La llosa de la guerra


Anava avançant en els estudis però va esclatar la guerra i el va sorprendre a Sant Martí de Maldà. Era el juliol. Estava de vacances. «El meu avi tenia una bona biblioteca i llegia força. Al poble se l’escoltaven molt. Ell va començar a dir que les coses no anaven bé i que això de la República s’acabava. Això li va portar problemes que jo recordo perfectament -tenia aleshores 13 anys-. Vaig comprendre que jo pertanyia a una família de facciosos. Jo no ho era, i el meu pare tampoc, però el Comitè no em va deixar sortir del poble». L’avi fou portat a la presó de Lleida. Cada nit els del Comitè triaven alguns detinguts per afusellar-los. Els Vallverdú van tornar a Lleida. «Recordo que no podíem anar a dormir fins que no sentiem els espectecs dels trets, molt secs, com una fusta que fregués contra una altra. El meu avi no va ser afusellat, però vam passar un temps d’angoixa. El pare va aconseguir que fos alliberat».

L’avi va tornar a casa i es va estar amagat al pis. Mentrestant va esdevenir-se el gran bombardeig de 1937, a Lleida. Fou un bombardeig civil indiscriminat que va causar morts i molts ferits.

Va arribar l’any 1938. El jove estudiant havia fet el tercer curs de batxillerat. S’acostaven els franquistes. Lleida no era segura. El seu pare va estimar que era millor marxar i es van refugiar a Puiggròs. Cap a l’hivern tornaren a Sant Martí de Maldà. Aquell hivern va ser molt difícil, amb molt fred i moltes requises. El vint de gener del 39 van sentir un gran estrèpit. «Les tropes dels carrabiners havien volat el campanar de Sant Martí, un dels campanars més alts, de finals del segle disset. Era l’últim regal que ens deixaven. L’endemà les campanes de Maldà tocaven a glòria. Era l’ofensiva final. Saludàrem les tropes espanyoles».

El pare es va quedar a Barcelona. No volia i no podia tornar a Lleida. El van acomiadar de l’empresa. La resta de la família va tornar a Lleida. La tornada, a finals de gener, just acabada la guerra, mereixeria un llibre. «Vam anar amb camions militars. Amb el fred que feia al gener. Ens vam trobar que no hi havia pont. Vam passar per un pontó petit. Vaig veure enderrocs, fumeroles per tot arreu. La gent caminava com uns desenterrats. Molts tornaven a Lleida. Una ciutat desfeta. Havia sofert tot el setge d’aquells vuit mesos».

Van passar l’any 39 molt penosament a Lleida. El pare el va passar a Barcelona a casa d’un germà de la meva mare. La mare va haver d’agafar alguns estudiants a dispesa.

Una resposta a “La llosa de la guerra”

  1. laia camps 1 febrer 2013 a 7:54 #

    Hola, ets el meu escriptor preferit

Deixa una resposta