Novetat de “l’home de Lleida”



Joan Triadú (AVUI, 21.01.10)

 

Així Jordi Pujol va anomenar un dia Josep Vallverdú, als temps de valorar, un per un i tots al seu lloc, els homes i les dones (recordem, de Lleida,la MariaRúbiesi la seva excepcional passió, amb mort prematura) que havien de fer país. Admeto, malgrat el que crec, que ho podia dir d’algun altre lleidatà que aleshores, fa mig segle o menys, ja despuntaven tant com podien i esdevenien caps de brot.

A més, Josep Vallverdú fa més de quaranta anys ja, l’any 1968, es va posar a escriure Rovelló, novel.la i personatge que han meravellat a la ratlla d’un milió de lectors, petits i grans.  En el pròleg que un dia de bon averany per a mi l’autor em va demanar que li fes (un cop llegit d’una tirada l’original, com em va passar també amb La plaça del Diamant) m’adreço als petits, però no hi ha lector gran sense l’avidesa pura de la minyonia. Se n’ha parlat força, de Rovelló, aquest any passat i se l’ha festejat, em sembla, amb dignitat i aplicació. Però no n’hi ha mai prou, no ha de cessar mai l’admiració envers allò que s’ho mereix, com diu sant Pau de l’amor.

M’he desviat del tema a gratcient. La bibliografia de Josep Vallverdú és de les més llargues i variades, incessants i actuals dels nostres escriptors del daurat segle XX. Però tot just passem al següent ens surt amb uns dietaris –quatre volums en té, almenys- que, com aquest –Ciutadà s/n- han trobat l’àmbit d’edicions dignes que de llegir acaben de fer-ne un plaer. Potser com a crític en exercici m’hi deixo anar perquè la literatura autobiogràfica, i de tota, els diaris personals i els dietaris, més oberts, m’ha interessat sempre. Anoto de Vallverdú Hora nona i Quasi nou llunes, però d’aquest Ciutadà s/n em sembla que “passat per l’ull del temps”, com diu ell (pàg. 142) s’hi esplaia l’assaig perquè el quotidià ja no es val tant per ell mateix. Ni ve tampoc d’un dia.

No sé si relacionar aquesta impressió meva, positiva, és clar, amb l’accident que va tenir l’autor, tan ben ressenyat, que amb el títol de La vèrtebra fa d’entrada al llibre. De resultes d’una caiguda, a casa mateix, la fractura d’una vèrtebra el reté d’escriure des de finals de gener a mitjan març. “… Hom aprèn de relativitzar un grapat de conceptes que abans de l’accident tenia per absoluts…”, escriu. I jo afegiria que un cop hem caigut, com va fer ell, ja hi ha poques notícies o fets que ens facin caure d’esquena. Des d’una disposició més dotada per a veure-les venir, aflora l’assaig.

Sense escepticisme, però. No cal a la inesgotable reserva d’energia cultural de Josep Vallverdú sobreposar-se a cap distanciament, per saludable que pugui ser, per abraçar, com qui no l’ha vist de temps, la tendresa. Vegem-ho a les dues pàgines admirables dedicades, de record, a l’amic Anicet Casañas (pg. 57-58) i “l’aventura –i quina aventura- de la seva vida”. Quan s’escau és l’amistat, un do de Vallverdú, el que s’avança a trobar-nos, tant dels absents com d’una referència tan esclaridora per a ell com és la persona i l’obra de Josep M. Aloy, “sant –diu ell- de la seva devoció” (p. 235) com ho podia ser dels altars. De passada –o mes aviat fent-hi una parada i fonda-, ens aturem esbalaïts davant les més de quatre mil pàgines dela BibliotecaVallverdú, l’obra completa (fins al 2003) juvenil de l’autor d’aquestes un punt elegantment desmenjades pàgines d’aquest llibre.

Josep Vallverdú viu on els barcelonins sobretot (jo no, que sóc de Ribes de Freser) en diuen a fora. No hi ha res per a un escriptor, jo diria, com saber esperar tot treballant. No és aquell no tenir espera de les grans ciutats i fins i tot de les no tan grans. Hi ha una experiència de sol i núvols o bé de gebre que cruix. Literatura? Vallverdú tradueix de Time (que llegeix) un article sencer d’Obama, de quan era candidat (p. 131-133), i parla de Josep Tremoleda, dels premis Baldiri Reixac i de la tomba de Martí l’Humà… Ho fa pensant a poc a poc, però arribant sempre a temps al capdavall. Les pedres del camí d’un escriptor.

Cap comentari

Deixa una resposta