Josep Vallverdú, Doctor Honoris Causa
de la Universitat de Lleida
La Universitatde Lleida investeix Josep Vallverdú i Jordi Solé Tura “doctors honoris causa” en un acte sobri i emotiu celebrat a l’Auditori Enric Granados de la ciutat de Lleida el dia 18 de març de 2004.
La institució universitària va elegir aquestes dues personalitats per la seva lluita per les llibertats i la democràcia, segons va manifestar el rector Joan Viñas.
Durant l’acte es va guardar un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de Madrid de l’11-M. Solé Tura va instar a lluitar contra els fanatismes més immorals, mentre que Vallverdú va alertar de les agressions a les llengües minoritàries en una conferència titulada “Llengua i vida”.
Miquel Pueyo va excercir de padrí de Josep Vallverdú i en va fer l’Elogi dels mèrits:
Elogi dels mèrtis de l’Excel.lentíssim
Senyor Josep Vallverdú
Josep Vallverdú va néixer a Lleida el 9 de juliol de 1923, va experimentar el terror desplegat per l’aviació nazifranquista contra la població civil indefensa de la ciutat i va veure entrar, a Sant Martí de Maldà, una colla de soldats esparracats i tristos, amb una bandera bicolor feta amb un drap i un tros de fusta, que constituïen l’avançada del victoriós exèrcit del general Franco i l’inici d’una llarga nit que alguns cops sembla no haver-se extingit del tot, ni a Catalunya ni a Espanya, quan reapareixen els fantasmes de la intolerància, de l’engany i de les temptacions autoritàries. Des del seu naixement, les cirumstàncies l’han dut a viure també a Barcelona, a Sant Feliu de Guíxols (on va néixer l’Eloi, el seu fill), a Balaguer, a Puiggròs i, finalment, a l’Espluga de Francolí, on ell i la seua inseparble Isabel, fundadora i directora de l’Escola Alba, es va instal.lar, en arribar a la jubilació.
Després d’uns anys d’ajornaments incomprensibles, inseparables d’aquella tirada provinciana que de tant en tant torna a esquitxar les nostres institucions i les nostres iniciatives, avui, finalment, la Universitat de Lleida ret, amb tota justícia, el seu màxim homenatge acadèmic al ciutadà, professor i escriptor Josep Vallverdú, al qual també correspon el mèrit d’haver estat un dels primers docents implicats en l’aventura dels estudis universitaris contemporanis a Lleida, a principis dels anys seixanta. De fet, Josep Vallverdú, que es va llicenciar en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on va esdevenir un excepcional col.laborador del doctor Jordi Rubió i que ha desplegat una meritòria activitat de traductor hagués pogut esdevenir un brillant catedràtic universitari, si la universitat dels anys quaranta no hagués estat un clos reservat als vencedors, si les ofertes per col.laborar-hi com a ajudant haguessin estat, en paraules seues, quelcom més que “caricatures de dignitat”, i si ell mateix no hagués estat posseït, d’una manera tan intensa, per la voluntat i la necessitat d’escriure. El seu pas per l’ensenyament secundari, tanmateix –a pesar que ell mateix ha escrit que “posats a triar de manera excloent, em quedaria la tasca d’escriptor i deixaria ara mateix, i sense la més mínima recança, la de professor” i que reconeix no sentir nostàlgia per les aules- ha deixat un excel.lent record en companys de claustre i especialment en els seus alumnes, que el recorden com una personalitat creativa, un excel.lent comunicador…
… Jo admiro sincerament i respecto extraordinàriament aquestJosep Vallverdú polifacètic, compromès i humanista; admiro i respecto la que ha estat la seva divisa: “Sóc un pessimista que treballa com un optimista”.
“Em semblava que la terra no hagués estat habitable sense ningú per admirar”, va escriure Simone de Beauvoir, i aquest és el sentiment que Josep Vallverdú m’ha inspirat, gairebé des del mateix moment de fer-ne la coneixença, de la mateixa manera que la seua obra –amb preferències particulars, com ara pel que fa a les magnífiques Proses de Ponent– la seva conversa privada, les seues intervencions com a orador, la seva actitud pública i la seua dimensió com a mestre i com a exemple, ha estat –per a mi i per a moltes d’altres persones- un mestratge essencial i primerenc, rigorós, insensible als vents de la moda i als beneficis de la integració i de l’èxit immediat i fugisser; una mena molt específica de mestratge, sense cap pretensió de fer-se una capella ni d’acumular acòlits i petits clons sense tremp ni originalitat; una mena de mestratge, en definitiva, que actualment resulta francament inusual i que es basa, com deia Ciceró, en el fet que la virtut és la raó perfeccionada.
A Indíbil i la boira, Josep Vallverdú ha escrit: “Ens salvem pels mots. Fou el llenguatge un dels meus hàbits grats, ja de ben petit”, i Gabriel Janer Manila va fer públiques, en referència a l’autor, les següents paraules: “No existeix cap literatura innocent: l’amor a la vida, la passió per l’autoconeixement, la voluntat de mesurar el propi esforç, l’audàcia com a virtut i com a repte, i l’enginy, i la curiositat, i l’eficàcia… Hi ha una presa de posició pels més dèbils, els més desvalguts o els més atupats pel vent de la injustícia i la discòrdia. Una visió sovint lírica del món, sovint dramàtica, sempre esperançada i optimista.”
Doncs bé, aquest Vallverdú salvat i salvador pels mots, membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, escriptor llorejat i reconegut en tots els àmbits de la seua producció: l’assaig, la ficció, la literatura infantil i juvenil, l’articulisme; aquest Vallverdú hortolà (la condició que una expressió xinesca lliga a la felicitat per a tota una vida); aquest Vallverdú, amic dels animals (la seua obra n’és plena i està plena de la commiseració pels animals), intimament lligada a la bondat, d’una manera que demostra, com va escriure Shopenhauer, que “una compasió per tots els éssers vius és la prova més ferma i segura de la conducta moral”; aquest Vallverdú que ha estat un testimoni de Ponent, i un lluitador en els anys més negres i desorientadors de la dictadura, per la seua integració en el conjunt català, però que no sempre s’ha sentit còmode, en aquesta missió, una mica empipador, d’ésser “l’home de Lleida”; aquest Vallverdú ha estat un orientador de la realitat catalana, el pedagog d’un país segrestat i el mestre d’aquella història escamotejada sistemàticament pel franquisme… En definitiva, Josep Vallverdú ha estat tot això i encara algunes coses més –un escriptor tot terreny, com va suggerir el crític Isidor Cònsul, un amic lleial, un enemic de la superficialitat i la xerrameca, un pare preocupat, un infant que s’enyora, un company que no ens podem imaginar separat de la Isabel, un fill que no deixa recordar la mort de la seua mare, una branca d’un gran arbre familiar que s’endinsa en la història del nostre país i en les mateixes engrunes d’un terra que tant us ofrena una ceba com una olivera o un castell enrunat.