Memòria de Josep Vallverdú


Memòria de Josep Vallverdú

Andreu Loncà

Segre (Dominical), 10.01.1999

El darrer lliurament de les memòries de Josep Vallverdú, intitulat Garbinada i Ponent (Proa, 1998) consta d’un material biogràfic que els lectors assidus de l’autor tot terreny que ara viu a l’Espluga de Francolí reconeixeran de seguida perquè presenta tot de concomitàncies amb el volum publicat a la primeria dels anys vuitanta titulat Indíbil i la boira.

La sorpresa més vistent d’aquest volum, redactat en 1997, consisteix en el fet que dibuixa amb molta més precisió –una precisió que en la primera part del llibre l’acosta al tempo novel.lístic clàssic- el tall del perfil cronològic que abasta la dècada dels anys cinquanta, exactament des de 1949 –el final de l’adolescència- fins al 1962, quan escriu la primera redacció del que seria Trampa sota les aigües.

Essencialment, l’inici del llibre recull l’experiència vital, comptava amb una inaudita alegria, dels anys de viure a Sant Feliu de Guíxols. Aquest primer bloc és contat fins i tot amb alguna engruna de sinceritat inesperada: vegeu si no, per exemple, la vivacitat amb què evoca una època en què un foraster amb estudis podia ser bon partit en una ciutat costanera o bé una dispesera al.ludeix a certs favors possibles en un ample llit de matrimoni. Els que hem llegit Josep Vallverdú sabem que d’habitud d’això mai no en parla ni gota ni mica i curiosament aquí es despatxa amb ductilitat. No costa gens d’endevinar que en aquell època a Sant Feliu de Guíxols va ser molt feliç. La trempera narrativa que desplega prou ho evidencia. La impressió de les primeres noranta planes és d’una vivacitat tersa, vibrant, que em sembla que té poca relació amb el to de les memòries i papers anterior. També és d’una emocionada i sorprenent força les quatre pàgines que escriu sobre el naixement del seu fill, minusvàlid psíquic, excel.lentment escrites, que fan contindre l’alè. Si es pot definir d’alguna manera, ell en diu una mena de cletallada seca, còsmica que no s’acaba de pair mai, escriu sincerament. Però quaranta-quatre anys després és capaç d’escriure-ho i de pair-ho i això l’honora.

El tomb que prenen les memòries després d’aquest moment és il.lustratiu. S’acaba la rutilant felicitat de Sant Feliu i comença l’assumpció dels deures familiars i personals. I comença la tornada a Ponent en un periple que no oculta, per qui sap llegir, entre línies que comença una vida nova en què l’escriptor pren un nou relleu i en què la resistència cultural davant del franquisme són els vells temes ja coneguts d’altres llibres seus. El retrat de Ponent sembla una pel.lícula en blanc i negre on recorda amb especial plaer els moments en què comença a escriure un relat –a Balaguer mirant uns focs d’artifici, comença la primera narració de Festa Major (1960) i un estiu a Sant Martí de Maldà, amb la persiana tirada, comença El venedor de peixos, que llegit amb atenció evoca la felicitat ingràvida de Sant Feliu. La resta són relats en què hi ha l’ocultació de la sinceritat apuntada a l’inici del llibre. Vallverdú sembla parapetar-se en la figura pública i corre un vel sobre la vida privada. En tot cas són temps de feines absorvents, de classes particulars i d’escriptura. De resistència cultural i d’assumpció de responsabilitats.

Sobre l’escriure, és reveladora la seva concepció: reconeix que la traducció d’obres angleses li dóna una traça i que troba una tècnica que li permet d’encarrilar la primera novel.la per a joves. Serà El venedor de peixos (1960). Josep Vallverdú ha trobat una tècnica per expressar-se (traços precisos per descriure el temps, l’espai i els personatges, sovint joves; diàlegs breus, tallants eficaços i encarrilament fluid de l’acció amb uns temes recurrents –sentit de l’amistat, l’elogi del coratge, gust per la llibertat personal- i un llenguatge, precís i encara molt culte). Descoberta la manera, s’hi abocarà en pertinaç constància. Es refia molt de la seva intuïció i no sembla partidari d’aprofundir o eixamplar aquest esquema. Fins i tot quan pot construir una novel.la esplèndida, es conforma de fer-ne una de només bona, com en el cas de Silenci, capità! (1993). Com Pedrolo o com Simenon, pot fer una novel.la en només un estiu.

Es troba que els editors admeten els llibres juvenils a mans besades i no sembla partidari de ser un màrtir de la literatura per a adults. I com reprodueix de Pedrolo: “Per obtindre un rendiment econòmic de la literatura, cal tindre una seixantena de novel.les que es venguin en el mercat”. I, pacientment, s’hi aboca.I després tradueix amb una dedicació professional impertèrrita. Comença la seua carrera literària. I aquí s’acaba la memòria: amb Trampa sota les aigües als fogons i amb Rovelló a punt de cocció. Ha nascut un escriptor i comença una característica hipertròfica del jo que es fa contra les circumstàncies privades i públiques. En aquest sentit, és comprensible i fins perdonable. És només un defecte per excés.

 

Cap comentari

Deixa una resposta