El patró Gombau, de J. Vallverdú


 

Article d’Andreu Loncà al diari Segre (25.03.01) i a Àrnica, 49 (06.01):

La nova novel.la de Josep Vallverdú es concentra en allò que sap fer: un dibuix segur del personatge principal –sense grans tensions morals ni conflictes greus- una trama aventurera ben lligada –amb un dolent que no ho és gaire- , un escenari històric suficient però tampoc acolorit, una lectura d’interès continuat però tampoc trepidant, sense grans finals ni tripijocs argumentals, amb tons evidentment evasius de pel.lícula de dissabte a la tarda, una lliçó elemental de moralitat utilitària.

Pyranos, l’illa grega imaginada, és l’espai mític que Josep Vallverdú vol rescatar per a les seues navegacions literàries d’ara. És un espai mític més aviat com a excusa o com a talismà –la primera novel.la que hi emmarcà li encarà la via literària que hauria de seguir durant quaranta anys.

Vallverdú es decanta, segons paraules pròpies, per una novel.la tova, de tirat aventurer, un xic evasiva i, en resum, que es col.loca en un motllo estilístic que coneix i n’explora les possibilitats sense altra ambició de novetat que el canvi d’escenari històric. Els lectors voldríem alguna gosadia però l’autor retorna als camins fressats.

Josep Vallverdú escriu ràpid perquè ha assolit una tècnica eficaç. N’ignoro la cuina exacta, però intueixo que no vol mantenir gaire mesos una novel.la al forn perquè se’n fatiga. A vegades he expressat aquesta sensació en algunes de les seves novel.les; tenen començaments llampants, irrupcions en l’acció meravelloses i al cap de dos capítols veus que la tensió narrativa s’esvaeix. A El patró Gombau la trensió es manté quasi fins al final. La tècnica de l’ofici de l’escriptor és inqüestionable, tenaç, segura. És ben visible com Vallverdú s’atura, caut, davant l’expressió de les emocions dels seus personatges: inevitablement Gombau s’enamora d’una noieta del passatge que ha de conduir. Les escenes d’amor són d’una contenció inquietant.  Com si el narrador descrigués fluidament la vila de Pyranos o la convivència en aquella illa, però es mostrés insegur amb el maneig dels sentiments. La peripècia, el gir novel.lesc, l’acció, però, la domina a la perfecció. El llenguatge, més que ser mímesi de la realitat, és llunyà suggeriment. Com si el narrador actués més com a guionista que no un estilista abrandat que força el llenguatge i l’espesseix d’adjectius o l’afaiçona amb una sintaxi exigent.

Ambientada al final del segle XIV a la Mediterrània oriental pel gust dels mapes i de la pròpia història nacional, el patró Gombau conté els valors molt segurts: la perícia, allò que podríem dir resistència i un cert sentit del deure. La maldat no arriba ni a maldat sinó a costum o aïllament.

El patró Gombau és la quintessència de Josep Vallverdú: l’home segur i hàbil que obeeix les ordres de la seva instància superior fins que duu la seva nau a port. I es fa llegir de gust encara que trobis a faltar-hi el punt just de risc. El patró, però, no se’n fia, de barques de canya. Coneix la tècnica i sap on pot arribar.

 

Cap comentari

Deixa una resposta