Josep Vallverdú acaba de publicar el seu segon “Bestiolari”

7 mai 2017

 Portada

Josep Vallverdú, degà de la Literatura per a nois i noies a qui ha dedicat una setantena llarga de llibres i que ha estat titllat d’escriptor tot-terreny i d’autor tastaolletes per la varietat de la seva obra, acaba de publicar el seu segon “Bestiolari”, il·lustrat per Manuel Cusachs i publicat per l’editorial Fil d’Aram. L’autor de “Rovelló”, de “L’home dels gats” o d’”Un cavall contra Roma”, no podia desaprofitar l’ocasió, als seus noranta-tres anys, de dedicar una sèrie de poemes precisament al món dels animals.

        Si el primer “Bestiolari”, publicat l’any 2010 per la mateixa editorial i el mateix il·lustrador, recollia una seixantena de bestioles, aquest “Bestiolari2″ en recull una quarantena. Tant en un volum com en l’altre els poemes descriuen diverses bestioles d’acord amb la mirada i la imaginació del veterà poeta. Aquest centenar de poemes vénen a conformar el seu bestiari particular normalment descrit amb aquell punt de fina ironia típica de l’autor així com amb un humor constant, subtil i delicat.

 Cada poema, com ja s’esdevingué en el primer “Bestiolari” es complementa amb il·lustracions de l’escultor mataroní Manuel Cusachs, unes il·lustracions originals i divertides que permeten contemplar cada bestiola amb un enfoc diferent a l’habitual i amb un nou i peculiar retrat.

 Un petit zoològic simpàtic

 ”Bestiolari2″ retrata per ordre alfabètic un conjunt de bestioles des de l’abella fins al ximpanzé. Vallverdú els dedica uns mots amables que els humanitza poc o molt i difícilment en ressalta els aspectes més negatius si no és per fer-hi broma. El resultat és un petit zoològic simpàtic a través del qual els lectors joves i no tant somriuran sovint davant la diversitat tant de bèsties com dels diversos enfocs amb què Vallverdú els contempla i els recrea.

Des del primer poema, dedicat a l’abella, el lector ja intueix més o menys el to i la intencionalitat de tot el bestiolari quan llegeix:

 -Abelles germanes,

feu-vos republicanes

i engegueu la Reina a dida!

Compartirem tots la mel,

i tindrem un tast de cel

mentre cantem: “això és vida”!

 Aquesta actitud transgressora d’alguns d’aquests poemes competeix amb la dèria de l’autor de fer un joc de paraules amb determinades bestioles, com és el cas del “bacallà” quan diu:

 A la cuina ha fet escola,

i fa cap a la cassola

ben guisat,

o te’l menges esqueixat.

Un dia el vaig saludar:

“Hola”,

        i ell, res, va callar.

 Algunes particularitats de determinades bestioles són descrites amb una exemplar precisió. Així ho trobem en el poema dedicat al Camaleó:

 De sobte -i no és cap broma-,

com una llança de foc,

la teva llengua de goma

enganxa el mosquit badoc.

 O les particularitats de les oques:

 Quatre o cinc oques

són ben poques                         ,

però a fe que semblen

moltes oques.

Per què? Perquè criden

totes alhora

i a les visites

les fan fora.

 Fins i tot hi ha un espai per al peresós

 De mirar-lo ja et ve mandra,

té uns ulls d’avorriment;

li costa més de mitja hora

avançar sols un pamet,

i tarda una santa tarda

per gratar-se el clatellet.

 Josep-Lluís Carod-Rovira, en el pròleg d’aquest volum, recull una exhaustiva bibliografia sobre els Bestiaris o Bestiolaris d’autors catalans i remarca la seva importància dins la nostra literatura. De Josep Vallverdú diu que ha arribat a estimar tant la terra no sols a força de conèixer-la per la lectura, sinó trepitjant-la físicament amunt i avall, per a descriure-la amb encert i transmetre’n als lectors, fidelment, paisatges i éssers que l’habiten, que no ha pogut estar-se de fer la seva pròpia incursió poètica per la república dels animals no humans. Optant per la forma Bestiolari, en comptes de Bestiari, per les bestioles en lloc de les bèsties, sembla com si Vallverdú vulgui assuavir la presumpta ferotgia dels seus personatges literaris, que en pretengui empetitir la irracionalitat que se’ls atribueix i, fins i tot, que no desitgi amagar una certa simpatia cap a ells i, ben al contrari, deixar clar que se’ls mira amb bons ulls, amb afecte i tot. Vallverdú dedica, doncs, als dos bestiolaris, una mirada humana als animals. Fent-los més humans els humans ens els fem més nostres, encara que sovint som els humans els qui competim per identificar-nos-hi. La saviesa popular és prou sàvia quan assegura que “en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones”.

orangutan

Josep Maria Aloy

Cap comentari

Deixa una resposta