Vallverdú Big ben


Guillem Viladot

La Mañana, 22.11.1998

En passar per davant seu, la tendrella em féu una giragonsa: ell, l’artista exquisit, ja no hi era, ni tampoc el seu taller. La ciutat de Lleida, a tres graus sota zero, celebrava el Vallverdú sense el gran Cristòfol, el mestre del ben estar, de la companyia humil i del mestratge universal. Al poliesportiu dels Maristes, els habituals ens vam dir paraules amables i ens besàrem arqueològicament. El sopar, com sempre miraculosament a punt i exquisidament preparat. El senyor Prats, un cop més, s’ha acreditat com un restaurant de cinc estrelles. L’amic Vallverdú, el candidat al Nobel segons confidencialitats dinàmiques, estava ufanós. Els discursaires, una mica pesats, abans i després del sopar. Sort n’hi va haver amb la paraula de l’amic Víctor Torres, catedral entranyable del ben dir. Mentre feia el seu parlament, jo rumiava per què s’ha perdut l’oratòria i hom es dóna al paper escrit. Massa discursos per a poder sopar de gust.La ConxitaMirestava soberana,la PilarArnalotocupava un escó de tendresa,la RosaFabregattenia un deix de bellesa victoriana, les senyores de CDC coronaven una nit angèlica… I més a prop, en Francesc Pané i la seva companya, ell amb l’abraçada a punt des de la confirmació del temps, de l’espai i de la solidaritat. I el matrimoni Gelabert, vius en la cordialitat. I un etcètera infinit de felicitat mentre els jurats posaven cara de magistrats amb escuma sabonosa que han passat de ser judicats a ser judicadors. Quin bo en la revenja! Un cop més, espero que el finalista del Màrius Torres sigui molt millor que el premi, com l’any passat. El Big ben, després…

Cap comentari

Deixa una resposta