“Quasi nou llunes”, de Josep Vallverdú


Pròleg de Miquel Viladegut

Amb aquest títol ­–Quasi nou llunes–, al primer cop d’ull líric i còsmic,Josep Vallverdú expressa el període de temps emprat per redactar aquest dietari, un dietari que va en paral·lel al procés del gra d’ordi o de blat que es torna espiga, des que l’autor n’observa la sembra tardana a inicis de novembre fins que el veu groguejar «com l’or» a mitjan juny. Vallverdú hi elabora un tipus de discurs realista, cívic, sobiranista, reivindicatiu, reflexiu, irònic, erudit i, a camins, poètic.

El lector de dietaris sap prou bé que aquest gènere refereix fets que s’esdevenen de dia en dia i que l’escriptor que el practica es fixa només en allò que més li crida l’atenció i que millor li suggereix un comentari o reflexió de caire molt personal; a la vegada, aquest mateix lector no ignora que aquelles notícies reals i pròximes en el temps que es converteixen en pretext per endegar el discurs poden haver evolucionat d’una manera diferent –o no– de com les ha presentat l’autor. És el temps, el decurs del temps en definitiva, l’encarregat de certificar, dibuixar noves perspectives o congelar el punt de vista de l’escriptor; és només amb una certa perspectiva històrica que hom pot analitzar aquesta o aquella altra observació o desig afirmats o suggerits en el text per l’autor com a element clarament premonitori que ha arribat a bon port o no.

Insisteixo en aquest acotament en el temps característic del dietari perquè, almenys en els aspectes polítics, econòmics i cívics a què Vallverdú fa referència, és cert que es pot haver produït, ara que el lector està a punt d’iniciar-ne la lectura, algun canvi significatiu, però he de confessar que en el moment d’escriure aquest pròleg pràcticament res no ha canviat i les observacions de Vallverdú mantenen una plena vigència. Perquè si alguna cosa és evident en el discurs de Vallverdú és que l’autor diu en el camp de la política especialment, però no només, allò que realment pensa, a pèl, sense embuts ni edulcorants.

Josep Vallverdúhi defensa la seua condició de català, la seua opció política –«les opcions [polítiques] profundament sentides i motivadores s’han de defensar arreu i sempre», diu–; hi fa un clar al·legat de la independència –«una pura i dura independència», la «sobirania plena»–; hi ataca els «polítics de baix nivell»; hi estableix curioses correlacions com quan declara que si els cristians eren els «okupes de l’Imperi», els catalans són els «okupes d’Espanya»; hi constata l’antiquíssima aversió espanyola a la cosa catalana, la pervivència de l’Espanya «eterna», «de la unitat sagrada», «centralista», i l’escassíssim marge de maniobra que els «poders centrals amb el beneplàcit d’altres poders fàctics» concedeixen a una societat, la catalana, històricament «dinàmica» però que continua «a l’arbitri de Madrid» i que es pot veure abocada a les flames –com molts dels sants en el seu martiri– si no hi ha una acció decidida, valenta, per part del govern de la Generalitat i dels propis conciutadans. Per tot plegat, no resulta estrany de trobar-se amb un Vallverdú indignat que, davant de la poca ambició política dels catalans, fa una crida a la defensa dels seus «trets identificadors», de la «catalanitat essencial» tan necessària «si volem sobreviure» o contundent en afirmar que «una societat com la nostra, evolucionada, dinàmica i ja multiracial, només pot aspirar a fer la passa demanada [la independència] si es planteja globalment el mal negoci que està fent lligada a les decisions finals que són sempre d’un altre» i alhora il·lusionat quan, de bracet de la utopia possible, confessa que cal fer «artesanalment de les il·lusions realitats, pessic a pessic». La posició de Vallverdú, en definitiva, és la d’algú que intenta penetrar críticament i lúcida en l’entramat complex del «nostre panorama nacional» –«la meva pàtria», escriu– i ho fa, sovint, com si redactés un nou Memorial de Greuges.

El «pacient lector», potser una mica desvagat, s’adona de seguida que Vallverdú, atent a tot tipus de fenomen social, polític, econòmic i cultural, és molt hàbil a trenar amb el seu discurs una corda molt àgil, molt llegidora, per mostrar els fets, les preocupacions, les necessitats d’ell mateix com a persona i escriptor, i alhora del seu país. Vallverdú fa ús d’una prosa directa, incisiva, amb nervi, que de vegades és un veritable exercici d’estil, rica lingüísticament, per atraure la mirada i l’atenció d’aquest lector cap a una enorme amalgama de temes la importància dels quals no pot deixar ningú indiferent, i opera, en la línia de la gran tradició moralista que abraça des de Michel de Montaigne a Josep Pla, anant de la cosa més universal a la més concreta, d’allò que ja és història a allò que és l’actualitat més rabiosa. Fusiona amb gràcia i humor el passat i el present, ja sigui a partir de l’apunt biogràfic del sant que encapçala cada dia del mes i que constitueix sovint una brevíssima i delicada narració mítica, ja sigui a partir d’un fet històric principal o de la recensió d’un article, d’un llibre o d’una conferència d’ell mateix o d’altri. Tan aviat fa un balanç dels grans avenços del segle XX –un segle «brillant» i a la vegada «dolorós»–, o llança el seu toc d’alerta sobre els reptes del nou segle, o homenatja i valora els esdeveniments i personatges històrics més significatius –de vegades poc coneguts– dels catalans en general i dels ponentins en particular, com diu la seua sobre la publicitat voraç, la violència de gènere, el baix nivell educatiu, la vellesa, les discapacitats físiques i psíquiques, la situació de la llengua, les estratègies polítiques, la xarxa de comunicacions ferroviària i aèria, els interessos editorials, la Constitució espanyola, els trencacolls del nou Estatut, el conflicte polític basc,la informàtica, el cinema, la televisió, el mòbil, el terrorisme, o la gastronomia.

Hi ha també, en aquest dietari, una defensa a la clara de la seua professió d’escriptor, un escriptor «de tasca constant», «degotant» lliurat a una activitat «que m’omple de goig i em renova l’energia», i que el col·loca en un procés imparable de perfecció de la seua art –és natural, doncs, que sol·liciti per a ell una merescuda atenció per part de les institucions del país. Alhora, formula el seu concepte de literatura i n’esbossa possibles perspectives de futur, i manifesta la seua admiració per diversos escriptors, especialment per Stevenson, cosa que explica el perquè de la seua darrera novel·la, El testament de John Silver.

Tot plegat fa que el lector tingui el privilegi de fer-se amb un retrat de primera mà del pensament de Josep Vallverdú ide recórrer la seua trajectòria com a intel·lectual, novel·lista, assagista, traductor, conferenciant, membre de jurats literaris, home de projectes enllestits i de projectes en curs, i crec que és just d’inscriure aquest dietari dins un contínuum literari que estaria format, almenys, per llibres com Catalunya continental, Proses de Ponent, Viatge entorn de Lleida, Catalunya Visió, Indíbil i la boira, La lluna amb les dents, Les vuit estacions, Entrada lliure, Convidat a parlar, Vagó de tercera, Garbinada i ponent, Desmudat i a les golfes, Pelegrí dels Mots i, naturalment, Hora nona –l’anterior dietari.

Com li passa a l’escriptor, que diu sentir encara de manera vivíssima la veu de la mare o dels amics ja desapareguts, m’ha passat a mi en més d’una ocasió mentre em lliurava a la lectura d’aquest dietari; jo també he sentit la veu de Vallverdú, la seua entonació, he notat la seua envejable vitalitat intel·lectual i he vist les diferents expressions de la seua cara i els moviments pausats de les seues mans. Enmig d’això, les seues idees m’han fet l’efecte, a vegades, d’un mar que bull «com la cassola en forn» –que deia Ausias March–, però que un cop s’ha esvanit la tempesta i la calma retorna, t’adones que, en suma, allò que resta immarcescible, incombustible, és la bellesa del paisatge. He dit al començament d’aquest pròleg que el títol tenia alguna cosa de líric i de còsmic; ara, he d’acabar dient que el text de Vallverdú és sobretot un dietari tel·lúric, amb un efecte claríssim de la lluna sobre el món i el destí dels humans.

 Miquel Viladegut

setembre del 2007

Cap comentari

Deixa una resposta