Un escenari per a la memòria (Pròleg de Frederic Roda a “Nerta”))


Un escenari per a la memòria (Pròleg de Frederic Roda):

No són gaires però sí selectíssims els escenaris de la memòria amb el meu Pep Vallverdú. Magnífics amics comuns, número únic d’una revista, Temps (no va passar d’aquí per òbvies raons governatives): el grau d’anestèsia a què estava sotmès el país –en el qual nosaltres érem feliços, vet-ho aquí!- fou explícit en el fet que el número segon fos segrestat i l’impressor multat. La nostra normalitat aleshores era aquesta. I aquí hem arribar ara, uns més ençà i uns altres més enllà del somni.

D’aquells temps retrobem aquesta Nerta i l’ocasió de la seva estrena: la commemoració del 75è aniversari del Centre Excursionista de Catalunya i la coincidència amb el 150è aniversari del naixement de Frederi Mistral. L’excusa per proposar el text de Vallverdú em sembla que va ser que el “gran felibre” també havia estat soci del Centre. Tot plegat, una mica agafat pels cabells però entrava prou bé en les tècniques infiltratòries de l’època.

L’obra, com ho veureu, més que una proposta teatral ortodoxa i ajustada –l’autor ja en diu “quadres”- és, o podria ser, el text d’una òpera. Recordo també que Maria Aurèlia Capmany, en acabar l’espectacle, em va dir: “M’ha agradat, semblava una sarsuela”. I tenia raó: parlaven uns personatges, entrava el cor, sortia el cor, quedaven sols els personatges; hi havia intermedis musicals, redoblava un tambor entre escenes a fi que els immediats actors es preparessin, etc.

Ara repasso el programa i el repartiment: és la petita història de l’escena. Com sigui que el teatre és un art efímer en el temps, és ric en anècdotes, és el que queda. Llegiu-hi els noms: Joan Alavedra, un gran tipus, un patriota en estat pur, secretari de Macià, periodista, amic íntim de Pau Casals, autor del text de El Pessebre, fent teatre feia la seva resistència íntima i l’homenatge a les pròpies fidelitats. Tot molt important, però, al capdavall excuses. La gent de teatre fa teatre en qualsevol circumstància. També hi trobareu, en un petit paper però molt lluït (al cap i a la fi com tot el que ell fa) Josep Maria Flotats, joveníssim i a punt de trobar el seu destí nord enllà.

I Immaculada Genís que ha estat una de les veus més boniques de l’escena catalana. I Rafael Vidal-Folch, amb la seva capacitat de fer d’un paper un acte trascendent.

La colla anònima i imprescindible dels “heralds, camàlics, torxers, arletencs, cavallers, barretinaires i cantaires” era formada per entusiastes i indisciplinats socis del Centre Excursionista que s’ho passaven d’allò més bé. Recordo la sola indicació escènica que calia donar abans de la seva sortida en públic: “Ulleres i rellotges, fora!”. Això era autèntic amateurisme. La coral del Centre, dirigida per Parellada i l’Esbart Verdaguer, dirigit per Mel.lo, donaven un bon to.

Hi va haver una altra representació de Nerta a la Selva del Camp, aquest cop a l’aire lliure i fent servir una resta de muralles. Va ser una de les primeres batalles del que després se n’ha dit “teatre de carrer”: el que va inventar Esteve Albert, de divertida memòria.

Pel que fa a l’obra, hi trobareu, com a caràcter, el de Roderic de Luna, una versió més del Don Joan, ara pròpia d’Arles i els seus topants. Com a correcte Don Joan ha de morir al final de l’obra i no us podeu imaginar què costa desallotjar un cadàver, encara que sigui teatral, d’una plataforma sense teló com la de l’Orfeó (aleshores Palau de la Música) i d’una córpora com la de Jordi Torras!

Nerta, pura i convencional, amb un rampell de catarisme propi d’un país en la seva tossuda virginitat. Benet XIIIè, el Papa Luna hi és vindicat com qui hagués pogut fer d’Avinyó una nova Roma i de les seves terres uns inèdits Estats pontificis i vés a saber el que hauria passat.

El teatre no ha temptat gaire Vallverdú. Ell és un escriptor formal i pragmàtic que si escriu és perquè vol tenir l’ofici de publicar, i escriure teatre no té, o no tenia, gaires probabilitats d’esdevenir espectacle fet i dret. Malgrat tot, és bo de recordar també que és autor d’una Caputxeta que ha estat l’obra més representada en el teatre infantil dels darrers anys. Que en el repàs de l’obra de Vallverdú hi hagués aquesta Nerta sembla just, amable, simpàtic, alliçonador. No oblidem que ve de Mistral, que passa per Verdager i que, tot plegat, ve de Victor Hugo. Autors tots ells prolífics, densos, populars i nacionals, com Pep Vallverdú

Cap comentari

Deixa una resposta