Pròleg de Gabriel Janer Manila a El vent de la fantasia


tornar a l’index d’articles

Tanmateix, l’obra d’un escriptor —i Josep Vallverdú és un escriptor d’insubordinables fidelitats— és gairebé sempre una successió de registres, a vegades continus, d’altres intermitents, entorn d’unes quantes i obstinades propostes. Es tracta de posar l’ull al punt de mira d’un calidoscopi i polsar amb suavitat el petit canó de fusta i cartró, només perquè apareguin les múltiples formes amb què la imaginació vesteix alguns temes. Sempre els mateixos, com una música que l’escriptor porta a l’interior de la memòria, que retorna incansable transvestida de noves i inquietes ficcions, que es construeix de bell nou en cada faula. En l’horitzó remot del calidoscopi, sobre el vidre entelat del fons, podria aparèixer una infinita seqüenciació d’estrelles, un univers inèdit, totes les constel·lacions del pensament, construït a partir d’uns pocs i inalterables colors.

L’ordre que l’escriptor imposa només és la representació ordenada del caos. Potser, com un déu: en el principi era el caos. I el caos persisteix amb frenètica violència. Llavors es tracta de posar-hi ordre, ni que sigui per un espai de temps quasi imperceptible. Josep Vallverdú s’acosta al caos, n’agafa una embosta amb les mans i fantasieja. Inicia l’aventura fantàstica de recompondre la realitat tot partint d’algunes invariables quimeres. En l’estany verd dels seus ulls podrien aparèixer, qualsevol matinada, els personatges que ha tingut l’atreviment d’imaginar i serien, tanmateix, les màscares que l’escriptor ha posat un dia rere l’altre als mateixos fantasmes.

Doncs aquesta qualitat de l’artista que vesteix de robes diverses un seguit de quimeres que configuren el sentit de la seva vida és allò que fa de Josep Vallverdú un escriptor clàssic. Un clàssic del nostre temps capaç de suscitar interpretacions i lectures diverses, però a partir d’aquells colors impertorbables que resten fidels a la pantalla del calidoscopi.

Arribaran els vents de l’aventura, de la mitologia i de la història… Vindran els vents del mar, del llunyà oest, els vents que pouen idees de la raó fantàstica. Però seran sempre un mateix vent, construït d’una mateixa i única substància, capaç de crear irrealitats que pertorben el caos sovint petrificat. Avui es tracta de subratllar el vent de la fantasia que ha marcat l’escriptura dels relats que es reuneixen en aquest volum —el que fa tres de l’obra completa—, quatre històries magistralment travades i escrites per un home capaç de dansar sobre el gira-sol de la fantasia: Els inventors de fantasmes (1977), Les vacances del rellotge (1981), Els convidats del bosc (1985) i Nàufrags de l’espai (1986). Però la fantasia és present a l’aventura de tots els vents i de totes les històries. Aquella fantasia que esdevé una força capaç de transformar les coses que toca. La vida fermenta sota l’impuls de l’emoció i les imatges que circulen a l’interior del somni. És l’home nocturn: com aquells quatre “inventors de fantasmes” que arriben de nit al mas Canela on l’amo els proposa d’inventar quatre històries. La pluja, la fosca d’una nit d’hivern, quan a la cuina s’està bé, proporcionen l’ambient propici per a la imaginació; i la gerra de ferro és el trofeu promès a aquell que explicarà la millor rondalla, al que imposi el seu ordre al caos de la nit. La masia ha vist moltes coses… si les parets parlassin, i les bigues del sostre, i el portam… Els quatre joves narraran una sèrie de facècies distribuïdes en el temps: sobre l’escut d’un comte, sobre una ànima en pena, sobre un llop inquiet, sobre el misteriós amic de Cuba… S’hi mesclaran la història, la llegenda, el relat de terror. I, al final, el conhort d’haver vençut el repte de la nit a força de trepitjar el terreny de la fantasia, de recórrer els camins del joc.

A Els convidats del bosc, Vallverdú s’acosta al món de les velles rondalles. Maria i Adrià, un al·lot i una al·lota del nostre temps, han provocat el desencantament del bosc. Apareixeran homenics —homes de colzada i homniqueus, en diem a Mallorca— i altres personatges meravellosos: la gent del bosc. El barranc de l’àguila, la veu de la bruixa Sitana, el Gorrut, l’esperit maligne, els poders ocults i, tanmateix, la lluita entre el bé i el mal. I, al final, el retorn a la realitat quotidiana.Sovint, la fantasia s’ajusta a la idea de ruptura: la ruptura de l’ordre que imposa el caos. Es tracta d’una ruptura escandalosa i sorprenent que incita a l’exploració de lògiques alternatives. La irrupció de l’inadmissible al cor de l’inalterable. No és una substitució total de la realitat per un univers exclusivament prodigiós i màgic. Llavors, aquella irrupció ha de considerar-se una transgressió: perquè no es tracta de la substitució d’un ordre per un altre. Mentre la família se’n va de vacances, una màquina decideix fer vacances. Dues figuretes de porcellana —un cavaller vestit amb casaca i barret de tres puntes i una pastora— comencen a viure. I la nina de drap, el pell-roja del pòster, l’explorador, la pantera. Hi ha un rellotge de paret, un rellotge de caixa. Oscil·la el pèndol per la finestra de la panxa. El rellotge es para. Ha imposat la seva voluntat. Ha dit prou. La gent d’aquella casa observa que les coses s’han mogut, han canviat de lloc. Un estrany enigma s’estreny sobre la vida, en aquell pis en què un rellotge ha decidit de deixar de funcionar i de tocar hores.

També Nàufrags a l’espai podria considerar-se una rondalla —una rondalla de ciència-ficció— tant per l’estructura com pel final feliç amb què es tanca. Com els millors contes meravellosos, també és una història d’amor. Quatre viatgers de la Terra —quatre astronautes: Ada, Beni, Cília, Deodat— hauran de recalar al planeta Hebe, després d’un accidentat desembarcament, atrapats en un bosc espès de lianes: la inquietud, l’aventura, l’exploració, el misteri del bosc seran presents a la història. I l’amor de Cília i Beni, al caire de la guerra —absurda com totes les guerres—, al caire de la vida que neix del seu amor.

Circula a l’interior dels quatre relats —avui tocats pel vent de la fantasia— una idèntica força; però és la mateixa energia que trobam a tota l’obra de Josep Vallverdú. Es tracta de relats iniciàtics en els quals, fàcilment, el lector s’identifica amb els protagonistes i amb ells tracta de viure una experiència personal d’extraordinària eficàcia: el camí vers la responsabilitat militant. Cert és que Vallverdú —irònic, conservador, elegant, exigent, treballador infatigable, agitador cultural… segons l’ha caracteritzat Josep Maria Aloy— se serveix d’una tècnica rigorosa i d’una indiscutible perfecció fantasiaire: l’organització del temps narratiu, la versemblança dels personatges, la contundència dels diàlegs, la bona utilització de la gramàtica de la fantasia, que sap fer servir admirablement. I el gust per la paraula —el llenguatge de Vallverdú és suggerent i expressiu, i elegant i precís…— i la voluntat de comunicar unes inquietuds —diguem-ne uns valors—, perquè no existeix cap literatura innocent: l’amor a la vida, la passió per l’autoconeixement, la voluntat de mesurar el propi esforç, l’audàcia com a virtut i com a repte, i l’enginy, i la curiositat, i l’eficàcia… Hi ha una presa de posició pels més dèbils, els més desvalguts o els més atupats pel vent de la injustícia i la discòrdia. Una visió sovint lírica del món, sovint dramàtica, sempre esperançada i optimista. Hi ha, sobretot, una fastuosa complicitat amb la vida i els escenaris de la fantasia.

Potser paga la pena afegir que aquests quatre relats són especialment representatius dels anys que varen ser escrits i publicats: a la porta dels anys vuitanta o en la seva primera meitat, quan molts reclamàvem el necessari, imprescindible reencantament de la vida.

tornar a l’index d’articles

Cap comentari

Deixa una resposta