La Galera ha decidit fer una reedició commemorativa de la novel·la vallverduniana “En Roc Drapaire” que va ser publicada per primera vegada l’any 1971, just després de guanyar el Premi Folch i Torres del 1970. Si Vallverdú acaba de complir 96 anys, en Roc, el seu fill literari, en porta ja 48. Això suposa, sens dubte, un bon regal d’aniversari per als 96 que avui compleix l’escriptor.
La Galera no sols ha reeditat “En Roc Drapaire”. També “La colla dels deu”, de Joaquim Carbó, “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira” de l’Emili Teixidor, i feia poc que també havia reeditat “El zoo d’en Pitus” d’en Sebastià Sorribas… Són els relats infantils de la col·lecció “Els Grumets” que generacions senceres de lectors joves havien llegit però que l’editorial ja anava descatalogant de mica en mica en un degoteig preocupant. Un bon regal col·lectiu també doncs a alguns dels autors clàssics de casa nostra.
Bona feina, doncs! Els nostres autors fonamentals i grans referents de la literatura per a nois i noies són homenatjats amb les reedicions d’algunes de les seves obres. En queden moltes per anar reeditant. Moltes obres i molts escriptors i cal que la cosa no s’aturi. Tampoc no cal esperar que els autors compleixin 96 anys ja que molts no seran a temps -alguns ja no hi han estat- a viure aquest reconeixement com cal. Tenim una literatura rica i atractiva i no la podem abandonar i les editorials en son, en part, responsables. Les properes generacions no poden quedar orfes de tanta bona lletra i caldrà vetllar perquè l’obra i la trajectòria d’aquests escriptors ja clàssics es mantingui sempre present dins d’ aquest enorme patrimoni literari que tenim la sort i el privilegi de disfrutar i assaborir.
En Roc, un drapaire i un personatge ben viu i vital
A l’època actual, dominada per les noves tecnologies, per les presses, per la simplicitat i el poc esforç, se senten sovint veus, a vegades molt generalitzades, que afirmen que aquests autors clàssics i les seves obres avui ja “no toquen”. Raons? Que estan protagonitzades per personatges poc creïbles, o bé que narren fets que avui han deixat de ser habituals o que el seu llenguatge és massa difícil per als lectors joves d’avui, acostumats a llegir coses molt més efímeres… Qui diu i pensa tot això, senyal que els ha llegit poc i potser s’ha precipitat massa quan ha decidit abandonar allò que li sona a antic, a literatura massa constructiva i positiva, o bé que simplement no li agraden les obres que prediquen la solidaritat i les complicitats o l’espontaneïtat d’una colla d’amics… Molts lectors, i fins i tot alguns escriptors, rebutgen determinades històries, avui clàssiques, i han decidit allò que se’n diu “matar el pare”, com si fent això aconseguissin millorar l’oferta literària dels nois i noies de casa nostra.
Quan descobrim la descripció que se’ns fa del protagonista d’aquesta novel·la, per exemple, com és i com es comporta el noiet de nou anys que es diu Roc i fa de drapaire, ens trobem amb això: Roc és un noiet curiós, alegre, vital… més xiroi que un puput i que viu fascinat per la feina… aplicat a ajudar tothom, especialment al seu amo, en Tano, o bé a la Clara l’amiga que té una malaltia a les cames… que és la persona que li ensenyarà a llegir i a escriure… Quan en Roc ho va saber va tornar-se’n a casa amb el cap bullint de lletres i paraules, i amb ganes d’aprendre a llegir del tot. Entenia que si volia ser algú, li calia no fer les coses a mitges. Pregunto: A qui pot molestar trobar un personatge com en Roc? A qui no li agradaria tenir un fill, un alumne, un veí amb algunes d’aquestes mateixes característiques?
Hi ha qui cerca excuses en les dificultats dels lectors d’avui amb el llenguatge d’aquestes obres. En una de les meves moltes xerrades a mestres, parlant de Josep Vallverdú i del seu best-seller “Rovelló”, un mestre em va manifestar que era un error recomanar avui aquesta bonica història i explicava als oients que ell la va abandonar just després de llegir les dues primeres frases del llibre. Jo recordava perfectament aquest inici de la novel·la i vaig aturar la xerrada i vaig llegir aquesta introducció davant la desconfiada expectació del públic. La novel·la comença així: Un cotxe furient, brunz carretera enllà. Quan troba una recta s’afua i llisca, gairebé com un avió a punt d’emprendre el vol…Em vaig aturar aquí, tal com em vaig aturar aquí mateix el dia que vaig llegir-ho davant d’una classe d’alumnes de nou anys. Veient la pobra reacció dels meus alumnes tenia dues opcions: tirar endavant i no fer cas dels mots difícils o aturar-me i centrar l’atenció en els quatre mots protagonistes: “furient”, “brunz”, “s’afua” “i llisca”…. Un inici extremadament contundent. L’endemà ja continuaríem la lectura però avui ens aturàvem aquí per jugar i barallar-nos amb aquestes quatre paraulotes. No m’entretindré a descriure tota la sessió, que va durar més de mitja hora. Però he recordat sempre més, i molts alumnes meus també, que a partir d’aquell dia, i producte dels diversos jocs de paraules que vam anar teixint tots plegats, a les converses dels nois tot “brunzia”, tot “lliscava”, les coses “s’afuaven” i algunes ho feien de forma molt “furient”. Molts alumnes es van aprendre aquest inici de memòria i els agradava recitar-lo de tant en tant. Els agradava perquè havien descobert que no hi ha mots difícils. Hi ha mots que desconeixem però que quan els descobreixes t’agraden. Només cal conèixer-los i estimar-los. Aquest és el valor d’un text ben escrit. D’un clàssic. I l’endemà ja vam continuar la lectura de les aventures del petit i simpàtic gosset que, per cert, enguany també fa anys. Ja en té cinquanta!
Però segueixo: qui pot refusar o evitar un vocabulari format per paraules com aquestes o expressions similars a aquestes: … algunes veïnes treien cadires de boga a les portes i, assegudes, cantussejaven o garlaven, o adobaven algun atuell….. unes dents en punxa, esportellades…, Com podem passar per alt una referència als sorollets dins del pis de la veïna: … en Roc va adonar-se que uns altres sorolls dominaven: eren com el fregar de les ales dels insectes, com un copejar d’ungles damunt d’un paper fi, com un xerric de grills petitíssims… A qui pot molestar aquest vocabulari precís, reivindicatiu, agosarat, enriquidor?
Un llibre apassionant perquè és del tot creïble
Vallverdú, als 96 anys, encara rellegeix alguns dels seus llibres i s’ho passa molt bé. Se’ls estima i els acarona. És el material que deixarà als futurs lectors quan ell ja no hi sigui. Algunes de les seves novel·les se seguiran llegint i molts lectors mostraran aquest mateix interès i l’alegria amb què l’autor les va escriure. És aquesta bona sintonia per les dues bandes: escriptor i lector completen junts el procés i n’assaboreixen el plaer. I aquest procés és capaç de crear lectors i de fomentar la lectura, avui una tasca força difícil.
“En Roc Drapaire” és un llibre apassionant perquè és del tot veritat- diu la mestra M. Antònia Canals al pròleg. I continua dient: En Roc i els seus amics són nois de la vostra edat que viuen en un barri de barraques. Ells mateixos no podran llegir les seves aventures perquè encara no en saben, de llegir. En canvi, tenen la gran possibilitat de viure-les, que és molt més important. Tot el que aquest llibre ens explica és la vida mateixa d’ells, amb coses extraordinàries però sense un final, la vida continua… i que és part de la vida dels nois i noies de tot el món. Per això us he dit que és veritat.
Tal com podem observar, tot el que fa en Roc en el fons no és més que això: estimar els seus, tenir ganes de créixer, descobrir cada vegada més el món, ser valent. Tant se val si aquest Roc va existir o no. De nois i noies com en Roc, amb una vida tan difícil i al mateix temps tan intensa n’hi ha hagut sempre i avui n’hi ha molts entre nosaltres, a la nostra terra. Segur que tots en coneixem uns quants. Per això avui, més que mai, ens calen històries que parlin de la vida, de créixer, de pensar en els altres, d’ajudar… i sobretot d’emocionar.
Felicitats, mestre Vallverdú, i per molts anys!
Josep Maria Aloy
moltes felicitats mestre
Per molts anys, Mestre! I per tot el que encara ha de venir.