La lluna amb les dents
(Articles, 1962-1988)
Virgili i Pagès, S.A.
Lleida, 1989
Des de 1962, Josep Vallverdú havia anat col.laborant ben sovint a Cavall Fort, Serra d’Or, Oriflama, Tele/Estel, La Mañana, Diario de Lérida, Segre, Ressò de Ponent, Nova Tàrrega, Àncora (de Sant Feliu de Guíxols), El Francolí i altres revistes del Principat, Andorra i l’Alguer… Són centenars i centenars d’articles escrits al llarg de més de trenta anys. Tan sols amb una petita selecció de tots ells -200- n’ha omplert ja un llibre, La lluna amb les dents, (Virgili i Pagès S.A. Lleida, 1989) de tres-centes planes.
A les paraules inicials del volum, Vallverdú comenta que veient l’enorme quantitat de paper segregat -com diria Pla- al llarg dels anys, paper efímer, de diari o setmanari, m’adono que el qualificatiu de grafòman que algú va penjar-me és encertat. Només qui té la mania de fixar per escrit impressions, dialèctiques encetades, punts de mira, anècdotes i fantasies, esmerça tan de temps a redactar tan diversa col.laboració com al llarg dels anys he redactat. Diria una mentida si no confessés que m’agrada escriure a la premsa, possiblement per la mateixa raó que m’agrada escriure literatura majoritària: em sento envoltat d’un bon coixí de lectors, i això és coincident amb el concepte que jo tinc de la comunicació literària, que sempre ha fugit d’elitismes (La lluna amb les dents pàg, 14)
Diu Vallverdú que La lluna amb les dents és el producte de la jubilació: Clar i net, producte de l’edat, la qual amb perspectiva i un xic de temps en el present, aquest temps que alguns no saben com omplir, permet seleccionar, avaluar, classificar i triar amb calma tot allò que havies anat acumulant de lletra escrita, que havia quedat dispers perquè o no s’havia publicat o s’havia transmès sols oralment, o havia tingut una mínima difusió. Aquest arsenal, quan l’has anat recollint i apilant, és esbalaïdorament abundós. I encara, a sobre, penses com fóra més abundant si algú hagués estat encarregat de recollir-lo tot i no deixar-lo desaparèixer… (pàg. 103). Segons Vallverdú, salvar de la bufada del temps les proses curtes que tan bé reflecteixen el pensament i el cor de l’escriptor, és encertat, útil i necessari.
Els articles a la premsa li han permès a Josep Vallverdú tractar molta varietat de temes, oferint-li l’oportunitat de fer un poc d’assaig,-com ell mateix explica- d’encetar possibles vies de complicitat amb el lector, de desvetllar-li potser el desig d’il.luminar, amb l’esforç personal, zones d’ombra, de suscitar interès pel tema. Tot això tocant amb la punta de l’ala, fent rarament professions de fe ultranceres, i evitant la campaneria. (La lluna… pàg. 15).
La tria última dels articles i llur classificació temàtica, a l’hora de confeccionar el llibre, és obra de Rosa Mesalles. El volum es divideix en sis apartats que recullen -diu Rosa Mesalles- simptomàticament els interessos més punyents d’en Vallverdú. Són els següents: «Llengua i literatura», «Cultura i pedagogia», «Persona i societat», «Política i territori», «Ecologia i animals» i un capítol final titulat «Anecdotari personal»
Una gran part dels articles de Vallverdú són reflexions a l’entorn de temes diguem-ne de caire social, aspectes de la vida en comunitat, apel.lant sovint determinats valors com la solidaritat o la justícia. També ha establert una reflexió continuada i permanent sobre temes educatius o sobre l’ensenyament, els mestres, els alumnes… Qualsevol aspecte de l’actualitat és susceptible de ser convertit en un article moltes vegades irònic, fins i tot mordaç, però sempre obert i sincer. Temes sobre la llengua, les actituds polítiques tancades, els mitjans de comunicació, la natura descriuen el Vallverdú-home, apassionat per la vida i per les lletres… Els seus articles són petites baules que juntes cerquen una constant relació i una transparent comunicació amb el lector. Sovint, en les planes dels meus articles, hi ha un desig intens de buscar-me el propi perfil, de dibuixar-me, i de comprovar si he arribat a un determinat grau d’equanimitat, o continuo anàrquic i enderiat, confús i irritable. Irritable, sobretot amb mi mateix, incapaç d’encalçar la lluna amb les dents. (pàg. 15).