tant en l’abast de l’èxit de la seva literatura, en el seu propòsit personal, sinó en el fet que el projecte col·lectiu no ha reeixit. Està decebut perquè la gent que, com ell, va actuar contra el desig de Franco d’anihilar la cultura catalana no ha vist el somni fet realitat, molts aspectes culturals no s’han normalitzat en l’actualitat i el futur és incert. L’autor mira enrere i repassa la transformació de la cultura catalana des de l’activisme dels anys setanta i vuitanta fins a la desorientació actual; des de la resistència cultural de final dels anys seixanta, passant per l’etapa en què va decidir que el seu lloc seria estrictament el d’escriptor, fins a haver d’arribar a ser conscient que, al cap de quaranta anys, no s’ha avançat tant com hauria desitjat.

En aquest panorama desolador, un Vallverdú ancià s’apodera de la immediatesa combativa pròpia dels dietaris per expressar un crit desesperat d’alerta davant de la inexistència de la tan anhelada normalitat cultural i lingüística –basada en uns ideals difícils de materialitzar completament, però també impermeables als canvis de la realitat.

 

Bibliografia

Albertí, Santiago. 1956. «Redreçament del llibre català». Serra d’Or (22): 35–36.

Aloy, Josep Maria. 1998. Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home. Lleida: Pagès Editors.

Conversi, Daniele. 1997. The Basques, The Catalans, and Spain. Alternative Routes to Nationalist Mobilisation. Londres: Hurst.

Guibernau, Montserrat. 2002. Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia. Barcelona: Pòrtic.

Massot, Josep. 1979. «La represa del llibre català a la postguerra». Els Marges (17): 88–102.

Samsó, Joan. 1994–1995. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939–1951). Vol. 2. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Sellent, Joan. 1998. «La traducció literària en català al segle xx: alguns títols representatius». Quaderns. Revista de traducció (2): 23–32.

Subirana, Jaume. 2008. «Paraules i futurs. Sis comentaris a tres dècades d’escriptors i sistema literari» a Jaume Aulet et al. La literatura catalana a la cruïlla (1975–2008). Vilanova ila Geltrú: El Cep ila Nansa Edicions.

Vallverdú, Josep. 1961. «Necessitat d’una literatura majoritària». Serra d’Or (6): 14–15.

——— 1970a. «Novel·les per a adolescents». El Pont.

——— 1970b. Proses de ponent. Barcelona: Destino.

——— 1970c. «Públic, poble, llengua». El Pont (41): 5–7.

——— 1983. Indíbil i la boira. Barcelona: Destino.

——— 1986. Proses de Ponent (2a ed.). Barcelona: Edicions del Mall.

——— 1989. La Lluna amb les dents: articles 1962–1988. Lleida: Virgili & Pagès.

——— 1991. Les vuit estacions. Dietari 1988–1989. Lleida: Pagès Editors.

——— 1993. Entrada lliure. Lleida: Pagès Editors.

——— 1994. Proses de Ponent (3a ed.). Barcelona: Barcanova.

——— 1995. Convidat a parlar. Lleida: Pagès Editors.

——— 1996. Vagó de tercera. Barcelona: Proa.

——— 1998. Garbinada i ponent: els meus anys cinquanta. Barcelona: Proa.

——— 2000. Desmudat i a les golfes. Barcelona: Proa.

——— 2005. Hora nona. Llibre de capvespres. Lleida: Pagès Editors.

——— 2007. Quasi nou llunes. Lleida: Diputació de Lleida, Edicions de l’IEI.

——— 2009. Rovelló. Barcelona:La Galera.

——— 2010. «Sobre la meva obra». Actes del IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana: 67–71. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Vallverdú, Josep; Sirera, Ton. 1973. Els Rius de Lleida. Barcelona: Destino.

Verrié, Jordi. 1978. «Resistir amb llibres». Serra d’Or (489): 17–21.

 

---