Pagès Editors acaba de publicar Però plou poc, un nou dietari que Josep Vallverdú va escriure durant els mesos de març a juliol de l’any 2011. Un nou dietari, que s’afegeix a la llista dels anteriors i que, junts, conformen ja un munt de pàgines on l’autor escriu allò que sent i allò que pensa, allò que observa i allò que veu i ho fa amb un to crític i reivindicatiu quan cal.
Amb un llenguatge precís i cultivat ofereix al lector una enorme diversitat de comentaris sobre una encara més gran diversitat de temes. El lector hi trobarà des de referències i comentaris sobre diversos personatges (Esquilache, Josep Moragues, Prat de la Riba, Lincoln, Luter…); com també alguna referència al sant del dia (Isidre, Joan Baptista, Felip); o a escriptors (García Lorca, Larra); referències personals (l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes); el comentari d’una visita a l’IES Cal Gravat de Manresa; un emotiu record per als amics morts (Josep Vicente, Víctor Torres); referències a temes d’àmbit general com el cinema, la literatura, els mitjans de comunicació i, sobretot, sobre la llengua. És en aquest últim punt, el de la llengua, on Vallverdú mostra més clarament les seves reivindicacions i la seva contundència.
Tanquen el Dietari una carta al Conservatori de Música de Tarragona, per una qüestió de drets d’autor i una anècdota: el dia del seu 88è aniversari un amic té l’acudit d’enviar a la premsa lleidatana … una fotografia meva amb felicitació inclosa, per tal de divulgar la formidable notícia del meu aniversari, amb el següent text: “Ves per on… tot trafiquejant, tot fotografiant, tot viatjant, tot escrivint, tot relatant, tot dibuixant, tot traduint, tot festejant, tot delectant, tot lluitant, tot… uff! Aquest dissabte, 9 de juliol, ja en fa 88… Aneu-li al darrere!…
Vallverdú acaba el dietari dient, amb to humorístic: Dia arribarà que anireu, físicament, de debò al meu darrere, camí d’aquells xipressos que veieu al fons. Que sigui quan toqui. I que plogui.
La relació del títol amb la meteorologia, Vallverdú l’explica dient que “plou, però no cau mai tot allò que hauria de caure. I aquesta constatació meteorològica la transposem, com una transparència fotogràfica, a la nostra situació nacional, política, social i cultural“. Així situa l’autor el projecte d’aquest dietari d’anotacions creuades: un fet del dia a la vora d’un record d’un altre dia. El resultat és un mosaic diàfan i clarivident.