Josep Vallverdú, una vida per la literatura infantil



Ramon Badia

(El País, Quadern de Cultura, 4.12.1983)

A Josep Vallverdú li ha estat concedit recentment el Premio Nacional de Literatura Infantil. Als seus seixanta anys, però, aquest reconeixement al seu treball no canvia gran cosa en l’ordre material. Sempre, malgrat els seus èxits editorials, ha vist complicar-se el seu entorn. Els diners del premi ni tan sols serviran perquè pugui comprar-se un cotxe nou. Autor d’uns Pastorets a l’edat de tretze anys, compta ara amb més títols publicats que no pas la majoria d’autors catalans. Traduccions, viatges, imaginacions i moltes hores de treball davant la màquina d’escriure li han servit de bagatge en la seva literatura pensada per a nens. Diuen les estadístiques que més d’un milió d’infants i joves han llegit, com a mínim, un dels seus llibres. Rovelló, En Roc drapaire, L’home dels gats o En Bernat i els bandolers. Es destaquen enmig de la seva llarga producció. Però, a més a més, Vallverdú ha conreat el teatre i l’assaig de divulgació amb llibres com Festa Major, Els rius de Lleida, Catalans pel món, Catalunya Continental o Proses de Ponent. Vallverdú va néixer l’any1923 a Lleida i viu actualmenta Puiggròs.

Amb seixanta anys fets el juliol passat –“el 1923, en Primo de Rivera, en saber que havia nascut jo, va donar el cop d’estat”-, Josep Vallverdú fa tot l’efecte d’un escriptor enfeinat i polit que viu entre la ciutat i el camp. Llicenciat en clàssiques, professor de literatura a l’Institut de les Borges Blanques, traductor de tota mena de llibres al català, és autor d’una vintena d’aventures, a més d’una quants assaigs de caràcter cívic. Més d’un milió de nens i joves han llegit algun dels seus llibres, segons les estadístiques. Guardonat pel Ministerio de Cultura pel millor llibre de literatura juvenil d’enguany, Vallverdú ha mantingut una feina paral.lela: l’anàlisi constant de les formes culturals de les terres de ponent. Ara, l’Ajuntament de Lleida li ha fet un bon regal: ha constituït un premi d’assaig amb el seu nom i amb una dotació de 150.000 pessetes. També, professors i alumnes de l’Institut de les Borges Blanques li volen regalar una ploma estilogràfica tot i que Vallverdú té ja els dits pelats de martellejar la màquina d’escriure durant gairebé quaranta anys. Li agrada de beure en porró i portar corbatí. Emotiu, gran treballador, eixut de gestos, parla tal com pensa: molt de pressa.

Candidat a l’Andersen

Els seus amics li diuen que ara, amb les 600.000 pessetes del premi es podrà canviar el cotxe: “tant la meva dona com jo som citroenistes; però amb aquests diners avui no es pot fer gran cosa. No els cobraré fins d’aquí a uns quants mesos. Ah, ja se sap, el senyor Boyer, en això dels cèntims… Fins que el Ministerio no faci una festa amb les autoritats, els escriptors, els editors i els il.lustradors guardonats a Madrid…”

Vallverdú es considera conegut a Madrid. “Sempre que hi vaig, hi trobo fans, mestres que utilitzen els meus llibres com a eina pedagògica a l’escola. Un conegut, caputxí, va veure fa vuit mesos la traducció d’una novel.la meva en una llibreria de Bolívia. L’altre dia, per telèfon, em deien que a Madrid començava a sonar el meu nom com a candidat espanyol al Premi Andersen, l’anomenat premi Nobel de literatura infantil i juvenil. Al cap d’uns quants dies, un amic em telefonà i em digué que sembla que enguany el candidat serà l’escriptora Ana María Matute. Amb això dels premis internacionals, cal que l’escriptor sigui conegut als cercles lteraris francesos i sobretot al món anglo-saxó. I jo, per ara, no tinc cap obra traduïda a l’anglès”.

En canvi sí que en té una al noruec i ara en sortirà una altra traduïda a l’italià. “Al nostre país ens falta la figura de l’agent literari, que és l’encarregat de fer córrer entre els editors les novetats publicades en cada gènere. Jo sempre els ho dic, als deLa Galera, que posin una persona dedicada a aquesta feina. L’any vinen, encara que em facin un expedient a l’Institut, m’escaparé uns quants dies ala Firadel Llibre de Frankfurt”.

Ha treballat com a traductor, a tant el foli. “Durant algunes temporades he traduït moltíssim de l’anglès. Dues obres alhora. Recordo un moment en què feia una versió al català d’una novel.la negra de Dashiell Hammet, amb paraules gruixudes i expressions de tota mena. Al mateix temps traduïa textos que m’havia encarregat l’editorial Herder: catecismes i llibres de contingut més aviat teològic. Era una bona barreja”.

Ara està fent una versió al català de L’illa del tresor de R.L.Stevenson, “un clàssic de les aventures on ensopego amb més nusos del queem pensava. En casos com aquest, ja ho dic als de l’editorial: “Mireu, senyors, aquí hi ha aquest punt i aquest altre que no he acabat de resoldre”. Tradueixo directament, a un preu que deu oscil.lar entre les 400 i les 500 pessetes el foli”.

És traductor, però no de les seves obres, que deixa en mans d’altres professionals “que coneixen bé la vida catalana i que viuen a Madrid. Sempre diuen que el meu llenguatge és molt torturador. Potser sí que la llengua que utilitzo és molt difícil. M’agrada la precisíó i en això sí que sóc exigent. També sóc maniàtic de l’estil i utilitzo algun arcaïsme. De tota manera, crec que la dificultat principal de comprensió potser rau en la falta d’una llengua stàndard que han d’acabar de fixar els mitjans de comunicació, els escriptors. Em sembla que, amb deu anys d’escola en català, el problema pot quedar molt resolt”.

Cervantes

Cervantes, segons diu, és un dels seus autors preferits. “Jo, a tretze anys, ja vaig escriure uns Pastorets que il.lustrava amb dibuixos meus. Més endavant, ja de professor a Sant Feliu de Guíxols, escric tres novel.les. Una la porto a can Seix i me la publiquen. Era en castellà i signava amb un pseudònim: E.P.David. Era la història d’uns aventurers que van a l’Índia”. Més tard ja signava amb el seu nom. El 1954 guanya un premi per a novel.la juvenil a Alcoi. “Vint mil pessetes que la dona i jo rebem plorant d’emoció –teníem aleshores el fill molt malalt-, però la mateixa nit em va agafar una obstrucció intestinal. A mi, encara que no ho sembli, les emocions m’afecten profundament. Els diners del premi se’ls va endur l’operació a la clínica”.

Però, com és que Vallverdú escriu per a joves? “A les novel.les d’aventures hi vaig trobar l’interès d’investigar les tècniques narratives: la distribució de cada capítol, l’enjòlit, la sorpresa, l’acció, l’aventura. Aquí, el millor autor, per a mi, és Cervantes. I amb el temps sembla que jo he trobat la manera de fer unes novel.les que agraden als joves. No sóc gaire refinat i treballo ràpidament i, a més, sempre he tingut la mania de publicar. No escric si no és perquè les novel.les surtin al carrer: no tinc res guardat al calaix només una novel.la negra que Pedrolo em va aconsellar que modifiqués a la part final, però a mi m’agrada així”.

L’escriptor que més li interessa és Cervantes, “que era, com jo, un eclèctic. Sempre he dit que només l’entenem bé els catalans, per la seva ironia i el seu sentit civil. També m’agrada Faulkner, Hemingway, i m’agrada més Stendhal que no pas Balzac. Entre els medievals sóc un enamorat de Bernat Metge”. Les aventures dels seus personatges gairebé sempre passen al món rural. “Deu ser una conseqüència directa de la meva experiència infantil de llibertat al camp, a casa dels padrins, a Sant Martí de Maldà, ala Segarra, on jo passava moltes temporades”. Es demana si els nens de ciutat, que miren la televisió i el video, llegeixen res, “no els meus llibres únicament”, concreta. “De tota manera, estic convençut que, de tant veure televisió arriba un moment que n’acabes saturat, i també els nens. Jo la veig amb una certa assiduïtat, però no sóc allò que se’n diu un teleaddicte”.

Encara que està molt content d’escriure per al món infantil, afirma que els nens no li agraden massa. “Veure’ls una estona, bé, però tot el dia, m’arriben a fer nosa”. Parla també de la seva casa de Puiggròs. “La meva dona,la Isabel, és mestra. Tenim un fill subnormal, l’Eloi, de trenta anys, que treballa en un centre de Sudanell. Llegeix els meus llibres”.

“Nosaltres vivim a Puiggròs, a les Garrigues, que ara ja es reguen, perquè la família del meu pare hi tenia un pati. La gent del poble ens donava un consell: “Feu-vos una caseta amb dos pisos i una bona tribuna; allò que s’estila”. Però Vallverdú s’ha estimat més aquest pis de planta baixa encarat al migdia. Els veïns li vénen a consultar la traducció dels prospectes dels estris agrícoles que, de vegades, són escrits en anglès.

Una característica de Josep Vallverdú és el seu corbatí. “Fa anys, quan anàvem a veure el governador civil, em posava el corbatí; era una manera d’afirmar la personalitat catalana: ja el portaven Ventura Gassol i d’altres. Ara bé, crec que de vegades s’ha de portar corbata, i jo me la poso quan cal. Quan els meus alumnes començaven a deixar-se la barba, jo me la vaig tallar. És el mateix que em passa amb els títols acadèmics: n’estic ple, però no hi crec. Ara he de fer l’accés a càtedra i espero jubilar-me de catedràtic”.

Una vegada va estar a punt d’anar a Anglaterra a fer de professor en un institut. “Allò sí que era una bicoca –ara la gent jove en diria un xollo– però, finalment, algú va agafar la plaça. De tota manera vaig poder perfeccionar el meu anglès a Oxford, durant un estiu, amb una beca de l’Anglo-Catalan Society, obtinguda gràcies a l’ajuda de l’Institut d’Estudis Catalans”.

Vallverdú es confessa pujolista per amistat. “El meu pare, dependent als magatzems de Sant Pere a Lleida, va ser d’Acció Catalana. En acabar la guerra el va convidar a marxar. Però penso encara que el partit d’en Pujol hauria de fer un decantament a l’estil del model del PNB. Pujolista per amistat, sí: de la mà d’en Víctor Seix i altres companys en el temps d’estudiant, conec a Barcelona els grup de C.C. Allí aviat coincideixo amb el Jordi Pujol, i abans de tenir massa temps per intimar, jo marxo de professor a Balaguer. Pujol m’hi tramet una carta. M’encarrega d’aconsellar, pel que fa a la formació cultural, un grupet de nois de la ciutat”.

“Al començament no volien saber res de mi, potser perquè s’imaginaven que a l’Institut Laboral de Balaguer no hi podia haver cap professor que estimés la seva terra: es devien pensar que tots devíem ser uns falagistots. Després, la relació va ser molt cordial, i fins i tot ara, sovint em conviden a sopar. Jo, en política, no hi entenc. El 1948 ja havia començat a escriure a les revistes clandestines. A Barcelona, mentre en Triadú feia l’Ariel, un altre grup, amb en Jordi Carbonell, Miquel Arimany i d’altres, vam iniciar la publicació d’un magazine, on hi havia articles d’art, de política internacional, dibuixos, de creació: Temps”.

Només en van poder treure un número. La impressió es feia als mateixos tallers gràfics on es tirava una altra publicació clandestina. La policia, cercant l’altra publicació, hi va trobar el segon número de Temps. Pràcticament tots signaven amb un pseudònim. “La cosa es va poder arreglar i va quedar, davant de la policia, com una ximpleria d’uns noiets estudiants”

Cap comentari

Deixa una resposta