Pròleg a Les vuit estacions, de J. Vallverdú

Josep Murgades

La citació és de Lampedusa i, a desgrat de la relativa llargària, crec que paga la pena de reproduir-la a tall d’encapçalament d’aquests mots liminars:

“Quan un es troba en ple declivi de la vida, és imperiós recollir les màximes sensacions que han travessat aquest nostre organisme. En fer-ho, uns quants aconseguiran de crear una obra mestra (Rousseau, Stendhal, Proust); a tots, però, hauria de ser possible preservar d’aquesta manera alguna cosa que sense aquest petit esforç es perdria per sempre. Fer un diari o escriure, a una certa edat, les nostres memòries hauria de ser un deure “imposat per l’Estat”: el material que s’hauria acumulat al cap de tres o quatre generacions posseiria un valor inestimable; i molts problemes psicològics i històrics que obsessionen la humanitat es resoldrien. Per molt que hagin estat escrites per persones insignificants, no hi ha memòries que no encloguin valors socials i pintorescos de primer ordre”.

En el cas que ens ocupa, és evident que el nostre benvolgut Josep Vallverdú no es troba, per sort d’ell i dels seus lectors, “en ple declivi de la vida”; però sí que és cert que, havent atès l’edat de la jubilació, pot escriure tranquil.lament “ara que tinc prou anys per veure dècades com si instants fossin” i apostar, en conseqüència, per un llibre en forma de dietari.

No li cal a ell aspirar a haver creat cap “obra mestra” a l’estil dels grans escriptors adduïts per Lampedusa. Vallverdú pertany a l’estrènua nissaga de bons escriptors que, a diferència dels pocs que assoleixen la genialitat summa, aconsegueixen en canvi –i per dir-ho segons W.H. Auden- donar-nos la mesura de la decència: en el tractament del llenguatge, en la capacitat fabuladora, en el rerefons anímic i moral del conjunt de llur obra.

L’actual esclat de “literatura del jo”, com és costum a hores d’ara anomenar-la genèricament, estalvia d’altra banda a l’Estat d’imposar-nos un deure més, segons reclamava el subtil sicilià. La producció està ara per ara assegurada, a major assortiment de lectors coetanis i a més gran proveïment documental d’historiadors futurs.

Res d’estrany aleshores que un escriptor “tot terreny” com Vallverdú s’hagi decidit a participar en el boom, en la seva condició no pas de “persona insignificant”, sempre segons l’autor d’El Guepard”, sinó d’autor, entre molts d’altres, de “llibres personals”, com ell mateix els qualifica, i on aboca “memòries, opinions, confessions, anècdotes, crítiques i interrogants”.

Resultat d’aquesta incursió renovada de Vallverdú en un camp de tan difícil delimitació són aquestes Vuit estacions. Dietari 1988-1989. És el seu un ego discret, prest a reconèixer que “la solitud sol ésser per a mi una bona medicina” i que “les alegries es porten dins, sóc poc exterioritzador”. Per això potser també és que, a l’inrevés de l’impagable retrat que ens brinda del barber arquetípic, que “per mirar el client mira al mirall”, Vallverdú defuig el recurs especular i, doncs, desisteix d’inventar-se un personatge a partir de si mateix. Una tal renúncia és possible que redundi en detriment de la literaturietat de l’obra però li’n garanteix en canvi la sinceritat.

Una sinceritat que, en el cas de Vallverdú, emana de ser aquest –probablement no sense esforç- un home en pau amb si mateix: si això lleva al seu dietari l’al.licient morbós que es desprèn de tot esperit trasbalsat, o fictíciament desdoblat en un alter ego antagònic, li fa guanyar, per contra, sospesada serenitat.

Des del seu recer de l’Espluga de Francolí, talment com un reposat artesà confegeix tessel.la rere tessel.la el seu mosaic, Vallverdú dietaritza entrada rere entrada dos anys de la seva vida i, de retruc, de la del país. Fent-ho, i fent-ho de la manera que ho fa, aconsegueix de restituir a la perspectiva vital derivada de l’aurea mediocritas”, horaciana el seu valor primigeni, ben allunyat del to despectiu a què va veure’s sacrificada per obra d’un yuppisme intel.lectual no tan sols actiu en aquest nostre immediat present.

Al compàs de l’anècdota recent o del record evocat, Vallverdú va desgranant amb pausa les seves vàries reflexions. Basti aquí de remarcar només, a tall de botó de mostra, les que giren al voltant de l’”escriptor perifèric” –pouades de l’experiència més personal i sentida del nostre autor-, de la sempre precària professionalització de l’escriptor català –acompanyades d’una contundent declaració al respecte de Manuel de Pedrolo-, de la desaparició progressiva de l’art d’enraonar i de la conversa –víctimes d’haver-se “acabat el temps”-, de l’ofici de torsimany –“traduir directament en net és una rítmica gimnàstica mental: produeix alhora una fatiga i una exaltació”-, de l’afany de figuracionisme dels manaies de torn –que pot desembocar en una veritable escena de “cabaret-política”-, dels mass-media i de com resulten avui dia “abassagadors, obstructius, neguitosos i neguitejadors”, etc.

Tot amanit amb puntes de fina ironia /”com que és Festa del Treball, treballo en el meu dietari”), d’acceptació equànime (“el temps ha de deixar alguna ferida. I si la passa és més sàvia, que hi fa que sigui més lenta?”), d’humilitat cognitiva (“és ben clar que nosaltres no fem altre que caminar a les palpentes”) o de meditació existencial (“absurd de la mort, fragilitat de la vida. No serà que la vida és només una imatge en moviment de tot allò que resta eternament quiet, magma petri, univers insensible?”).

Parlant precisament de dietaris al.ludeix Vallverdú al “droit de l’indiscrétion” reclamat per André Maurois a propòsit d’aquests i de la conveniència de publicar-los, després de la mort dels autors, a manera de “testimomi creatiu, efusiu, també a afegir a l’obra coneguda de l’escriptor”: des d’aquestes línies exhorto l’homenot ponentí o no delegar en mans de marmessors d’un demà al més llunyà possible la tasca de continuar donant regularment a la llum pública aquest seu dietari i a exercir, tant com li vagui en vida, el seu merescut dret a la indiscreció.

Faig vots, doncs, perquè hi perseveri i perquè, sense oblidar si s’escau la indispensable dosi de malícia literària, en mantingui el ponderat equilibri, la gratificant beatitud typical user but