Josep Vallverdú ha estat distingit amb el
Memorial Joan XXIII
de l’Institut Víctor Seix de Polemologia
en reconeixement a la seva tasca de difusió dels valors
de l’amistat, la lleialtat i la pau entre joves i infants.
L’acte es va celebrar a Lleida el dia 13 de març
Després d’una benvinguda a càrrec del Sr. Àngel Ros, alcalde de Lleida, va prendre la paraula el Sr. Arcadi Oliveres, president de la Universitat Internacional de la Pau que va fer la Presentació de l’Institut Victor Seix de Polemologia i de la Universitat de la Pau. A continuació, el Sr. Joan Botam féu la Presentació i història del Memorial Joan XXIII.
El professor Miquel Pueyo va fer una semblança de Josep Vallverdú i el guardonat va donar les gràcies amb aquest parlament:
TEXT DEL PARLAMENT DE GRÀCIES DE JOSEP VALLVERDÚ.
President i Presidenta respectivament de la UniPau i de l’Institut de Polemologia Victor Seix, senyor Oliveres i senyora Montserrat Salvat; Maria Rosa Pujol, vicepresidenta de l’IEI, Joan Botam, membre de l’Institut; Amfitrió Paer en Cap Angel Ros…. i et recordo que Paer vol dir home de pau,
Estimat alcalde de l’Espluga de Francolí, David Rovira; Doctor Pueyo, i rapsodes, Isabel i família, amics, coneguts i saludats :
Aquest és un moment d’emoció i també necessitat d’uns mots de regraciament. És l’hora d’evocar dues figures lligades als fons i substrat de l’acte d’avui :Víctor Seix , que dóna nom a l’Institut atorgant i Frederic Roda, impulsor i valedor tothora de la UniPau. Amics meus des de l’adolescència, el seu esperit m’acompanya.
Qui regracia és perquè ha rebut una gràcia: alhora, se sent impulsat a reflexionar sobre els mèrits que justificarien la dàdiva.
Van ser necessàrie tres veus consecutives per telèfon perquè jo em comencés a creure, aquell dia de novembre de l’any passat, que la cosa anava de debò. La primera veu era campanera i aguda, la segona reposada i seràfica i la tercera plena de seriosa contundència. Rosa Maria Codines, Joan Botam i la pròpia Presidenta de l’Institut em van lligar, i vaig acceptar la distinció amb humilitat i dubtes sobre la meva idoneïtat ,dubtes que mantinc encara avui.
Però sóc al vostre davant i haig de sincerar-me. Així, capbussant-me en el pou de la consciència i la memòria, he cercat trets positius que m’acostessin, de lluny si voleu, a les il.lustres figures que m’han precedit en la detenció del Memorial. I he trobat alguna cosa:
Des de jove he fet un esforç per fer coincidir allò que deia i pensava amb allò que feia, parlo d’un esforç, perquè sóc conscient que els humans pretenem moltes metes i n’assolim ben poques . Però el fet d’esforçar-se a mantenir una coherència personal crec que ja és positiu.
Aquella coherència personal cercada la trasllado a les dues esferes d’acció de què parla l’argumentari del veredicte : l’ensenyament i la literatura.
L’ensenyament, com deia el doctor Pueyo, no era la meva vocació primera, ni tan sols vocació. Ara, l’ensenyament és un camp tan delicat, amb un material tan fràgil, que cal treballar-hi amb tots els sentits, tenint sempre present que els alumnes són ciutaans de ple dret. Jo no vaig ser mai metòdic, i declarava ,amb l’aquiescència dels alumnes, que les assignatures com a tals eren un plom : per tant, marcàvem uns mínims exigibles, depassables si volien libèrrimament tenir més nota; la resta era classes amb diàleg, que preguntessin i es preguntessin, una mena de maièutica socràtica per la qual els alumnes maduraven, entenien que vivien en societat, que el món existia per a tothom i no per a l’ exclusiu profit de cadascun, i se sentien crèixer en personalitat. Si no hagués estat així, jo no m’hauria sentit gens a gust en aquell camp.
I l’intent constant de cohesió, de coherència, el trobem també a la literatura i m’importa dir a tota la meva literatura, en aquest cas, seguint el dictamen del Comité qualificador, a la destinada als més joves, infants i minyons i noies.
Un gat vell hauria de saber tots els trucs per fer una literatura juvenil d’èxit i qualitat alhora, però no hi ha fórmules màgiques…hom sap què ha de posar en un llibre destinat al lector jove, però sobretot què no ha de posar-hi, perquè seria deseducador. Algú demanaria : és que cal estampar consells morals , en aquests llibres? Tampoc. Ho faré curt: un llibre per a joves ha de ser primer que res divertit,interessant, dramàtic, amb enjòlit i incògnites, una mica de tot això. El lector jove s’identifica amb el personatge, viu els seus avatars , guanys i mancances, i si al final del llibre l’heroi sobreviu més enriquit d’experiències i mes robust en personalitat, ell o ella, lectors joves ,també s’hauran enriquit , però sobretot s’hi hauran divertit. Seria una mala jugada que l’autor es divertís fent el llibre i no s’ho passessin bé els destinataris. Divertir-se ,doncs, amb la lectura, la llengua, la peripècia, esdevenint més ferms en el concepte del món, els valors de la generositat , l’amistat, el coratge i la fermesa, l’amor , la pau.
Ja està; ja he dit la paraula : PAU.Pau a tots.