Josep Vallverdú publica un nou llibre de poemes

22 mai 2016

IMG_20160521_0002 

Rostoll

 

Ran de gravera, sóc

sota l’estiu que aflama,

aquell aspre rostoll

que espera la llaurada,

o un foc devastador

que el redueixi a cendra,

o tal volta el trepig

de cent ramats d’ovelles,

o els udols dels ferits

quan era camp de guerra…

O potser res de res

en soledat espero;

al capdavall només

el vent, la neu, la boira.

(Aquest és el primer poema, magnífic,

que sembla resumir molts dels neguits

que trobarem en girar els fulls i en

anar coneixent les peces que integren

el recull. Jordi Llavina al pròleg.)

 Cinquanta-tres és el total de poemes d’aquest nou llibre titulat “Ronda de boires” que Pagès Editors acaba de publicar fa pocs dies quan encara ressona la música de l’anterior poemari, “Argila”, publicat encara no fa dos anys. Ara, als noranta-dos anys, Vallverdú hi torna amb una exaltació de l’amor i amb profundes reflexions sobre la mort a part d’un reguitzell d’altres estrofes sobre temes ben variats que són els que conformen el seu dia a dia en aquesta nova etapa de la seva vida.

       El mateix autor és l’encarregat de presentar el nou llibre en una nota introductòria on m’interessa apuntar que un primer bloc de poemes és de caràcter i forma popular; així, en els poemes inicials, les cançons de pandero, es recull un tipus d’estrofa de vuit versos heptasíl·labs amb repetició total o parcial d’una de les línies dels quatre primers dins els quatre següents. Les cançons de pandero, típiques de comarques ponentines fins aproximadament els anys de la Guerra Civil, eren interpretades per les majorales de la cofreria del Roser, en ocasions festives, acompanyades d’un pandero de forma peculiar… La resta del volum conté composicions de tipus líric, amorós, reflexiu, ètic i altres.

 El llibre, doncs, engega amb quinze “Cançons de pandero” dedicades al nou amor del poeta, “el goig de ma vida”. Són poemes plens d’un intens abrandament d’un poeta exultant que “m’he casat amb una dona / que és font de felicitat… i quan m’has donat el sí / la nit s’és tornada dia… Una dona que és l’oceà de l’amor on naufrago cada dia… Segueix, a continuació, un conjunt de 21 “Corrandes i cobletes” que descriuen la vida alegre i plena dels recent casats, juganers, delitosos d’amor, talment adolescents espontanis i enamorats… Si, enamorat com estic, dic alguna ximpleria, de ximple no en tinc ni un pèl, / és l’amor que em sobreeixia.

 ”Dona i cant” és un apartat de vuit poemes escrits en segona persona i adreçats de nou a l’estimada insistint en el plaer i l’entusiasme per aquesta segona nova vida que Vallverdú va encetar als pocs mesos d’haver mort la Isabel… La casa de l’Amor veuràs que no té portes; / hi entres de miracle i ja no en vols sortir… Per als amants tostemps és primavera…

 Deu poemes més amb el títol de “Foc i tenebra” reflexionen sobre el pas del temps, l’edat, la proximitat i presència de la mort, temes que es van fent patents inexorablement cada vegada més. Vull destacar en aquest sentit el poema “El dia que jo mori“:

576_1445876360vALLVERDU(Josep Vallverdú)

El dia que jo mori caurà una pluja fina,

besarà les teulades i les fulles caigudes…

Uns amics, per ventura, exprement la memòria,

diran que vaig escriure i que vaig estimar;

els vianants, incrèduls, consultaran el mòbil,

i no trobaran rastre del meu pas per la terra.

Si no surt en pantalla res no és veritat.

 El sentit crític del poeta, manifestat en tots i cada un dels seus dietaris, xerrades, articles i altres textos, es manifesta en el poema “Si no tinguéssim miralls que també transcric en part:

 … Si no tinguéssim miralls,

perdríem moltes menys hores

buscant de veure com som

en lloc d’esbrinar qui som.

Si no ens miréssim nosaltres

veuríem molt millor els altres,

i absorviríem la vida

sense vidre interposat.

Si no tinguéssim miralls

retrobaríem l’ànima.

 Segueixen tres apartats més: “Testimonis” amb 24 poemes, tres sonets titulats “Tres músics” dedicats a Bach, Mozart i Beethoven i un últim apartat, amb quatre poemes dedicats a Grècia, una mena de segona pàtria, estimada pel seu autor i escenari sovintejat d’alguns dels seus viatges i llibres de ficció.

 Segons el poeta i escriptor Jordi Llavina, que ha escrit el pròleg d’aquesta “Ronda de boires”, el llibre és, doncs, com ha tractat d’explicar en aquest text, un llibre saborós de vida, fragant d’aromes, que ressona de veus i enlluerna de tanta llum com guarda. Amor i mort, com a experiències radicals de la nostra experiència. I tantes altres coses que ens l’omplen de sentit. Com la memòria, per descomptat. Parli de l’amor o bé parli de la mort, “Ronda de boires” és, per damunt de tot, un cant a la vida.

Cap comentari

Deixa una resposta