L’homenot de Ponent biografiat


 

Xavier Macià

(1988)

Pere Gimferrer, en el “pròleg” al volum Antologia poètica (Proa, 1978), se serveix de la distinció que Luc Muller establí en el camp de la cinematografia entre els “els autors d’obra i els autors d’obres” per aplicar-la al corpus manentià i intentar definir-lo de forma global. I afirma: Els autors “d’obra” no se’ns lliuren sinó veient com un tot la seva producció global: no podem dir que un títol determinat n’ès l’obra mestra –aquesta classificació que plau tant als planificadors de programes d’estudis acadèmics i a la crítica tradicional-, si no que cal abastar simultàniament tot allò que han realitzat. Són personalitats sovint complexes, més d’un cop molt refinades que en certa manera constitueixen un repte als usos crítics més comuns.

Que Manent és “autor d’obra” ha estat intuït i expressat per la majoria de lectors i crítics del poeta, però no recordo que fins al moment s’hagi dit res de semblant del corpus literari vallverdunià, tant o més divers que el manentià, i, alhora, igualment unitari i coherent en estil, intencions i actitud.

De fet, Josep Maria Aloy ens ho insinua en més d’una ocasió al llarg del llibre i, encara que ell ho afirmi en relació a la producció narrativojuvenil de l’autor (diu en el darrer paràgraf de la pàgina 178 que ofici, coherència i fidelitat són algunes de les característiques principals de la seva narrativa per a joves) la veritat és que aquests trets no en són excloents i que cal fer-los extensibles al conjunt de l’obra. I diria més, que són precisament aquestes característiques que més la determinen i condicionen. I aquest, al meu entendre, és un dels aspectes més interessants i innovadors que Aloy, sense fer-ho explícit del tot, vol proposar amb la seva visió (estudi) volgudament globalitzadora de l’obra de l’autor i del seu periple vital.

Per què dono tanta importància a aquest fet? Bé, per una raó molt senzilla, però substancial: perquè és una consideració que ens ha de permetre, penso, apropar-nos a l’obra de Vallverdú des d’una perspectiva diferent, oberta i totalitzadora, ni excloent ni fragmentària i, sobretot, des d’una perspectiva que eviti d’una vegada vans i fútils prejudicis com, per exemple, els de judicar diferentment les diverses modalitats de l’expressió literària de l’autor: o com els de rebutjar –o menystenir- aquelles obres que no s’adapten del tot, o no prou adequadament, a allò que tradicionalment és acceptat com a “inqüestionablement” literari: i aquí hi hauríem d’encabir, ben cert, tant alguns dels anomenats “llibres personals” de l’autor, com alguns dels reculls de conferències, pregons i altre material divers de complexa classificació.

Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home és, en bona part, una obra de síntesi, que recull, d’una banda, l’essencial del periple vital i literari de l’autor, i, d’una altra que reprodueix, sovint literàriament, allò que de més significat han dit –o escrit-, sobre aqueix doble periple, tant els glossadors, crítics i amics de l’escriptor, com allò que ha dit –o escrit- ell mateix sobre la seva trajectòria personal i artística. Així, la veu discursiva que trobem en aquesta biografia no és ni única ni monocorde, sinó diversa i polifònica. Aquest fet, com és lògic, té avantatges i desavantatges. Entre els primers, que es constitueix com una antologia imprescindible de les citacions més remarcables i interessants de la bibliografia sobre Vallverdú. Entre els segons, que el text se’ns apareix com un collage sovint acrític i en el qual domina potser amb excés el discurs expositiu i descriptiu per sobre de l’interpretatiu i analític (podia ser d’altra manera tenint en compte que el biografiat és plenament en actiu?)

La biografia s’estructura en quatre parts ben definides: un breu esboç biogràfic (les dades del qual són posteriorment sistematitzades en un quadre sinòptic reproduït en annex); un apartat central i extens dedicat a comentar els principals aspectes de l’obra de l’autor, donant sobretot relleu a la sèrie Catalunya-Visió i als anomenats “Llibres personals” (i amb comentari del llibre Bitllet de tornada, encara inèdit). Una tercera part en què s’analitzen tres aspectes prou dispars de l’homenot ponentí: a) la centralitat de Lleida (Ponent) en la seva vida i la seva obra, b) el mestre i pedagog i c) els amics. I, finalment, tres annexos de gran interès: a) la bibliografia completa, b) un estudi aprofundit sobre la narrativa per a joves (que és, de fet. l’àmbit d’especialització d’Aloy) i c) taules cronològiques de consulta obligada.

Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home és, a parer meu, un llibre construït sobre tres partits presos fonamentals: d’una banda, la convicció que Vallverdú és, sobretot, com deia abans, autor d’obra més que no pas autor d’obres; i, d’una altra banda, però indissociable de l’anterior, que es tracta d’un autor compacte en el seu conjunt, ben poc susceptible de fragmentarismes d’aproximacions parcials o de sistematitzacions no interconnectades. El darrer dels partits presos és, i qui conegui Josep Maria Aloy no se’n pot sorprendre, el d’una profunda i insubornable admiració per la persona i l’obra de Vallverdú, una admiració i un respecte que es deixen entreveure al llarg de les 200 pàgines que té la biografia, en l’actitud que pren l’autor a l’hora d’escriure el llibre, ponderada i discreta, i, molt especialment, en el to vindicatiu i laudatori que el caracteritza i que l’honora.

Vallverdú, com Manent –i els poso ara en relació només per evidenciar com al país li surten assignatures pendents per totes bandes- és un autor encara molt poc estudiat. No disposem de cap estudi monogràfic global i són ben escassos –i encara d’interès desigual- els estudis parcials i les aproximacions crítiques especialitzades. Segurament és Josep Maria Aloy qui, d’una forma més tenaç i continuada, des d’aproximadament el1983, haanat omplint, amb aportacions diverses, aquesta lamentable llacuna criticobibliogràfica.

La darrera d’aquestes aportacions és tot just la biografia que ara presentem. I és potser la més important. En part perquè se’ns presenta, podríem dir, com d’una eina d’ús imprescindible, com a material primer i fonamental –de fonament- sobre què construir o iniciar els diversos estudis i aproximacions crítiques que l’obra demana.

Cap comentari

Deixa una resposta