Josep Vallverdú



Parlament d’Albert Turull

Agramunt. Espai Guinovart

(12.11.2000)

“(…) de la tasca obstinada, de formigueta, de molta gent, ningú no en diu res, gent heroica en la seva dedicació a la professió o al testimoniatge, que mai no es veuran a les planes de la premsa ni rebran cap homenatge. En canvi els anomenats creadors, els artistes i escriptors, són aprofitats per la societat per fer girar entorn d’ells evocacions, homenatges, reportatges i commemoracions”.

Aquests mots, que en allò que tenen de descriptius semblen irrefutables però sobre la intenció dels quals, en canvi, es podria debatre llargament, van ser escrits per Josep Vallverdú el 1983 aL’espill del prestatge, un quadern (ja llavors d’homenatge, fa 17 anys) editat per Òmnium Cultural de Lleida amb motiu de les XV Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, celebrades en aqueixa ciutat. Ben mirat, segurament en Vallverdú ja les va escriure amb la intenció de provocar: provocar un debat, provocar almenys una reflexió, o potser, ell que és home que domina com pocs l’art de la retòrica, provocar el moviment d’acostament del receptor, en aquest cas el lector, que es coneix com a captacio benevolentiae.

Perquè en el fons d’aquest punt que (em temo que saltant-me jo ara totes les normes de la bona retòrica) m’he permès d’introduir a cop fred, d’entrada, hi ha una de les qüestions que el mateix Vallverdú s’ha plantejat sovint: el paper de l’escriptor. El qual, per cert, no es pas un tema secundari o col.lateral ara que la causa que ens té aquí és la concessió a aquest autor del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que com tothom sap no és pas solament un premi literari, sinó essencialment (d’aquí l’ honor del seu nom mateix) un premi cívic a la trajectòria global d’un home de lletres –literat o no.

El paper de l’escriptor, doncs. En el cas particular que ens ocupa, el paper de Josep Vallverdú i de la seva obra.

Una obra, comencem per aquí, realment enorme, formada fins ara per una seixantena llarga d’obres de creació, a més d’altres tantes traduccios. És clar que això, tot i que per si sol fa impressió, podria no voler dir res, o no gaire cosa tret de l’aspecte merament quantitatiu. Vull dir que també Corin Tellado, per posar un exemple radicalment allunyat, ha escrit i publicat molt, moltíssim, i a ningú se li ha passat pel cap (suposo, crec, espero) concedir-li un premi d’aquesta mena. Però en una cultura com la nostra, relativament minoritària i políticament minoritzada, les coses van diferent. Aquí, haver escrit i publicat molt en la llengua autòctona ja és indici d’una obra d’envergadura. En altres temps, era cosa pròpia d’individus hom diria que energumènics, com Ramon Llull. I en la nostra, de professionals de l’escritura no menys constants, com Josep Pla o Manuel de Pedrolo, que naturalment es guanyaven les garrofes no només amb la literatura pròpia sinó bàsicament a través de les traduccions o del periodisme. Però Josep Vallverdú ha bastit la major part de la seva obra combinant aquesta activitat creadora amb una presència important en la vida sociocultural del país, cosa que no es pot dir de les etapes de major producitivitat dels autors abans esmentats, i d’altra banda amb l’excercici de la docència en diferents nivells, principalment el secundari, i en diferents indrets. No és per casualitat que les Borges Blanques l’institut d’ensenyament secundari duu el seu nom.

Qüestions quantitatives al marge, però, l’obra de Josep Vallverdú destaca en el panorama literari català (no només en el ponentí, és clar, on és el mestre indiscutit de la seva generació i de les següents) per la seva diversitat i pel seu valor qualitatius.

Vallverdú, efectivament, tot i haver assolit la fama sobretot com a escriptor de literatura infantil i juvenil, presenta una producció en la qual, al costat d’aquesta línia, en sobresurt almenys una altra; la d’assagista o, més genèricament, autor d’obres que s’adscriuen als gèneres de no ficció, és a dir, entre altres, llibres de viatges (com aquell magnífic Els rius de Lleida, de 1973 o la sèrie Catalunya Visió, amb Ton Sirera), conferències (com les publicades el 1993 en el volum Entrada lliure) i fins pregons, pregons amb substància, com els tres aplegats el 1981 a Pregoner de Ponent, o, darrerament memòries, o més aviat diguem-ne llibres de record, ja que no es tracta d’unes memòries típiques, sinó d’una sèrie de volums (ja en porta tres) presentats gairebé sota forma narrativa i, a més, ordenats cronològicament en sentit invers (és així que l’últim, Desmudat i a les golfes, parla de la seva infantesa i, encara abans, dels antecedents de la seva nissaga vers la serra del Tallat i la Vall del Corb). Sense oblidar l’assaig literari –mig estudi, mig reflexió- com és el cas d’aquell breu però substanciós De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980), o la divulgació històrica (la seva Història de Lleida explicada als joves, que ell ha confessat que en un principi no volia escriure, fou el 1979 un autèntica èxit de vendes); una línia, aquesta, que potser no casualment se situa enmig d’una època, a cavall entre els anys setanta i vuitanta, de llibertats recent recuperades, en què l’afany didàctic de l’autor el va portar també a escriure mitja dotzena de llibres de text per a l’editorial Teide o manuals com La història de la literatura catalana, de l’editorial Arimany (1978).

De manera que, en contra del tòpic d’un escriptor només juvenil i infantil però en part abonant el tòpic contrari d’un escriptor variat i divers, per no dir dispers, es pot afirmar que l’obra de Josep Vallverdú se sustenta sobre dues potes (com els humans, ves per on): la literatura de ficció (centrada en la narrativa juvenil, certament) i la literatura de no ficció, com n’hem dit, el rovell de l’ou de la qual és efectivament l’assaig. Un àmbit, el de l’assaig, on Vallverdú ha excel.lit singularment, gràcies a una combinació inusual de trets dots que no tothom posseeix: una vasta cultura, un perfecte domini del llenguatge, una intel.ligència reflexiva. Obres seves en aquesta línia, i potser especialment una, Proses de Ponent (de 1969, publicada al 1970 i reeditada un parell de cops més), han marcat una fita no solament en la nostra literatura d’idees sinó, més enllà d’això, en la consolidació d’una identitat col.lectiva autènticament arrelada al país. Tampoc no és casualitat, en fi, que el premi d’assaig que es concedeix a Lleida, i que aviat voldrà arribar en ple esplendor a la vintena edició, dugui també el nom de Josep Vallverdú.

L’altra pota, com n’hem dit més amunt, és en efecte la literatura de ficció, i dins seu especialment la infantil i juvenil, però no exclusivament, ja que Vallverdú és autor també de narrativa per a adults (com el recull La festa i la ganyota, editat el 1987, o la novel.la breu Hola, Tom!, se 1971) i fins i tot d’alguna obra de teatre o d’un singular volum de poesia, Poemes del gos, que va  ser editat, per cert, aquí, a Agramunt, l’any 1977, amb xilografies de Lluís Trepat.

Tanmateix, és innegable que l’activitat que més rèdits ha reportat al nostre home (en forma de premis, popularitat, i suposo que altres coses també) ha estat la narrativa per a joves. Des del 1960, en què aparegué El venedor de peixos, amb algun precedent en castellà per coses del país (Las cinco vidas del Nereo és del 1954, tot i que el primer llibre propi consta que és El teatro en la antigüedad, de 1948, quan l’autor –llicenciat en filologia clàssica- tenia 25 anys), des de llavors fins avui, pràcticament cap any no s’ha escolat que no hagi aparegut un i sovint més d’un llibre de Josep Vallverdú en aquest ram. Ram en el qual ha esdevingut un referent imprescindible, un veritable clàssic; ja són diverses les generacions que, primer al marge de l’escola i després ja dins d’ella, s’han introduït o han progressat en la lectura en català a través de llibres del nostre autor, alguns de tanta i tan merescuda fama com Trampa sota les aigües (1965), Rovelló (1969), L’home dels gats (1972), En Mir l’esquirol (1978) o L’alcalde Ferrovell (1981), i consti que he fet tan sols una mínima tria centrada en els de vint anys enllà, potser els més premiats i reeditats, i entre els quals sí hi ha diverses referències a animals (Rovelló, com tothom sap, és un gos, i aviat l’hem de veure als espais infantils de la televisió catalana) no és pas per la tendència animal del qui ha fet la tria sinó perquè certament la presència  de bètsies no humanes és una de les constants, naturalment no l’única (però ara no és el moment d’una anàlisi a fons), de l’obra de Vallverdú. És tan crucial la producció infantil i juvenil d’aquest autor, en fi, que, com bé deveu saber, estan en curs i ja ben avançada l’edició de les seves obres completes en aquest gènere, una edició per cert estructurada de manera intel.ligent, en que l’agrupació temàtica (novel.la història, d’aventures, popular, etc.) passa per davant de l’estrictament cronològica.

Però no abandonem encara el camp literari sense fer almenys referència a una altra activitat d’en Josep Vallverdú, abans al.ludida tan sols de passada, la traducció, ja que ha representat un aspecte també molt important en la seva trajectòria: no solament pel que tradicionalment ha tingut d’ajut a la subsistència econòmica dels nostres autors (que part d’això també degué haver-hi, segons es desprèn del caràcter gairebé indigerible d’alguns dels volumassos traduïts per Vallverdú en els temps difícils, i segons ell mateix ha confessat en més d’una ocasió) sinó –més important- pel que suposa de pràctica en el domini del llenguatge literari en contrast amb altres idiomes (sobretot l’anglès) i amb altres registres i estils. Podem destacar, per exemple, que fou Vallverdú el traductor al català d’alguna de les obres fonamentals de la novel.la negra nord-americana (per a la col.lecció La Cuade Palla), com La gran dormida, de Raymond Chandler o No hi ha orquídees per a Miss Blandish, de James Hadley Chase, per també La forma d’estimar, de Martin Luther King o La revolta catalana (o dels catalans), de l’historiador John H. Elliot.

Per tot això, i per tot el que no he dit però va en aquesta mateixa línia, que em sembla que ja queda prou traçada, Josep Vallverdú és avui l’escriptor ponentí més destacat, i per això sol ja mereixeria el nostre homenatge i el nostre reconeixement, per no parlar del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (car, sincerament, sóc de l’opinió que aquest guardó era merescut ja fa temps, i doncs ha trigat massa a arribar). I és veritat que el reconeixement ha anat arribant: abans n’hem esmentat diferents mostres, a les quals podria encara afegir la presidència territorial de Ponent del II Congrés Internacional de la LlenguaCatalana, del qual tenim un record ben particular, o la recent medalla d’or de la Universitatde Lleida, o el fet que, fins fa poc (quan s’hi han incorporat primer Ramon Sistac i després Joan Solà) era l’únic ponentí membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, on em consta que el seu tarannà enraonat i el seu posat de gentleman fan impressió… Sí que han anat arribant-li mostres de reconeixement i homenatges diversos, doncs, i per sort ha estat ara que és manté en plena forma i continua escrivint (en contra d’una norma tàcita en aquest país, recordada sovint pel meu pare, que diu que perquè et facin un homenatge abans has de tenir el detall, el petit detall de morir-te); però em sembla que equivocaríem el tret si ens limitàvem al Vallverdú literat, perquè el personatge Josep Vallverdú és més que això, més que un gran escriptor, i la seva trascendència va força més enllà de l’estricte àmbit literari: ell és també, volent o sense voler, un punt de referència col.lectiu, un mestre de mestres, un model cívil. Les seves actituds sempre lúcides i clares, on s’equilibren la raonabilitat i la fermesa en uns principis irrenunciables, la moderació en la forma i la radicalitat d’un pensament no gens ambigu, el tracte exquisit i la distància necessària per a una visió objectiva de fets i gent, en fan un analista implacable de la realitat del nostre temps, del nostre poble i de les seves circumstàncies. Aquests trets, que podeu trobar tant en un article a la premsa com en una prosa assagística, o en les respostes a una entrevista, ja sigui al Ressò de Ponent o a TV3 el dia del Premi d’Honor, el converteixen –fa temps que l’han convertit- en l’home que ens diu les veritats, agradin o no, i al mateix temps en l’home que sap trobar en la terra i en la història populars uns punts de força que no són pas circumstancials, sinó que ens donen, com he dit abans, un sentit col.lectiu. D’això, si no fos que la frase comença a estar gastada, se’n podria dir fer país en el millor sentit de l’expressió.

Vull dir, i amb això acabo, que en aquests temps confusos, estrambòtics, irracionals que vivim, en què, per exemple, els defensors de les llegües dèbils i en perill d’extinció correm el perill de ser considerats directament “anticonstitucionals” (com si això fos cap gran cosa) i, per tant, com a resultat d’una equació perversa (perversa i interessada, però ben mirat escassament interessant), correm el risc de ser presos per localistes miops o aneu a saber quina altra barbaritat, i en canvi els eterns defensors de les llengües imperials corren el risc de ser presos per demòcrates de tota la vida i al damunt internacionalistes, en aquests temps absurds, incòmodes, irrespirables, tenir a mà algú com Josep Vallverdú, amb el cap a lloc, les arrels ben plantades i la raó sempre a punt, no és només un luxe, és un respir, un bàlsam. Gràcies Josep! Moltes gràcies!

 Albert Turull

(Barcelona/Cervera/Agramunt, 10-11-12 de novembre de 2000)

 

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta