“Rovelló” al podi


Dolors Sistac

La Mañana, 1.02.1992

Amb la mateixa bonhomia que Francis Jammes (poeta “provincial” segons un llibre de “Civilització francesa”) tractava al seu vers les bèsties més desheretades de la terra, “els pobres rucs”, Josep Vallverdú va donar vida en prosa, el1969, al’entranyable “Rovelló”.

Arran del darrer títol obtingut, acordat per lectors joves d’Europa, l’he volgut desembarcar de la lleixa on servo les petites joies que encara no he llegat als néts. Me n’ha tornat a sobtar la frescor sense arrugues, una riquesa de llenguatge òrfena de retòriques inútils, especialment el to universal de la peripècia canina que s’hi narra.

La història, endemés, podria ben bé analitzar-se amb patrons morfològics idonis per al conte anomenat popular. Les successives “fugides” de l’aprenent de gos en un marc geogràfic concret, admirablement descrit d’antuvi, l’evidència que cada “infracció”, un cop resolta, atansa el personatge a una etapa superior, plena; l’odissea darrera del desertor que havia tastat la mel i s’ha de beure la fel en un ambient “humà” hostil. Tot, adquireix caràcter de peculiar epopeia. Només que, aquí, no es tracta de l’esplèndida gossa amb pedigrí que torna, en una cursa embogida i feréstega, a casa de l’antic mestre. “Rovelló” té encara la virtut de ser un quisso corrent en què conflueixen les mancances, però també les astúcies i les ingènues habilitats d’aquestes bestioles sense marca especial “d’origen”.

Com a contrapès, armades d’un instint mnemotècnic que els pot conduir a actituds exemplars de fidelitat i amor absoluts.

Aleshores, enmig de la jungla habitada per tot allò que viu i que s’afanya, oloren les trufes i troben bolets. Fan cabussetes agraïdes per a regal dels humans. A la llarga, poden esdevenir herois i dignes de pujar al podi.

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta