Un escriptor tot terreny i ple de vitalitat


Isidor Cònsul

(AVUI, 24.09.1989)

Acabo de fer una visita escopetejada a Josep Vallverdú, que ara viu a l’Espluga de Francolí. El motiu era de feina editorial compartida amb Josep Maria Aloy, manresà, que prepara un llibre de lectura amb textos de l’autor de Ponent. Hem enfilat els comentaris que calia i hem resseguit projectes i novetats, la darrera de les quals és l’edició francesa de Rovelló, encara calentona del forn (Vif-Argent, traducció d’Anne-Marie Pol i publicat per Flammarion a la col.lecció Castor Poche). Rovelló ha estat traduït també al rus (amb el títol Gdie ti biil Rovellona), al basc (Xarpa) i està a punt de caure la versió italiana. Després, mentre apuntava el capvespre, hem donat el tomb de rigor per un hort que té les mongetes al seu punt i els tomàquets un punt endarrerits.

Ara fa un any, a l’escriptor li van repicar els seixanta-cinc i no sé per quin motiu ens comentava que la jubilació l’havia emmandrit i no era capaç de portar el mateix ritme d’abans. Ho anava dient mentre caminàvem per l’aspre d’un jardí de secà, animat de fa poc per una escultura mòbil de Guillem Viladot.

No ens ho hem acabat de creure, això de l’emmandriment. D’una banda, perquè acabàvem de tocar projectes immediats i, de l’altra, perquè, quan coneixeu l’escriptor, us adoneu que la dinàmica del seu temperament li ho impedeix. Tot plegat potser és un parany literari perquè, ja fa uns anys, es va retratar com un vellet xaruc i arrupit –en el poema “Talúries”, de Poemes del gos- assegut mandrosament al sol de l’hivern: “T’han tret al sol, Josep, com les ametlles, / com el panís o com l’alfals, / talment saca mullada / o poll de quinze dies. / A sol, com un favor, que a dins, / ara fan endreça, i tot fa nosa (…)

I es fa difícil de concretar aquesta imatge perquè Josep Vallverdú és i ha estat sempre un incansable treballador de les lletres, un home ple de vitalitat i un escriptor tot terreny que ha interpretat tots els papers de l’auca: narrador, assagista, autor de llibres de viatges, traductor, articulista tenaç, divulgador literari i poeta a estones. A més a més, a cavall dels anys seixanta i setanta, va esdevenir l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida.

Tot plegat vol dir milers de pàgines que no haurien estat possibles sense algunes de les qualitats que orlen l’escriptor i que detallo sense criteris de prioritat: una enorme capacitat de treball, una envejable força fabuladora, una intel.ligència subtil en un cap ben estructurat i el do d’escriure a raig, sense necessitat de gaires retocs posteriors. El maridatge ben avingut d’aquesta colla d’elements és l’únic secret d’una màquina que escriu sola, que inventa i explica històries, com qui diu sense aturador.

A vegades penso que l’aportació que ens fa Josep Vallverdú (el Vallverdú narrador i l’assagista, fonamentalment), és la d’un pagès de les lletres i no crec que hi hagi problemes a l’hora d’identificar-lo amb la saba del terrer que l’ha pujat. El veig com una síntesi entre la gràcia efímera del bolet de xop i l’essència més adusta de l’oliva arbequina. Un home identificat profundament amb la terra, com si es tractés de l’alè viu de la marinada, un capvespre d’estiu, o de la flaire persistent de la farigola en les terres grasses del secà.

Cap comentari

Deixa una resposta