Allò que l’estiu s’endugué


Tot s’ho va endur l’estiu, resa el títol d’un poema de Josep Vallverdú, manllevat d’un vers d’Odisseus Elitis. La llum, les rialles, la marinada, els estels… Tot tret d’una mà que el poeta estreny fort amb la seva.

L’estiu deixa pas -avui és la data, 21 de setembre- a la tardor, estació que malgrat tot no desplau a Vallverdú, tal com en dóna fe en una altra composició aplegada en el mateix llibre, Argila, que dimarts vinent al vespre presentarà a Lleida: “Estimo la tardor tant com la primavera; / tot és temps de saó…” Una tardor vital que percep molt endins, certificada per un silenci interior, segons assegura encara en una tercera peça aquest versàtil home de lletres a qui una pluja constant d’inspiració -ep, i treball- haurà brindat una collita fecunda. Però en la prolífica i diversa producció vallverduniana, que per sort cada any ens depara encara alguna o algunes propines, actiu com mai de camí ja cap als noranta-dos, només hi figuraven fins al moment tres poemaris: Poemes del gos (1977), De signe cranc (2009) i Bestiolari (2010). Aquest d’ara, editat per Pagès, per bé que com afirma Albert Turull en el pròleg Vallverdú en el fons sempre ha estat un poeta, gosaria dir que el consagra -i per a molts lectors el dóna a conèixer- en aquesta faceta lírica tan personal i íntima, després d’haver conreat a bastament la resta de gèneres.

L’autor repassa en aquest recull el discórrer de la seva llarga i profitosa existència, des d’un record inicial als seus ancestres del poble avui deshabitat de Montblanquet, servint-se de paraules sàvies i imatges d’una enorme força evocadora, que delaten sentiments profunds explicats amb una franquesa que pot arribar a sorprendre alguns seguidors de l’obra d’algú normalment tan reservat. Per al crític Jordi Llavina, són poemes que “semblen abonar la lliçó de l’aprofitament de la vida”. El titulat Cendra resulta en aquest sentit paradigmàtic, a part de commovedor. La vida i també la mort -la pròpia i la de les persones estimades-, una perspectiva indefugible que convé evitar que esdevingui obsessiva, sobretot si un amor imprevist d’última hora, com és el cas, infla les veles amb un vent nou i fa reviure. Perquè després de la tardor ve l’hivern, però també la primavera, que tornarà algun dia. Quan?, es demana el poeta enamorat. “Si no ho saps, fes veure que sí, /que jo no puc viure sense esperança…”.

Vidal Vidal

Diari Segre, 21 de setembre de 2014

Cap comentari

Deixa una resposta