Adequar-se als nous criteris de lectura


 

(Article d’Andreu Sotorra sobre “Rovelló”)

 

«Es diu Rovelló. I no cal dir res més. Tothom sap de qui es parla: el gos que s’ha conevrtit en el millor amic dels amics de Josep Vallverdú. El clàssic llibre per a nois i noies compleix la dissetena edició coincidint amb el nou disseny de “Els Grumets dela Galera”. Llegit amb ulls d’adult, “Rovelló” és un llibre sense concessions lingüístiques als joves lectors, que conserva en aquesta nova edició les il.lustracions de Narmas, ben acoblades al text. Un text revisat en allò imprescindible (follets tipogràfics) per primera vegada després de la primera edició (1969).

En canvi, la imatge, les modificacions s’han anat produint en cadascuna de les setze reimpressions anteriors. Així, el llibre ha anat canviant elements per anar adequant l’edició als criteris de lectura per plaer (eliminació del comentari suggerit de postlectura, per exemple). D’latres modificacions han vingut dictades pel mercat (pèrdua de la tapa

dura i per tant també les guardes amb un croquis del camí de retorn de Rovelló). O altres criteris d’ús com poden ser l’eliminació dels peus de les il.lustracions. S’hi han produït canvis atenent criteris estètics. De l’ingenu tractament plàstic de la portada s’ha passat a un treball més acabat, però retratant un Rovelló desconegut, signat pel dibuixant Pere Virgili o, ara, al disseny net i esquemàtic.

Informació sobre l’autor

Però no tot han estat supressions o canvis a “Rovelló”. Les successives edicions han anat agafant més consistència en incloure informació bibliogràfica de l’autor, seleccionada però útil si el lector vol insistir en llibres del mateix escriptor.

!Rovelló” va ser traduït, immediatament després de la publicació catalana, al castellà: “Polvorón”. Posteriorment, es va fer la traducció russa: “Gdie Ti Bil Roveljon” (1984), la basca: “Xarpa” (1985), la francesa: “Vif-argent” (1989), i l’any passat la italiana: “Trivella” (1992). L’expansió traductora de “Rovelló” ha provocat alguna anècdota. Les edicions basca i castellana indiquen el premi Folch i Torres, en canvi a les de fora de l’Estat no hi consta. I cal tenir en compte que en importacions al català qualsevol premi sempre es cita. De les traduccions consultades, el “Rovelló” gràfic més tendre és el francès de la col.lecció Castor Poche (Flammarion), però també és la que presenta un text més traït, ja que sembla que Anne-Marie Pol va partir de la versió castellana. Almenys ho delaten les notes al marge. Així, “l’hort de pebrots”  es trnsforma en la “huerta” (terrain arrosé par les canauxs d’irrigations”). El “badiu vell” és el “patio” (cour interieure parfois ornée d’un bassin”). No tradueix tampoc “cocido” ni “pepitoria” (és a dir: “carn d’olla o escudella i pollastre a la cassola”, a l’original). I, per acabar de deixar clar l’exotisme, la versió francesa parla del “coin perdu des plaines d’Urgel, dans la province de Lérida”. I ho remata: “nord-est d’Espanya”. Molt típic i tòpic. No fa per al Rovelló.

La traducció italiana, feta pel professor alguerès Antoni Arca, és més fidel perquè parteix del català, i conté una entrevista a J. Vallverdú feta pels alumnes de la localitat de Putifigari (Sardenya): l’agudesa hi dóna una visió no gens mitificada de l’autor. Josep Vallverdú ha obtingut amb aquesta novel.la el reconeixement més ampli del públic lector.

Això ho confirmen els premis francès i belga al millor llibre infantil. Per això a hores d’ara sembla que posar-se a explicar que “Rovelló” parla d’un cadell de gos, perdut pels camps i educat en un mas, és gairebé innecessari. Però potser sí que no està de més recordar que el temps ha afegit a l’argument de “Rovelló” molts factors d’interès, sobretot perquè el llibre és la demostració que allò que avui pot semblar només un retaule idil.lic de la pagesia o el cant a la natura ideal, un dia, fa disset edicions, va ser realitat quotidiana de bona part del país».

(Andreu Sotorra: “Adequar-se als nous criteris de lectura”. Diari AVUI, 18.04.1993).

Cap comentari

Deixa una resposta