“L’home de Lleida”


Article de Vidal Vidal titulat L’home de Lleida publicat al diari Segre (28.01.1999):

L’home que volia ser escriptor. L’home que, més concretament, volia ser Simenon, i com el personatge de Simenon era, a Balaguer, l’home que mirava passar els trens, i per ser més com Simenon es va posar a fumar en pipa. Anys a venir, nosaltres, tendres i impressionables deixebles de l’home que ja era aleshores escriptor reconegut, tractàvem ingènuament d’emular-lo, amb resultats francament decebedors, tant pel que feia a la pipa com -em temo- a l’escriptura.

L’home desitjava per damunt de tot esdevenir un escriptor normal en un país normal i es delia per veure els seus llibres, molts llibres, a les llibreries, tot i ser conscient que l’escriptor és percebut per la societat com un cos estrany. Un cos i un cas. Si això és així encara avui, què no seria en la Lleida grisa, mediocre, prostrada i víctima de la síndrome d’Estocolm de la dècada dels cinquanta, sota la bota d’una cultura oficial espanyolitzada, opressiva i omnímoda, tancada i servil.

L’home de Lleida, que ja va sent hora que en desvetllem el nom –Josep Vallverdú-, fumava en pipa malgrat que no li agradava fumar, va dedicar molts anys a la docència (per sort nostra) malgrat que no li agradava ensenyar, va confegir llibres de viatges malgrat ser un sedentari, treballava i treballava com un optimista malgrat confessar-se pessimista, ha emprat una llengua minoritària malgrat la voluntat de practicar una novel.la de gènere destinada a un públic majoritari. I ha exhibit tota la vida una elegància britànica, una ironia britànica, un britànic capteniment –que ja des d’estudiant li valdria el renom de l’Oxfordià-, malgrat no renegar mai de la seva profunda i radical lleidatanitat, bo i sabent que dela Panadella enllà els fills d’aquests verals han estat associats tradicionalment a una certa imatge de rusticitat, d’escàs refinament, convé reconèixer que ja no tant com abans, gràcies en part a l’home de Lleida i la seva empremta.

Garbinada i ponent, editat per Proa, un llibre imprescindible, intens, sincer, emocionant (se m’ha posat la pell de gallina a la pàgina 100, quan l’autor s’enfronta al daltabaix personal ocasionat pel naixement del fill minusvàlid). Recull de vivències, que tant de bo completés amb un volum posterior, i afirmació de postulats: Si prens consciència d’una realitat nacional maltractada prens inevitablement posició. L’acarnissament contra la nostra cultura em mantenia i em manté revoltat i vindicatiu encara avui. Atenció: encara avui!

L’home de Lleida, homme de lettres, escriptor tot terreny, fecund i cívic, mestre i model.

 

Cap comentari

Deixa una resposta