“Rovelló” als altars


Dolors Sistac

La Mañana, 11.11.2000

Mai un cadellet de gos ponentí no havia arribat tan lluny. Ep! Que jo sàpiga. Aquest quisso pastat per Josep Vallverdú amb fang i saviesa literària s’ha plantat d’un saltiró, tot fent una capbussadeta de les seves, a la pantalla del televisor. Diuen que s’hi quedarà al llarg de 217 episodis, o sigui que ja hi té plaça amb propietat. Era difícil que un gos casolà adquirís tanta categoria. Altrament, la ja tradicional història del Rovelló li donava dret a instal.lar-se en l’esmunyedissa fama. La fama mediàtica, volem dir, perquè l’altra, la dels devots lectors, ja l’havia assolit i amb raó, després de 23 edicions i de canviar-li “el parlar” quatre o cinc vegades. La tarda de l’estrena m’hi vaig posar bé. No sense recomanar al nét petit, el de cabell de panotxa de panís, que també ho fes. Per ambientar-me, vaig descolgar el volumet de la prestatgeria i n’anava fullejant els primers capítols. Camí equivocat. Entre literatura i audiovisual la distància és considerable.

Mai no m’hagués imaginat, d’entrada, que Rovelló sortís a escena amb un floquet de pèl color teula a la closca i una puça consellera al llom. L’animaló que havíem conegut, no ens l’imaginàvem ben bé així. El seu creador ens l’havia presentat com un gos menut, sense pedigrí, però espabilat a més no poder i que sofria les conseqüències d’un aprenentatge bon punt iniciàtic entre els humans i les altres bestioles. Pintat d’aquesta manera, no devia semblar prou prou apte per enganxar els menuts, acostumats com estan a engolir aventures que ultrapassen el seu univers quotidià. Calia passar a l’altre costat del mirall i retrobar-nos, com qui no fa res, amb la senyora fantasia. Però sense abdicar d’un país concret, d’una terra que fa rovellons, on les persones (i les bèsties) parlen amb bon català, les masies encara són masies i els tractors fan la feina que els pertoca.

Avui, quan escric això, el Rovelló s’ha deixat temptar per la guineu i, gormand com és, acudirà a cruspir-se els ous com els óssos s’agraden de la mel. Que tremolin les mares-lloques!

Cap comentari

Deixa una resposta